Abril 2010


Trobar la paraula pitarra, pseudònim de Frederic Soler, escrita en  cartells o vidres de determinats establiments de la zona que aquests díes hem visitat, ens podria fer pensar que a prop de mil kilòmetres de Barcelona, ja sabíen que al Teatre Nacional preparen alguna cosa del nostre autor teatral. Com que dominem el castellà (accents a banda, que cadascú té el seu)  preguntem amb gentilesa què anuncíen amb aquell mot tan prodigat. I vol dir allò que aquí en diem vi de taula, que no assegura res sobre la seva qualitat i sí especula entorn d´un preu ajustadet. Altra versió en diccionaris especialment tafaners, no l´he trobada. Ni l´amic virtual Casares me´n sap donar raó. Algú sospita perquè Pitarra va escollir un mot tan singular? En català ni existeix, i en castella no passa de ser una expressió ben local. Punt i a part. Anoto una altra circumstància que m´agradaria poder comentar algún dia amb algú que també se n´hagi adonat: heu llegit La Infanticida de Caterina Albert? Potser heu tingut la sort de veure l´actuació estremidora de l´Emma Vilarasau interpretant el monòleg! Doncs a Àvila hi ha un restaurant que es diu “El Molino” i que encara n´era fa alguns anys. És el decorat viu, perfecte. L´aigua  s´arremolina amb força abans de seguir riu avall. I s´intueix un xiscle que fa esgarrifar.

— — — —

Hem tornat de Jerte amarats d´efluvis de flors de cirerers i eslèndides carreteres. Hem portat un cirerer petit amb ganes de viure. A casa s´hi troba bé. Som terra d´acollida i els fruits del cirerer en faran  feliços.

martiolaya

I mès enllà de Jerte, Cuacos de Yuste, per  fer escudella barrejada amb l´Ordre dels “Jerònimos” i el Monestir d´aquest municipi de nom Cuacos. I et vé a la memoria –juganera interferencia – allò de “Extremadura dos: Càceres i Badajoz”. I aquell Jeromín fill del ploble i fill també, natural com un esqueix de vida, de l´emperador Carles V…El rei que va viure els darrers quinze mesos de la seva vida en el palauet auster que es va fer construir al costat de l´església del Monestir; i el “Jeromín” de la novel·la del jesuíta Pare Coloma, que esdevingué  anys después  -el tal Jeromín, no pas el jesuita –   el famós Juan de Austria a major glòria del personatge i en detriment, és clar, de qui realment va comandar la gran victòria de la batalla de Lepant: Lluís de Recasens (1571). Posats a remenar guarismes, heus ací uns quanta més: 1516, mor Ferran II, rei d´Aragó vidu d´Isabel la Catòlica, la del “tanto monta monta tanto…”. 1522, l´emperador Carles denega la sol·licitud barcelonina de comerciar amb Amèrica; 1543, regencia del príncep Felip, amb  progressiva vinculació de castellans en càrreecs de virrei i lloctinents; 1556, abdicació de Carles I i inici del regnat de FelipII; 1564, prohibició d´estudiar a universitats estrangeres, censura… Abans d´entrar al palauet (el més semblant a una casa adossada amb vistes a un altar major)  un graó que fa de tarima pétrea convida a llegir en veu alta aquells versos de Fray Luis de León:

Qué descansada vida

la del que huye

del mundanal ruído…

martiolaya

He de confessar que en els dos dies d´agrable estada a Jerque i els seus entorns, encara no me´he sabut avenir de que a dues passes, a l´altra banda de la serralada, hi havia Béjar i el bell record d´una estada de fa més de vint anys. I és que, certament, Extremadura endins, més enllà d´Àvila, hi ha un sistema montanyós important, “la Sierra de Béjar”, amb estació d´esquí i tot, per la banda de Lleó-la Manxa. I és que Béjar, vull insistir, era un nucli fabril llaner (ovelles de raça “merino” ben conegues també a Anglaterra…) En aquells temps en que la indústria textil encara existia, l´amic Salvador Fité va donar-hi una conferència sobe algun aspecte tècnic de la especialització i vam aprofitar per anar-hi amb les dones, i jo personalment amb una missió concreta que m´havia en carregat a mí mateix: comentar la trobada acadèmica per al “Informtex”que dirigia, escrivia, administrava i escampava als quatre vents, el meu bon amic Gimferrer. I ja veieu, des de Jerque, i amb el cor partit entre gloses i florides de cirerers, vaig paladejar el record de l´altra banda de les muntanyes nevades amb el caliu de l´amistat i allò de la catalana salut i feina. Fa molts anys, Béjar i Sabadell es van agermanar sense faramalla mediàtica ni compromisos que no anessin més enllà del cop de mà i de la generositat i amistat incondicional i ferma en moments en que la indústria llanera sabadellenca havia sofert greus ferides, llavors de les riuades tràgiques de l´any 1962.

martiolaya

No és la primera vegada que iniciem un viatge organitzat, com aquell qui diu, avui per demà. Fa alguns anys, a Venècia; ara, a Jerte.

