Aquest matí, pel carrer de sota casa, s´han sentit sons de xaranga com si fos festa major. Jo llegia el diari prop d´on xiulen els ocells i una

merla deseixida reclamava engrunes d´esmorzar. Ben  mirat, o escoltat per dir-ho clar, i sense trucs ni jocs de màgia, no escoltava quan llegia que ahir, al Senat de la nació espanyola, al Senat on hi som,  per ara, representats els súbdits espanyols, el President del Govern de Catalunya en companyia de  gats amagats, va cantar a “ses Senyoríes” les quaranta en vers i tot. Les muses rovellades, les muses dels anys d´Espriu, van fer acta de presència, i enfotent-se d´aquell crític que el feia mort i oblidat, van cantar totes a una amb Montilla de tenor:

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de compredre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

I saltat-se intencions i paraules, mutila, potser d´esma, els versos finals:

Q ue la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l´aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l´ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda     llibertat.

Demà, els diaris, tot serà comentar el fet. I ningú ens salvarà els mots

ni ens retornarà els versos perduts en el comiat.

martiolaya