Abril 2010


Lliçons d´economia a pèu pla i potser fòra de temps; però m´ho ha recordat allò que dèiem de les petites “vacances de primavera”. Força gent s´haurà incorporat a la feina després de vacances. Amb racança o alegria? Potser les dues coses alhora; perquè retornar a la feina i trobar obert pot ser motiu d´alegria. Aquell meu amic de tants anys, col.lega en estudis de comerç que fa força temps van transformar-se en “Ciencias económicas”, parlava sovint d´allò que ell en deia “tancar a la brava” i que consistia en buidar el magatzem, emportar-se la maquinària i “tirar la persiana avall”. Eren els que amb tres o quatre dotzenes de treballadors, emparats en la responsabilitat limitada de societats fetes a mida, el taller o fabriqueta ubicats en locals a lloguer (el nom del llogater o llogatera seria allargar massa la historia) i instal·lacions i mobiliari amotitzats comptablement i de fet obsolets, no podíen ni volíen assumir, al menys, un procediment de suspensió de pagaments. Això, o trifulgues semblants, l´amic ho descrivia en un “butlletí blau” que va fundar i dirigir en el tramscurs de molts anys i que informava sobre la vida i miracles de la indústria têxtil o similars. Els polítics amb galons, en les seves aparicions estiuenques es contradiuen sovint, però no deixen de pensar en el país i potser encarreguen al company de la seva filla un informe sobre “el comportament sexual de les granotes en temps de sequera” La veïna de dalt, la tieta Maria, l´oncle conco de l´amic Tomeu, o gent gran que coneixem o havíem conegut, teníen una frase més  entenedora que qualsevol glosa, per a surtir al pas d´aquests mals. I en faig un desig: Salut i feina!

martiolaya

Ho recordo de fa mesos; però encara en vull parlar. Recupero un retall de diari de la secció de comentaris necrològics d´un diari i rellegexio que fa uns mesos va morir l´actriu Brenda Joyce, companya de Tarzan (Jhonny Weismuller) en les últimes pel-lícules de la sèrie (cap allà les darreríes dels anys trenta del segle passat…) Això sí que és glosar nostàlgies del record! Malgrat l´acceptació obligada de que la nostàlgia es posa allà on no la demanen, ho enfocaré pel cantó de la pròpia extranyesa de reivindicar per aquell Tarzan en blanc i negre de quan jo tenia dotze o tretze anys, la seva (i meva!) companya Margaret O´Sullivan, (Jane a la pel·lícula) amb la que va tenir un nen que ja va sortir a la següent pel.lícula “El hijo de Tarzan”. Poso títols amb risc d´equivocar-me i en el castellà que, més o menys com ara. havíem d´engolir quan anàvem al cinema, que en aquell temps era al menys un cop a l,a setmana. Els nois i noies, quan jugàvem al carrer o al pati de l´escola,  passàvem del català d´estar per casa al castellà del cine, cridaner, angulós i amb una cantarella especial de pinxo de barri: “Al ataqueee!.“ o, en el pensament, aquella nena que era una Margaret que no ensenyava les cames: “Yo, Tarzan…tu, Jane” I ens envoltava la selva verge que, segons m´explica el meu amic i assesor cinematogràfic de Puigcerdà, Miquel Llanas, no anava més enllà de la tramoia dels estudis de la Metro…Per parlar clar: avui gloso la imatge, no gens pecaminosa, de les cames nues de la Margaret vistes pels ulls  d´un nen.

martiolaya

Evocar tot d´una un canvi climàtìc, una denominació geogràfica i el nom d´una dona embolcallat en una melodía preciosa, pot semblar cosa de bruixes i qui sap si un altre dia en parli més a fons. Però ara intentaré relacionar fets del dia aparentment normals. I si parlo de màgia o violo l´intimitat de l´agenda privada de les bruixes és per veure clar que les casualitats impacten sovint en  l´anar fent  de l´artesà de gloses quotidianes. Gloses que em fan parlar de bruixes quan el segle XXI ja fa anys que camina. Els que no caminen són els paisatges més féréstecs de la massa urbanizada Cerdanya que guarden encara, pels rodals màgics dels estanys de Malniu, històries de bruixes i les seves trobades equinoccials. Vaig anar a fer fotocòpies a Puigcerdà (un munt, acurades i ampliades amb un inusual “DINA-tres” que manava) i a veure el meu amic, el savi Miquel Llanas, per tal que m´aclarís dubtes sobre unes dades cinematogràfiques. En tornar a Alp, fem parada i fonda al resaurant que ens agrada. No és pas la primera vegada que hi anem; però entre els bibelots de les estanteríes ens crida l´atenció un que abans no hi era: un  parell de sabates, una mena d´esclops amb  la sola de fusta i quatre tacs de tres o quatre centímetres. A la nit, a la tele, fan  una pel.lícula que així que comença exhibeix un prmer pla amb aquella mena d´esclops; part de l´acció es desenvolupa en un  poblet de l´interor d´Astúries; la Maite, que a la ´pel·lícula no se´n diu, usa els esclops mentre viu al poble però se´ls emporta i els  té guardats a Madrid; la seva filleta creix i no deixa mai de fer-ho emprovant-se els esclops… Casualitats i metàfores que fan  pensar: (sol-mi, sol la-la sol-mi…Mai-te, Mai-te-chu mi-a…)

