Aquest matí, pel carrer de sota casa, s´han sentit sons de xaranga com si fos festa major. Jo llegia el diari prop d´on xiulen els ocells i una
merla deseixida reclamava engrunes d´esmorzar. Ben mirat, o escoltat per dir-ho clar, i sense trucs ni jocs de màgia, no escoltava quan llegia que ahir, al Senat de la nació espanyola, al Senat on hi som, per ara, representats els súbdits espanyols, el President del Govern de Catalunya en companyia de gats amagats, va cantar a “ses Senyoríes” les quaranta en vers i tot. Les muses rovellades, les muses dels anys d´Espriu, van fer acta de presència, i enfotent-se d´aquell crític que el feia mort i oblidat, van cantar totes a una amb Montilla de tenor:
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de compredre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
I saltat-se intencions i paraules, mutila, potser d´esma, els versos finals:
Q ue la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l´aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l´ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.
Demà, els diaris, tot serà comentar el fet. I ningú ens salvarà els mots
ni ens retornarà els versos perduts en el comiat.
martiolaya
Deixa un comentari