Ahir vaig començar a parlar-ne, una mica amb peus de plom. Em va sortir la paraula simonia en el text, sempre mesurat, de Coll Alentorn, i em va fer por entrar en el tema com si fos el cavall sicilià de la dita. Jo el que volia, i encara vull, és parlar de l´Ermessenda que vaig conèixer més de prop en ocasió de l´estrena a Sant Cugat de l´obra “Sota la capa del cel”, de Jordi Teixidor i Gerard Vàzquez, ara farà set anys. L´actriu protagonista, que debutava en el teatre interpretant  el paper de la “jove, valent i tremenda” Ermessenda, en va fer una creació. Ermessenda –el personatge històric, no pas l´actriu- temps després, quan quedà vídua, i sempre envoltada de consellers clergues de major o menor vàlua, governà com a tutora del seu fill Berenguer Ramon i. anys después ho torná a fer essent àvia del seu nét Ramon Berenguer I. Entre noms de Berenguers i Ramons, i de bisbes, abats i togats de tota mena, em va sortir la parauleta que adjectivava un pecat  i em  sonava malament a l´orella. Els diccionaris serveixen per aquestes coses i, entre ahir i avui, he paït el concepte malsonant (simonia: compra o venda de coses espirituals –sacraments, prebendes, etc.- per diner o altra avantage temporal).I prefereixo recordar, més aprop d´Ermesendes encara desconegudes i guions per a TV3 que hem d´esperar siguin fidels a la història vera, la Montse Soto (tras, tras!) desfent-se, espasa en  mà, dels seus enemics a l´escenari del claustre del Monestir. Sense deixar penyora de cap castell: només amb la seva vàlua de bona actriu.

martiolaya