martiolaya

No estic prou al corrent de la qüestió com per pontificar sobre si en acabar una carrera els estudiants d´ara estan més o menys preparats que els d´abans. M´he hagut de basquejar per tractar d´entendre el trencacolls “Bolònia” i l´anecdotari de calcetes. mitjons i samarretes penjades a eixugar en el vestíbul de la Universitat. Vaig tantejar l´opinió de nétes universitàries i per damunt de la visió clara dels problemes, els seus orígens i les seves conseqüències, hi plana el tarannà o circumstàncies de cadascú, els seus plans cara al futur…. La conclusió que en trec,  corroborada pels nivells d´exigència en  primària, ESO i batxillerat, és que es tendeix (directrius polítiques?) a un mínim comú de coneixements; a ganes de que la gent comenci (i acabí!) les diferents fases de la seva formació amb el mínim d´esforç i el mínim de temps possibles. I això no vol pas dir que no hi hagi un encoratjador nombre d´estudiants conscients de no voler estar entre els del mínim comú dels ganduls, poc dotats o sobreprotegits per alguns pares; ni tan sols entre la mitjana que passen curs a salta-de-mata, sinó excel·lir en  uns coneixements que li seran útils d´aquí a quatre dies. I, fent mans i mànegues,  esgarrapar encara temps per  fer anglès,  música, esport, o folgar amb els amics…Cal deixar el còmode mínim comú pels que s´hi acomoden. Perqué així s´autominmitzen; no s´hi val, es clar, exigir després suposades igualtats. Afegides aquestes darreres ratlles al contingut estiuenc, el cor em diu que hauria de parlar  de la major o menor incidència de les notícies que haurà de rebre el poble segons el mínim comú denominador establert per un Decret d´urgència –és Setmana de Passió – dictat a corre-cuita pel Govern de ,la Generalitat. Dictadura del poder?

martiolaya

Jubilat, però havent fent “vacances de primavera” (algú  ha pensat en  unes “vacances de Totsants?) a Alp (ara amb vistes. ja ho sabeu, a passos cebra i pìles de tuberíes per a clavegaram) no sempre puc estar  escrivint  gloses de mal penjar. Si de cas, com avui, penjo la glosa del 18 d´agst de l´any passat… i peti qui peti encara que sigui jo mateix  Transcric:.la televisió ajuda a passar el temps: els informatius amb la notícia del foc del dia o les declaracions solemnes –sovint reinterpretades i mai esmenades l´endemà –  d´algun polític colrat pel sol. . Fa pocs  díes vam veure “Los puentes de Madison” (versió doblada al castellà) i amb tot i que en prou feines hi ha acció, t´enganxen aquelles pauses descriptives, aquells silencis, el gest i les mirades dels protagonistes…Certament, tot es veu venir i allò que no veus t´ho imagines. No anem gaire al cinema, és ben veritat; però conec o em sonen noms de directors i l´excel·lència d´alguns actors i actrius. En començar el llarg diàleg actriu/actor, el nus de la pel·lícula, comento amb la Nuri: “aquesta actriu que no sé qui és, morena, cabell negre i més aviat pleneta, bona imatge de l´origen italià de la protagonista, no és la Meryl Streep, però ho fa tan bé que s´hi assembla i tot…” (Ignorant de set soles! Ho era, ho era!). El que anava a dir: en els numerosos talls publicitaris que et priven de fruïr del clima d´un  bon film, t´has d´engolir molts anuncis odiosos: desodorants per a waters, netejadors d´aigüeres, gargarismes i altres sucs i pomades; fastigosa xaroneria. Deu ser el mínim comú denominador per a tothom que semblen exigir els que manen.”I l´endemà vaig insistir.

