BLOCDENOTES

Abans d´ahir vam dinar fent colla amb els “Amics de la UNESCO”, que vam anar a Balaguer. Intentàvem escurar les costelletes de conill, difícil tasca! Fas petar la xerrada amb els companys de taula més propers: “Tu ets en Pau… tu el Pere….Aixì, doncs, tu el Berenguera…” Surt la política i no fa la guitza, perquè en  el fons tots som fills de mare i qui més, qui menys i qui cap, tenim els nostres fills; i en el grup d´excursionistes tots som catalans, nadius o d´adopció, i estem entorn d´una taula parada (Costa escurar les costelletes!). Però el President Pujol, a qui tothom valorem prou bé, hauria canviat de conversa en sortir el tema de la sobirania de Catalunya. “Avui no toca!” –diria. Però ha arribat l´hora de repassar calendaris amb les fulles dels díes verges de tan no tocar-les ningu. Cal començar a buscar respostes als dubtes. Cal, des d´ara mateix, canviar d´actituds: l´acció per damunt del pacte quan en el pacte ens enganyen. Hem de fer saber d´alguna manera que ja en tenim prou, que s´ha acabat  i llestos! Alguns ho faran  en forma d´abstencins o vots en blanc; d´altres votarem partits nacionalistes, catalanistes…o només catalans, si voleu. I votant de moment la sobirania i afermant-nos en la idea d´allò que som i voldríem ser. Des d´aquesta convicció,  el pacte pot deixar de ser falaç. Però aquells companys propers ho tenen  clar: la sobirania se la menjaria la voracitat de la burocràcia; som un país massa petit. És una opinió seriosa.(Tanmateix, es fa difícil escurar les costelletes del conill).

martiolaya

Fa un munt de díes que no en parlo. I això que cada dos per tres em salta davant del nas, talment llebre espantada, alguna notícia que comentada amb amics em fa adonar que el cuquet del teatre, burxa que burxa, encara es va obrint camí. No és res important, diria, però t´agafen ganes d´escampar als quatre vents allò que penses i que, de ben segur, no interessa a ningú ni porta a cap a res L´altra dia, per pecisar, se´m va escapar d´insinuar una cosa que ara, sense embuts, abocaré pel broc gros: parlava de la meva “Història del Teatre per a nois i noies” que, com que forma part d´un llibre amb el títol general (i gens genèric) de “Espectacles per a nois i noies a Catalunya” resulta un llibre que ningú atina a pensar, d´entrada, que pugui contenir allò que  interessa al lector que busca dades específiques sobre cinema, dansa, música o teatre de sengles autors que havien concebut llibres independents…per a bé i per a mal i peti qui peti! Al cap i a la fi van ser llibres amb projecte i vides propis.  Fets a mà. I ja ha sortit el títol de la glosa,  que no sé si sabré explicar. Hi ha un tipus de teatre, penso, i d´activitats afins, que sovint han estat en mans d´aficionats, altrament dits amateurs, o titllats més modernament d´independents (deu voler dir amb independècia de cobrar o no com a professionals, no rebre subvenció prèvia i, malgrat tot, portar a cap tasques  en el teatre català entès com a teatre de tot Catalunya). Jo d´això en deia i en dic “teatre fet a mà”: garantia de qualitat i antídot de crisis. És llarg d´explicar…

martiolaya

La història del vi a Sant Cugat ha estat ferma, però efímera. En diccionaris enciclopèdics que tenim  per casa, podem trobar encara la producció agrícola del municipi estimada com important, però “…la vinya –GEC 1979-  actualment en  regressió”.  Ara no queda ni una mostra. La darrera, segons observació pròpia, a la zona de “Can Mates/Mirasol”, i va desaparèixer deu fer cinc o sis anys “de la noche a la mañana” com deia el meu pare en el seu barceloní del Clot. D´haver-la deixada, un parell de quarteres només, com a reserva de vegetació autòctona, molts nens i nenes hauríen pogut saber com és una vinya i com se fa el vi. Fer saber ara perquè fou important Sant Cugat en  això del cultiu i explotació de la vinya i perquè va deixar de ser-ho tot just fa una trentena d´anys, és qüestió dels entesos; i jo, de bona fè, en interès dels joves santcugatencs que encara no són  majors d´edat, i dels sntcugatencs en general, delato públicament els meus amics Doménec Miquel, Joan Troyano i Jordi Casas que van escriure ja fa anys, a les pagines de la revista GAUSAC (Publicació del Grup d´Estudis Locals) sengles estudis molt ben documentats sobre: “Sant Cugat del Vallès: de la revolució de la vinya al PGM (1996),”100 Anys d´associaciónisme  agrari a Sant Cugat del Vallès”i “L´esructura agrària al Sant Cugat del segleXIX”(1992).. Llegiu-los, encara que només sigui per descobrir que una forta crisi econòmica d abast internacional fou la que va decidir a santcugatencs i immigrats que aviat doblaren la població, plantar vinyes i, uns anys més que d´altres, guanyar-se el panís. I que a Coll Favà n´hi havia.

