Fa un munt de díes que no en parlo. I això que cada dos per tres em salta davant del nas, talment llebre espantada, alguna notícia que comentada amb amics em fa adonar que el cuquet del teatre, burxa que burxa, encara es va obrint camí. No és res important, diria, però t´agafen ganes d´escampar als quatre vents allò que penses i que, de ben segur, no interessa a ningú ni porta a cap a res L´altra dia, per pecisar, se´m va escapar d´insinuar una cosa que ara, sense embuts, abocaré pel broc gros: parlava de la meva “Història del Teatre per a nois i noies” que, com que forma part d´un llibre amb el títol general (i gens genèric) de “Espectacles per a nois i noies a Catalunya” resulta un llibre que ningú atina a pensar, d´entrada, que pugui contenir allò que  interessa al lector que busca dades específiques sobre cinema, dansa, música o teatre de sengles autors que havien concebut llibres independents…per a bé i per a mal i peti qui peti! Al cap i a la fi van ser llibres amb projecte i vides propis.  Fets a mà. I ja ha sortit el títol de la glosa,  que no sé si sabré explicar. Hi ha un tipus de teatre, penso, i d´activitats afins, que sovint han estat en mans d´aficionats, altrament dits amateurs, o titllats més modernament d´independents (deu voler dir amb independècia de cobrar o no com a professionals, no rebre subvenció prèvia i, malgrat tot, portar a cap tasques  en el teatre català entès com a teatre de tot Catalunya). Jo d´això en deia i en dic “teatre fet a mà”: garantia de qualitat i antídot de crisis. És llarg d´explicar…

martiolaya