Avui la glosa s´hi inspira; però s´obre, per a d´altres ocasions,  la llista de viatges organitzats amb tots els ets i uts i amb els mateixos amics (companys de viatge amb els que havíem arrossegat, ja fa dècades,  cotxades de  criatures  per la Costa Brava i per la Cerdanya; o més llargs i propers en el temps, Londres, Egipte o el Cap Nord…Amb dades i informació prèvies, que ajuden a disfrutar millor de les passejades insòlites. Ja fosquejava en apropar-nos a la vall famosa on la floració de milers de cirerers acabava d´esclatar; els arbres  senyoregen  la vall enclotada; però esgarrapen terreny muntanya amunt, a banda i banda del riu que amb inesperada enteresa i solemnitat, baixa fins a un embassament          que hi ha uns kilòmetres més avall. És un riu amb cara i ulls, no us penseu, amb ponts ferms, esbelts i a prova de riuades. És un riu que no recordo haver estudiat en les lliçons minses de les geografíes del meu temps. Però, baixant encara pel port alterós que mena a la vall,  el Salvador Fité senyala amb la mirada alteroses muntanyes amb bons gruixos de neu: “Darrere d´aquestes muntanyer nevades hi ha Béjar”. Béjar? I em dol no haver tingut temps ni de donar una ullada al mapa abans de sortir de Sant Cugat. Béjar fou un important centre fabril i també, fa anys, hi vam estar plegats per unes raons que, amb documemntació a la mà,  podríem catalogar com raons de feina. Ara, no anirem a Béjar. Anem a Jerte.

martiolaya

Ho vaig comentar amb l´autor del llibre  Set dones i un  home sol (Premi Mercè Rodoreda 2009), Víctor Alexandre,  en ocasió d´haver-se donar a conèixer, a Sant Cugat, la versió escènica. No és pas cap opinió de caràcter valoratiu; és només qüestió de situar en el temps un fet o circumstància. I pot semblar una vanalitat o una pocasoltada sorprenent, perquè té a veure amb la llargada de les faldilles de les dones. Una de les  protagonistes és la mare de l´home que geu en estat de coma  a conseqüència d´un accident de circlació, a l´UVI d´un centre hospitalari. És una dona d´uns 83 anys, que explica en veu alta al seu fill coses de més o menys trascendència ignorant si les pot sentir o no. La dona parla del seu marit, al.ludeix les seves limitacions reproductores, però mai ho atribueix a. diferències d´edat notòries. La dona, doncs, parla del seu marit i suposat pare de l´accidentat i li explica que el pare recordava com els homes del seu temps sortíen al carrer en díes de pluja per veure el turmell de les dones quan aquestes s´arreplegàven les faldilles per pujar o baixar del  tranvia. I aquest fet seria atribuíble a homes ben bé una trentena d´anys més grans. Aquests díes he tingut ocasió de comprovar-ho una vegada més fullejant revistes dels anys vint (els feliços anys vint!) on, en algunes pàgines,  les dones hi figuren ja dibuixades de cos sencer  – en dèien figurins – amb  faldilles just per sota del genoll. Els records doncs del marit i suposat  pare en l´obra de l´Alexandre, més aviat hauríen de correspondre a un avi que en el llibre no pinta res. Més tard, la llargada de les faldillas ja donava més facilitats.Els figurins ho proven.

