Llavors, els anys seixanta i una colla d´anys abans i una colla d´anys després, qui més qui menys i des de diferents aspectes, érem soldats rasos en la brega clandestina contra – o malgrat- alguns  personatges de la pell de brau. Arribàvem sovint a aplegar feixos de llenya per atiar la foguera de les nostres conviccions. Feixos fets branquilló a branquilló, sempre amb el risc de perdre pel camí branquillons i fins i tot els feixos. Cadascú des des de les seves aptituds o opcions personals, ens fèiem forts en punts vitals.  Hi hagué poetes, com el taciturn però càlid Salvador Espriu,  que ens facilitaven armes de matuta per  treballar la llengua i assimilar els conceptes que calia tenir clars:

Bevíem a glops                Escoltàvem forts

aspres vins de burla       arguments del sabre

el meu poble i jo.            el meu poble i jo.

(…)

Davallats al pou,                 Ens alcem tots dos

esguardem en l´aire            en encesa espera,

el meu poble i jo.                 el meu ploble i jo.

Us devia la cita: dues estrofes al principi i dues més per acabar. Espriu no és gens críptic. Tot s´entén prou clar. No cal que ni ens l´expliquin inventors de sopes d´all. L´altra dia, en  la Tertúlia amb Lluis Calvo, ho comentàvem: Espriu va facilitar al poble armes que ens enforteixen. El  meu poble i jo.

martiolaya