Això de la Història, als nens catalans que ja anàvem a estudi quan un general espanyol es va alçar en contra del govern de la República i es va carregar la Constitució espanyola llavors vigent, ens va deixar en una mar de dubtes. Vam viure una guerra llarga i cruenta on hi van intervenir –feixisme europeu que emergia- pràctiques malignes de bombardeigs contumassos damunt la població civil. I la victòria del qui manava “por la gràcia de Dios”, va portar quaranta anys de dictadura i seqüel·les de mai acabar. Als nois i noies que ja anàvem a escola, se´ns va negar la nostra història i la nostra llengua; es va intentar “formar-nos” en els cànons del “tanto monta monta tanto”, però sempre montant ells sobre nosaltres, endavan sempre, de cara “al imperio hacia Dios…” No era fàcil descubrir quina història era la bona. Uns fets són una història. Els que l´escriuen, només l´interpreten? I els que amaguen uns fets? Encara ara sorpèn de saber que fins l´any 1756 no es va autoritzar que els catalans tinguessin relacions comercials amb Amèrica! Recordem aquella “Història de Catalunya” de Ferran Soldevila per a escolars, l´abrandada Història d´Alfons Roure…i més tard l´arribada de Rovira i Virgili… Però el toc d atenció, el “ja sóc aquí” d´un historiador que havia de marcar pautes per investigar fets i no només glosar-los, va ser un historiador que va néixer ara fa cent anys i va m morir ara en fa cinquanta: Jaume Vicens i Vives. Insistiré.

martiolaya