martiolaya

Res a dir, si no fos dir que avui no voldria dir res en particular. Glosar només, si de cas, que s´acaben els dies festius de Setmana Santa i Pasqua, festes tradicionals religioses, però també del poble, que alguns docents malden per tranformar en  vacances “de primavera”, globals i globalitzadores… Avui penso que abans de donar voltes i més voltes al mateix tema nn any sí  i  l´altra també, cal pensar ja en  anar per feina i en gloses d´aquelles de queixa-se per no res, i que poden conduir a  algú a l´actitud amistosa de penjar-te la llufa d´assemblar-te a Larra. Amb  tot. digui el que digui avui en aquesta glosa desmenjada, sé que tinc les gloses de l´estiu que no vaig poder penjar quan tocava, per aprofitar-me d´alguns temes que em sap greu deixar sense penjar. Ara com ara,  ni ganes tinc de treure el cap per la terrassa i veure just sota de casa i ,just en l´espai que tota la vida havia estat ocupat per camps d’userda, cibada o blat, un carrer ample, asfaltat, amb “Stops”, passos cebra, i un parell de bancs tristois a les voreres. Res a dir? Vull respectar la bona fe de la gent que sostenia que allò seria un carrer per a ús ´privat dels veïns de l´urbanització que ja comença a tenir les primeres cases…L´immens solar, allò que eren  camps que feien  goig de veure, és ara un  immens magatzem de material d´obra, una grua, munts de terra i ferragots..Quan anys pot durar la cosa? Tantmateix, si ho anés a  preguntar a a,lgun  lloc, em podrien dir “vuelva usted mañana”. Encara no he anat a buscar els diaris, potser perquè tinc la sensació que no hi trobaré res que m´engresqui  a llegir. Dec tenir mal dia; vam anar a dinar a La Molina i em van  encolomar de postres un gelat industrial de “mandarina i nata” que vaig deixar mort ipso facto clavant-li la cullereta al cor.

martiolaya

No vaig fer res per provocar la coïncidència; fou tan improbable que podia semblar impossible. Però es va produïr: exacte, pùntual, poc fugissera. Tan poc fugissera que ara, uns mesos després d´haver-la glosada, la recupero de l´arxiu i la penjo als quatre vents. Deia: “Ahir vaig tenir visita mèdica a l´Hospital de la Vall d´Hebron. Compàs d´espera llarg i observació de la gent amb la pupil.la dilatada per les gotes administrades metòdicament. A les tres de la tarda tocades sortim al carrer, encara amb  la visió borrosa;  tancat per vacances el restauranet proper i els taxis fent migdiada, agafem el metro; vint minuts després,  ens aboca, escales amunt a la Rambla Canaletes. Un mos al vell Núria i una horeta al terrat del Corte Inglés per enamorar-me de nou de Barcelona. Hem estat fent temps per agafar l´autobús que ens portarà a Alp. Aribau amunt, 28º graus de temperatura. En sortir dels túnels, 27º i del Bages enllà de 26 no passa… Parades pels pobles del camí : Sallent, Navàs, Puigreig, Gironella, Berga… El visor de l´autobús va marcant 25,24, 23,… En alternances de deu o dotze segons, marca  la temperatura o les hores. Comença el joc: porfío en pensar que potser en un moment donat poden coïncidir els guarismes de les dues mesures. Sembla posible; però a tres minuts escassos de l´hora 21, la temperatura cau de cop a 20… Estem prop de Guardiola; hi ha com un  revol i veig a quatre passes unes cases orientades a migdia. Potser…(les 20 i 58 minuts, les 20 i 59…) Potser encara… L´autobús comença a atursar-se, suaument, a la parada de Guardiola: les 21 clavades! Canvia en el visor el guarisme de l´hora i  apareix el de ,la temperatura: també 21! Ningú aplaudeix; ni jo, que hauria semblat una forasenyat.” Ni dormia ni veia  borrós.

