El meu sogre, que al cel sigui descansant, era mestre cansalader… Com son gendre no ho és ara. M´excuso de començar la glosa amb  paraules i cadències pitarresques. “Lo Ferrer de tall” m´ha vingut a la memòria només començar la glosa; però deixem-ho en la cadència, que les paraules hauran d´anar per un altre cantó. I és que el meu sogre, sorneguer sense malícia, deia del metge que va ajudar a portar al món les nostres filles, que semblava “el pagès del vi”. I és que el Dr. Genové, senzill i afable, caçador i soci del Barça, era  un olotí  amb bon accent en el fer i en  la parla, bona preparacio, bona planta i bon tarannà. El meu sogre recordava, com jo recordo de quan era petit, que cap els anys trenta i a la ciutat de Barcelona, passaven per les cases periòdicament uns homes que, educadament, s´anunciaven com “el pagès del vi” i oferien garrafes que portaríen plenes, a i “a domicili”, dies després. Recordo haver sentit dir (a casa n´havíem comprat alguna vegada) que a les primeres garrafes el vi era bo i que després “el batejaven“. Ara, transcorregudes set dècades pel cap baix i afincat a Sant Cugat, penso que aquells pagesos deurienr ser del Baix Llobregat, del Vallès, del Maresme…De pobles no massa allunyats de Barcelona. I ben mirat, amb l´ajuda dels índexs de la revista local GAUSAC, el meu pagès del vi, o el del meu sogre que al cel sigui, podria ser de Coll Favà. Hi ha indicis escrits.

martiolaya