L´any passat per aquest temps gaudíem, un grupet de parents, en la preparació d´un àlbum de fotografies que seguíen els cent anys de vida d´una tieta sobrevinguda d´una branca dels Tubaus. Val a dir que, en el transcurs dels anys, hi ha parentius que  s´obliden o es perden del tot pels trencacolls de calendaris, distàncies geogràfiques o raons de tarannàs. Amb la tieta Antonieta i la seva branca de Tubaus, hem viscut, i estem vivint, molt més de mig segle de parentiu i també d´amistat  que s´ha anat forjant, sobre tot, pel fet de coïncidir, dècades i més dècades, en el mateix poble de la Cerdanya. A l´album de fotos, és clar: la tieta quan encara era nena, la tieta quan va conèixer el tiet Tubau cosí del meu sogre; i casoris, i fill, i primeres comunions, i nebots i nebodes, i les àvies presents a les instantànies, però que intueixes pendents de les rauxes del temps, rufacades o bonança, el carcanet de llevant, el sol-solet de l´hivern fent el ronso pels racons de l´era…O potser pendents de la vianda que es cou en un fogó que no es veu a la foto, o d´aquell flascó de mel per a la reneboda que vé de visita a presentar-los el  promès…Ara, la tieta farà un bonic cap-i-cua: cent un anys. A la darrera foto de l´àlbum, l´Antonieta llegeix asseguda a casa seva d´Alp. Una gallineta nana està posada damunt del seu cap i seguéix amb atenció la lectura. De tant de temps que és a la foto, de tant  de temps de llegir, la gallineta s´ha fet sàvia. Es diu Ermessenda. El fill de l´Antonieta, el cosí capellà, la va batejar un dia, quan encara pujaven a Alp i buscàven el sol-solet fent el ronso pels racons de l´era.

martiolaya