Urbs propera a la meva, vull dir. Propera a Sant Cugat,  ciutat petitona que –com sovint i amb raó es proclama- és dins d´un poble gran. Tan a proa de   l´urbs veïna, que moltes vegades és centre d´opinions controvertides entre veïns del poble gran. Tan a prop, que molts hi vam néixer. Ara, diaris i converses en van plens: un Neró en forma d´alcalde va voler encendre foguera amb la Diagonal i els tranvies. Tot plegat, amb consulta inclosa, va resultar una piula que va fer llufa davant dels ciutadans, de la guàrdia pretoriana i de l´Alcalde-emperador. Algú podria arrufar el nas i preguntar-me quo vadis, noi? Estem en democràcia i un Ajuntament te camins lícits per tirar endavant un projecte. I la democràcia exigeix la bondat contrastada dels projectes. Demanant perdó pel símil imperialista (que voldria entenedor, però no gens faltat de respecte): ¿és que Neró no comptava amb els il·lustres pretorians? ¿De debó que treient galons al primer col·laborador s´allibera de cap culpa el que somniava en  una pira immortal? Si el pretorià primer manifesta, a l´àgora dels aclariments oficials, que ell mateix es va oferir de cap d´esquella! ¿No serà que, de debò, els qui van remenar les cireres van ser “el partit” i, aneu a saber perquè, se´ls van remullar les piules? Si el President de la Generalitat te vot a l´executiu del “Partido Socialista Obrero Español” i refermen el pretorià d´excel·lència dalt de tot del seu partit, però de cara a les  eleccions  autonomiques, és què  algú reconeix la pífia i amaga l´ou.

martiolaya