martiolaya

Josep Vinyet i Estebanell potser és la persona del país que més coses sap de la Cerdanya de la postguerra. Ara ha publicat  un llibre  que  subtitula    “Filagarses de la memòria” Ens uneix bona amistat des d´anys enllà, no recordo exactament quants; però si comptem que enguany es celebrarà a Llívia el 29 Festival de Música de la Vila, la coneixensa, a través d´amics comuns, ve d´un dels anys del ´primer  lustre del segle pasta. L´amic Vinyet té coses per explicar –que coneix de ´primera mà – i no pas només de música. Coses  per explicar, per mantenir en el record i potser algunes per oblidar i tot. Em va fer confiança, deu fer un  parell o tres d´anys, d´enviar-me un  llibre seu en edició limitada per a familiars i amics, on explica no només filagarses de la Guerra Civil, sinó allò que de ben jove, des que va esclatar el conflicte, va viure, quan en el seu poble, Tortellà, van assassinar un  oncle seu. No sabria explicar la sensació que dóna seguir la narració de V inyet en lletres impreses en un llibre i poder-les cotejar amb les notes escrites en un bloc, que encara conserva, on el xicot anotava les seves vivències des que va fugir, del  seu poble, decebut i furiós. Les filagarses de la memòria d´ara, del-llibre que fa pocs mesos va sortir al carrer, us puc assegurar que tenen més sentit coneixent els records anteriors. I també si s´ha viscut, com ell, aquella època, sobre tot els primers anys de la Dictadura, cosa que a molta gent nascuda amb  posterioritat, els pot semblar batalletes de l´avi.

martiolaya

La glosa vol ser breu  i la faig  per raó d´al.lusions reíterades. De fet, el Guerau va obrir la porta a la meva curiositat. D´antuvi, vaig pensar que podria ser una variant anacrònica del patronímic Grau i que el cognom Guerau, freqüent a Mallorca, provenia d´aquest patronímic. Fent l´acostumat camí enrere per diccionaris moderns i antics, resulta que tinc la raó només a mitges: la paraula grau, apart de patronímic, vol dir altres coses en català antic i modern, que no venen al cas; però Guerau  no tè res a veure amb Grau i només ´és un “nom propi d´home, (en castellà, Geraldo)”. El diccionari “Alcover/Moll” diu “llinatge mallorquí”. Felip V ja vam veure que ho va tenir en compte. Divendres passat vaig començar a teixir el ,joc de les coincidències: Bofill i Mates (Guerau de Liost) a més de poeta era advocat i va fer una llarga carrera política; va ser diputat per Barcelona i perPuigcerdà. Va ser també  -i segueixo lligant caps d´aparença màgica –   avi o oncle-avi (no recordo quin parentiu directe) d´una bona amiga que vàrem conèixer en ocasió del casament d´una parella d´amics comuns de Valldoreix i que va  constituir una inoblidable  festa d´amor, amistat i cultura. Ella, la Bofill, va recitar un  poema de Guerau de Liost que no he sabut trobar. Però m´agrada transcriure, per acabar, els primers quatre versos de “La Font de Sant Marçal” que acredita el seu autor com el poeta del Montseny: Déu te guard, vianant. Que t´imposi el Montseny / una mica d´amor i un amica de seny.

martiolaya

Sembla mentida. Segons un llibre que fullejo a casa d´una filla, el primer Borbó i el seu Decret de Nueva Planta es van carregar barroerament el músic mallorquí Francesc Guerau –especialista en guitarra espanyola –  destituint-lo del càrrec de Maestro de los niños cantorcicos de la Real Capilla de Música de la Corte de Madrid. L´autor del,libre,  Antoni Pizà, aventura que “Guerau era – per dir-ho d´alguna forma –  molt pro-Mallorca i com que l´illa no va acceptar el Borbó…és lògic pensar que el fet de ser mallorquí el va perjudicar professionalment” (No seguiré per aquest camí, que no és temps d´acalorar-se). Però el nom Guerau em dona voltes pel cap: Guerau de Liost era el poeta del Montseny que  es deia Jaume Bofill i Mates. I el cognom Bofill m´havia arribat a l´orella feia unes hores, quan estava de tertúlia, a Puigcerdà, a la botiga de l´amic Miquel Llanas. Va arrbar una antiga clienta seva i concertaren en  un no res l´adquisició d´un moblet estanteria per a llibres. La senyora, bona planta i gentil conversa, es lamenta de la seva pèrdua de memòria d´uns mesos ençà i confessa, ben portats, vuitanta anys…i uns pocs més, cosa que goso ablanir amb l´argument de que en dos anys l´encalço. El Miquel em fa després una al·lusió al linatge de la dama i recordo que Bofill i Mates fou diputat pèr Barcelona i també per Puigcerdà. Vegeu com les coses s´entortolliguen sense que jo faci res per provocar-ho. FelipV a banda i Francesc Guerau en el bon record de mallorquins i d´altres, Guerau de Liost pla bé es mereix la glosa de demà..

martiolaya

« Pàgina prèvia