Des del balcó de casa meva, el meu observatori al carrer, el veia passar gairebé cada dia, ara amunt, ara avall, al costat de la seva mare; seriosos, diligents, tots dos vestits de negre. Llavors, tot just acabada la guerra, els nens als que s´havia mort el pare i les mares a les que s´havia mort el marit, vestien tots de negre. (Llavors, acabada la guerra, es notava el dol pels carrers. La gent caminava diligent i seriosa, feinejant sense treva per redreçar la vida, per forjar-se l´avenir). Alguna vegada em creuava amb ells pel carrer, jo amb el pare i la mare, ells dos, diligents i seriosos, vestits de dol… Érem a Sants; ahir ho recordava el diari i jo me´n feia creus. S´ha mort el nen que jo veia passar, vestit de dol, pel carrer llarg i dreturer que anava de la Carretera a la Diagonal; amunt enllà, Vallvidrera. Passen els anys i algunes fesomies les recordes per un gest, o un mirar a terra, o unes passes diligents pel carrer de casa, a inicis del 39…Ens vam reconèixer quan els etzars de la feina em portaren, per pocs anys i valuós record, prop del gran treballador Lluís Carulla. Ell, el Jaume, ja era gendre del patrici. I algun cop recordàrem que fórem aquells dos nens que no ens coneixíem ni ens saludàvem quan ens creuàvem pel carrer. M´ha colpit veure al diari que va morir tot just ahír. Han passat dècades i veig que deixa, amb la vídua i familiars propers, llarga descendència. El recordo dirigint grans empreses amb un somriure bonhomiós. I el recordo més encara perquè era aquell nen del meu carrer, vestit de dol, com sa mare.

martiolaya