Llavors, els anys seixanta i una colla d´anys abans i una colla d´anys després, qui més qui menys i des de diferents aspectes, érem soldats rasos en la brega clandestina contra – o malgrat- alguns personatges de la pell de brau. Arribàvem sovint a aplegar feixos de llenya per atiar la foguera de les nostres conviccions. Feixos fets branquilló a branquilló, sempre amb el risc de perdre pel camí branquillons i fins i tot els feixos. Cadascú des des de les seves aptituds o opcions personals, ens fèiem forts en punts vitals. Hi hagué poetes, com el taciturn però càlid Salvador Espriu, que ens facilitaven armes de matuta per treballar la llengua i assimilar els conceptes que calia tenir clars:
Bevíem a glops Escoltàvem forts
aspres vins de burla arguments del sabre
el meu poble i jo. el meu poble i jo.
(…)
Davallats al pou, Ens alcem tots dos
esguardem en l´aire en encesa espera,
el meu poble i jo. el meu ploble i jo.
Us devia la cita: dues estrofes al principi i dues més per acabar. Espriu no és gens críptic. Tot s´entén prou clar. No cal que ni ens l´expliquin inventors de sopes d´all. L´altra dia, en la Tertúlia amb Lluis Calvo, ho comentàvem: Espriu va facilitar al poble armes que ens enforteixen. El meu poble i jo.
martiolaya
Deixa un comentari