Ahir en  parlàvem, per allò d´un discurs al Senat amb cites espriuanes, i em permeto repetir. Potser aquell crític set-ciències que en deu saber més que ningú, tornarà a posar la banya en allò d´un Espriu oblidat.  O corifeus dels que  tornen de tot,  alliberts  –creuen- d´influències antiquades, dictadures de “no n´hi ha per tant” i lloances sense mida a mites morts i enterrats, poden fer estelles d´una caduca “Pell de brau”. (Si és un poema del segle passat, de cap allà l´any 60 i amb una dedicatoria carrinclona!: “Com a modest homenatge a la memòria de Carles Riba, i perquè pugui potser ajudar algú, a Sepharad”.)  Doncs a mi i a milers i mileres de persones (a Sant Cugat sol n´hi ha centears) ens agrada Salvador Espriu, poeta que dona nom  al carrer de sota casa i que les engaltava com a tirador de blanc segur. No em sé estar de recordar que no fa gaires anys, una tarda que plovia i es va fer la mar de tard, Ricard Salvat va venir a la Casa de Cultura, convidat per une senyores amigues,  a parlar d´Espriu i la seva “Ronda de mort a Sinera”…Recordo que vaig fer un article al diari assegurant, amb risc d´esbroncada, que Salvador Espriu va estar present a la  conferència. Ara, fent memoria, i recordant com escrivia el poeta de Sinera, amb “dolor de renegaire rat-penat”, asseguraría que llavors, com ara, també hi érem “el meu ploble i jo”.

martiolaya