martiolaya

El meu sogre, que al cel sigui descansant, era mestre cansalader… Com son gendre no ho és ara. M´excuso de començar la glosa amb  paraules i cadències pitarresques. “Lo Ferrer de tall” m´ha vingut a la memòria només començar la glosa; però deixem-ho en la cadència, que les paraules hauran d´anar per un altre cantó. I és que el meu sogre, sorneguer sense malícia, deia del metge que va ajudar a portar al món les nostres filles, que semblava “el pagès del vi”. I és que el Dr. Genové, senzill i afable, caçador i soci del Barça, era  un olotí  amb bon accent en el fer i en  la parla, bona preparacio, bona planta i bon tarannà. El meu sogre recordava, com jo recordo de quan era petit, que cap els anys trenta i a la ciutat de Barcelona, passaven per les cases periòdicament uns homes que, educadament, s´anunciaven com “el pagès del vi” i oferien garrafes que portaríen plenes, a i “a domicili”, dies després. Recordo haver sentit dir (a casa n´havíem comprat alguna vegada) que a les primeres garrafes el vi era bo i que després “el batejaven“. Ara, transcorregudes set dècades pel cap baix i afincat a Sant Cugat, penso que aquells pagesos deurienr ser del Baix Llobregat, del Vallès, del Maresme…De pobles no massa allunyats de Barcelona. I ben mirat, amb l´ajuda dels índexs de la revista local GAUSAC, el meu pagès del vi, o el del meu sogre que al cel sigui, podria ser de Coll Favà. Hi ha indicis escrits.

martiolaya

Llavors, els anys seixanta i una colla d´anys abans i una colla d´anys després, qui més qui menys i des de diferents aspectes, érem soldats rasos en la brega clandestina contra – o malgrat- alguns  personatges de la pell de brau. Arribàvem sovint a aplegar feixos de llenya per atiar la foguera de les nostres conviccions. Feixos fets branquilló a branquilló, sempre amb el risc de perdre pel camí branquillons i fins i tot els feixos. Cadascú des des de les seves aptituds o opcions personals, ens fèiem forts en punts vitals.  Hi hagué poetes, com el taciturn però càlid Salvador Espriu,  que ens facilitaven armes de matuta per  treballar la llengua i assimilar els conceptes que calia tenir clars:

Bevíem a glops                Escoltàvem forts

aspres vins de burla       arguments del sabre

el meu poble i jo.            el meu poble i jo.

(…)

Davallats al pou,                 Ens alcem tots dos

esguardem en l´aire            en encesa espera,

el meu poble i jo.                 el meu ploble i jo.

Us devia la cita: dues estrofes al principi i dues més per acabar. Espriu no és gens críptic. Tot s´entén prou clar. No cal que ni ens l´expliquin inventors de sopes d´all. L´altra dia, en  la Tertúlia amb Lluis Calvo, ho comentàvem: Espriu va facilitar al poble armes que ens enforteixen. El  meu poble i jo.

martiolaya

Ahir en  parlàvem, per allò d´un discurs al Senat amb cites espriuanes, i em permeto repetir. Potser aquell crític set-ciències que en deu saber més que ningú, tornarà a posar la banya en allò d´un Espriu oblidat.  O corifeus dels que  tornen de tot,  alliberts  –creuen- d´influències antiquades, dictadures de “no n´hi ha per tant” i lloances sense mida a mites morts i enterrats, poden fer estelles d´una caduca “Pell de brau”. (Si és un poema del segle passat, de cap allà l´any 60 i amb una dedicatoria carrinclona!: “Com a modest homenatge a la memòria de Carles Riba, i perquè pugui potser ajudar algú, a Sepharad”.)  Doncs a mi i a milers i mileres de persones (a Sant Cugat sol n´hi ha centears) ens agrada Salvador Espriu, poeta que dona nom  al carrer de sota casa i que les engaltava com a tirador de blanc segur. No em sé estar de recordar que no fa gaires anys, una tarda que plovia i es va fer la mar de tard, Ricard Salvat va venir a la Casa de Cultura, convidat per une senyores amigues,  a parlar d´Espriu i la seva “Ronda de mort a Sinera”…Recordo que vaig fer un article al diari assegurant, amb risc d´esbroncada, que Salvador Espriu va estar present a la  conferència. Ara, fent memoria, i recordant com escrivia el poeta de Sinera, amb “dolor de renegaire rat-penat”, asseguraría que llavors, com ara, també hi érem “el meu ploble i jo”.

martiolaya

Aquest matí, pel carrer de sota casa, s´han sentit sons de xaranga com si fos festa major. Jo llegia el diari prop d´on xiulen els ocells i una

merla deseixida reclamava engrunes d´esmorzar. Ben  mirat, o escoltat per dir-ho clar, i sense trucs ni jocs de màgia, no escoltava quan llegia que ahir, al Senat de la nació espanyola, al Senat on hi som,  per ara, representats els súbdits espanyols, el President del Govern de Catalunya en companyia de  gats amagats, va cantar a “ses Senyoríes” les quaranta en vers i tot. Les muses rovellades, les muses dels anys d´Espriu, van fer acta de presència, i enfotent-se d´aquell crític que el feia mort i oblidat, van cantar totes a una amb Montilla de tenor:

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de compredre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

I saltat-se intencions i paraules, mutila, potser d´esma, els versos finals:

Q ue la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l´aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l´ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda     llibertat.