martiolaya

Portem  -porten, per dir-ho clar – gairebé nou mesos en la taleia  inútil de les manifestacions de protesta per motiu de la sentència d´un Tribunal que està ben equilibrat entre “populars” i “obreros españoles” (el primer dels partits va demandar la instrucció del cas i l´altra juga a amagar l´ou). Vaig tenir a les mans, en uu mateix dia, un diari de Manresa i un altre de Barcelona i el mateix Conseller manifestava estar d´acord en un, i en contra en  l´altre. I clar del tot no queda en què està d´acord i en què no.  Qui dia passa any empeny i com si ho fessin per un ordre establert, avui un polític i demà un  altre, manifesten la seva opinió en nom propi, en nom del seu partit, o en nom del Govern trifàsic que els uneix; l´oposició, utilitza condicionals (caldria,tindria,voldria…) condicionats a ningú sap ben bé què. Tot plegat se m´ha posat al cap com  si fos una cançó de l´enfadós en forma d´escenes de “El Castell dels Tres Dragons”. Aquella, per exemple, en que el fill etziva al pare (el senyor Baró, que son, com si diguessim, del mateix partit): “la sang se m´altera, que si el fill us venera el cavaller us desprecia…” El Baró contesta i segueix el debat: “Bé, noi. no em vinguis amb ximpleríes, serà millor que callis o rebras…/ Baró, sou un sabatasses./ Rebras, mira que no em podré aguantar i te la guanyaras/ Rebras, rebras, bon pare, més com a noble, un pebras…/Jo un pebras!.. I s´arma grossa. Pitarra era un “punyeteru” i fa sortir el personatge “Amo de tot”, que diu la darrera paraula (zapatero, el rei?). Ara potser reescriuria un altre “Castell dels tres dragons” on la Baronessa assumís decisions amb fermesa, incloses enviar a dida el suposat “senyor de tot”. Ressucitaría la desgraciada pubilleta (”tan maca, pobreta”) i l´enviaria a fer “erasmus” nord  enllà, on diuen que la gent “es culta i neta…”. (El TNC, tancat per obres traduïdes del gal.lés)

.

martiolaya

Des d´un  dia que una noia d´una estimada casa de Bescaran, economista que treballava a la Seu, va posar el crit al cel en sentir-me parlar del llibre de la Rosalia Pantebre, he estat caut en fer-ho. Com ara, que per fer l´orni parlaré de bruixes i curanderos. No fa gaires dies que al.ludia a les  bruixes, i ahir encara glosava el poble penjat dalt d´una serra que té al seu darrere, muntanya avall, predis andorrans. (No serà, doncs, que he passat el llibre de matuta?). Deixem-ho, doncs, de moment, que tal com he anat glosant des que vaig començar a penjar blocs,  mags, bruixes i casualitats embruixades han tret el nas. Veureu: l´endemà del dia de Sant Bartomeu em va trucar l´amic Mossèn Pere, historiador que en sap un niu, i comentem un article seu sobre bruixes i d´altres perseguits per la Inquisició. Ell assegura que a Sant Cugat n´hi va haver i…que potser encara n´hi ha! Com que sap que sóc de Sants em pregunta per un curandero que…No el deixo ni acabar: “I tant! El Xic Pastor! Vivia i  visitava al carrer de Vallespir, un fill seu va seguir-lo i ara un  nét hi fa de metge amb tots els ets i uts. Quines converses de tenir! Dos ganassots lletraferits parlant de bruixes sense fer esment de que molts curanderos fan càbales sobre si l´Estatut neixerà mort o esgarrapat de mala manera per gats encantats. (Del llibre del què hem parlat, transric, per acabar : segons que sembla, a Bescaran s´ha cregut molt en  bruixes i dimonis transmutats de gallines o de gats. Al Pla, la gent no s´hi capfica tant). Però hi ha dragons. i viuen  junts en un castell de mal governar. Es reuneixen secretament per a repartir-se càrrecs de vegueríes…

martiolaya

Ahir, ho reconec, m´hi vaig perdre. Quan es vol pàrlar d´un llibre, cal identificar-lo bé. L´Aurora Díaz Plaja, a.C.s., em renyaria i si la Teresa Rovira em podés llegir, també em podria reprendre doucement, com  aquella vegada –que recordo i agraeixo – que davant d´un ojalà eixelebrat i foraster, em va corregir en veu baixa: “tant de bo Martí, tant de bo…” Tant de bo avui me´n surti: “Pantebre Trasfi, Rosalia. BESCARAN. Edició de la pròpia autora. 1993”. Per si a algú li pot interessar, dubto que a les llibreríes del país s´hi pugui trobar ni tan  sols referència; potser sí en  alguna llibreria andorrana. Bescaran és un petit municipi de l´Alt Urgell, 1350 metres d´altura  i uns 200 habitants (dades no actualitzades). El llibre és, en bona ´part, un extens estudi monogràfic (prehistòria, història, toponímia, El Castell, El Monestir de Sant Martí, el Campanar de l´Església vella, la Inquisició a Bescaran –les bruixes, les bruixes!..- menges, llegendes  festes i costums, dites, refranys…“L´aigua de Bescaran fa païr”).. Per dir-vos que unes 160 pàgines del llibre (i és un llibre gros, tamany Din A4) es dediquen  als aspectes esmentats! Després´vénen els estudis per famílies i en ordre alfabètic, treball de camp en el que la Rosalia deuria esmerçar centenars d´hores entrevistant gent i  visitant arxius… (No tothom deuria quedar content de la bugada ni dels drapets estesos al sol. Jo mateix, quan vaig a Bescaran, d´aquest llibre no en parlo, des d´un  dia que…) Deixem per a demà històries noves. Potser de bruixes?

