Abans d´ahir vam dinar fent colla amb els “Amics de la UNESCO”, que vam anar a Balaguer. Intentàvem escurar les costelletes de conill, difícil tasca! Fas petar la xerrada amb els companys de taula més propers: “Tu ets en Pau… tu el Pere….Aixì, doncs, tu el Berenguera…” Surt la política i no fa la guitza, perquè en  el fons tots som fills de mare i qui més, qui menys i qui cap, tenim els nostres fills; i en el grup d´excursionistes tots som catalans, nadius o d´adopció, i estem entorn d´una taula parada (Costa escurar les costelletes!). Però el President Pujol, a qui tothom valorem prou bé, hauria canviat de conversa en sortir el tema de la sobirania de Catalunya. “Avui no toca!” –diria. Però ha arribat l´hora de repassar calendaris amb les fulles dels díes verges de tan no tocar-les ningu. Cal començar a buscar respostes als dubtes. Cal, des d´ara mateix, canviar d´actituds: l´acció per damunt del pacte quan en el pacte ens enganyen. Hem de fer saber d´alguna manera que ja en tenim prou, que s´ha acabat  i llestos! Alguns ho faran  en forma d´abstencins o vots en blanc; d´altres votarem partits nacionalistes, catalanistes…o només catalans, si voleu. I votant de moment la sobirania i afermant-nos en la idea d´allò que som i voldríem ser. Des d´aquesta convicció,  el pacte pot deixar de ser falaç. Però aquells companys propers ho tenen  clar: la sobirania se la menjaria la voracitat de la burocràcia; som un país massa petit. És una opinió seriosa.(Tanmateix, es fa difícil escurar les costelletes del conill).

martiolaya