Demà, els diaris, tot serà comentar el fet. I ningú ens salvarà els mots

ni ens retornarà els versos perduts en el comiat.

martiolaya

És un fet singular i el gloso malgrat que afecta el meu reducte familiar. O posem, si voleu,  que és un fet només curiós. Però la glosa diaria del fet divers; el fet divers que ja surt poc als diaris o al menys no tant com abans, ara es pot penjar en un espai informàtic que en diuen blog (excepte algún “contracontrari” –mot que va inventar Rusiñol- que es rabeja, entossudit, en dir-ne bloc fins que els nois del Institut d´Estudis Catalans diguin la seva). I en  un bloc hi caben, tanmateix, cites poètiques, novel·listes alemanys, llegendes,  històries i…vols per Europa, que poden ser coordinats, de tres noies del seu temps. Del temps d´ara, dels temps moderns. Ho explico d´una vegada i enllestiré la glosa tot just l´acabi de glosar, que el fet en sí ja es porta el comentari. Doncs heus ací que –per començar pel principi de tot- amb la noia que viu amb mi va fer cinquanta cinc anys el darrer dia 5 (efeméride d´un casori amb totes les de la llei i sacraments llavors en  voga) vam  tenir avui fa anys,  -i no diré quants perquè això no es fa- la primera de tres filles. I la nena, en fer-se gran, en va tenir dues, de nenes, ara ja majors d´edat.  Una, la mare, viu a Barcelona des que s´hi va casar;  la seva  filla gran a Berlin, que amplia estudis de música, i la petita a Lisboa fent un Erasmus d´arquitectura. Abans d´ahir es van trobar a Madrid, avui celebren juntes l´aniversari de la mare i, cap al tard, volen , contentes, cadascuna al seu destí.

martiolaya

Si Bori i Fontestà escrivia en el pròleg del seu llibre Lo trobador català que a Catalunya (any 1892) “es va introduïr, palatinament i com ensenyansa accesoria la pràctica de la lectura en  català” I recupero el llibre de Bori prop de Rovira i Virgili, és perquè vull glosar una història de contrastos vista segons criteris dels textos fonamentals de Vicens Vives o del trobador català. I aprofitaré l´oportunitat de posar exemples. Com el poema tan conegut que porta per títol L´escut de Catalunya.(Amb tres estrofes farem):

En la que Sant Jordi empunya

bandera de color blanc,

hi ha l´escut de Catalunya

amb quatre barres de sang.

D´aquestes barres la història

està escrita en lletres d´or

per saber-la de memòria,

i grabar-la en nostre cor.

I el “latiguillo” final:

I passant quatre ditades

del brau Jofre en l´escut blanc,

hi deixava senyalades

les quatre barres de sang

Versos i història no van pel mateix camí. Que una cosa és glosar poemes i una altra contrastar fets. Però va bé constatar que ja el 1892, “noys i noyas” feien seu poema i  heroi sagnant. I el deien en veu alta.

martiolaya

He endreçat una part de la nostra biblioteca (la tancada en una vidriera). Tractava d´obtenir més espai i al final em  queden una colla de llibres en rústica damunt la taula del menjador. En aquestes estanteríes hi tenim obres de diferents volums i desigual valor, i alguns llibres d´aquells que en diuen de regal i pesen com un gos mort. Pels racons i aprofitant espais impossibles, “incunables d´estar per casa” més o menys antics, alguns dels quals no van més enllà de l´interès familiar. Per fer la semblança del contrast, l´obra monumental de Rovira i Virgili, “Història de Catalunya” acabada per Sobrequés, tenia al costat un llibret de tapa dura, molt descolorit, que es titula Lo trobador Català ; el seu autor es deia Antoni Bori i Fontestà (el nom d´un carrer de Barcelona). M´agrada trasncriure algunes coses més per identificar el llibre: “Llibre de lectura en  vers, destinat als colegis de noys i noyas de Catalunya escrt per –l´esmentat ABF- Mestre de Barcelona. 13ª Edició augmentada ab narracions en prosa. 1914”. El llibre, però, fou editat per primera vegada l´any 1892 i Bori i Fontestà el dedicava “Als Professors i Professoras de Catalunya”. Deia, entre altres coses: “Avuy en la majoria de las escolas de Catalunya se va introduint paulatinament…” Són contrastos que demà, sense presses i espai de sobres, posaré en  evidència.

martiolaya