martiolaya

La glosa, volguda breu i no massa donada a exactituds infal·libles, quan les exactituds hi són, exulta. Anem per feina: llegint diaris, l´altra dia em va sobtar la cita d´un personatge i vaig pensar de seguida en un llibre que es titula “Bescaran” i que l´autora andorrana i amiga Rosalia Pantebre ens va dedicar a la Nuri i a mi, a Puigcerdà. el dia 6 de julilol  de 1996. El cognom que em va cridar l´atenció, Martell, és el d´una de les famílies  que l´autora sitúa al poble de Bescaran i investiga en el seu llibre: troba Martells en el segle XVI! Martell i Serra, i Moliné, i fins i tot Martell de segon cognom. Recordo, i el  llibre en parla, que un  rector d´Alp (cap els anys setanta), Mossèn  Josep, repetia el Martell. D´entre les moltes coses que explica d´ell la Rosalia, copío: “…Espontani i molt alegre. Llavors hi havia a Bescaran una quadrilla de mosses que feia goig. Deia la tia Rosa, quan el nebot que ella volia fer capellà parlava amb  les noies, que aquelles mosses el desquibirolaven”. I explica que les noies li preguntaven perquè volia ser capellà i ell els contestava  que si no en fora capellà faria morir la seva tia. De les 450 pàgines del llibre, trenta dues les dedica l´autora a la seva saga, Pantebre, i en  troba també des del segle XVI…(El seu pare fou, fins no fa gaires anys, l´home de les sardanes  a Andorra i vaig tenir el gust de tractar-lo quan, arran dels Jocs Olímpics  de Barcelonam es va ballar la mateixa sardana, el mateix dia i a la mateixa hora, a nombroses localitats de Catalunya i també a Andorra. Un  tècnic de la ràdio andorrana va poder captar l´ona. I és que quan les coses es fan amb ganes de que surtin bé… Pots adonar-te, com ara, que has fet curt.

martiolaya

Les dues filles d´uns amics, prou grans i assenyades per fer-ho i prou joves per disfrutar-ho, fa poc se´n van anar a viure a un antic pis familiar, a Mataró, i van deixar la llar de Barcelona. Pares i fills, sovint, anem sortejant els passos a nivell  que condicionen les rutes de les nostres vides. La circumstància i més encara la  localització,  em porten a pouar en records similars i personsals, passos a nivell  com el que, fins el juliol de l´any 1947, per exemple, (acabava de complir vint anys) limitaren  els meus viatges amb la família mai  més enllà de Mataró (Cornellà de Llobregat, Montcada  i La Floresta foren viatges més curts i sovintejats). Mataró; el “tío Julian”en un carreró estret de la vella Iluro, el viatge amb tren assegut al costat de la finestreta que donava a mar, la magnitud i el misteri de l´estació de França… De més gran, les excursions  “clàssiques” al Castell Burriac i la Font Picant; i el record d´aquella vegada  -ja festejava-  que davant la taquilla de l´estació del tren vaig pensar tot d´una que  m´ágradaria viure a Mataró… I al cap d´uns anys, 1954, (pas a nivell ben important!) em va tocar passar-hi el tràngol ineludible de viure-hi sis mesos per completar les obligacions militars d´aquella època,  i entrar de ple en els darrers mesos de solteria. Ja teníem prevista la data del dia 5, del mes 5 de l´any 1955, per casar-nos la Nuri i jo. D´això, del casori, farà precisament 55 anys el dia 5 del proper mes de maig.  Mataró, (on l´estada hi va ser planera i dolça i tot, que et vagava berenar a la Pastisseria Miracle) bé es mereixia una glosa!

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »