BLOCDENOTES

Faig glosa d´una efeméride i ni el lloc ni l’espai conviden a pensar que parlar aquí de Jaume Vicens i Vives pugui influir gaire en la commemoració del centenari del naixement i cinquantenari de la mort, de l´autor del llibre “NOTÍCIA DE CATALUNYA”(1960). La seva obra, llegeixo, sobrepassa els trescents cinquanta títols. (L´altra dia comentava la conveniencia de que els futurs polítics catalans  coneguessin noms i fets de la història del país. I ara afegiria, i sona a exageració, que un senzill exàmen d´ingrés, fins i tot per a regidor de l´Ajuntament del poble, no estaria de més: quatre regles i llegir i escriure a banda, un parell o tres de notícies sobre el país que en certa manera pretenen governar i unes nocions de com s´ho fan altres països, no estaríen de més…) De l´obra d´aquest historiador i del seu darrer llibre, que constitueix un compendi i testament valuós d´aquesta “figura fonamental en la historiografia catalana”, n´ha espigolat uns “TEXTOS FONAMENTALS” Jordi Galí (Barcelonesa d´Edicions, Col·lecció “eixos” 29. 1998). En copío alguns i recomano el llibre (de text elemental per a exàmen de juny?): “Dominar la història promou dirigents i cuadres //…la segona República: aixecada al poder gràcies a un inicial moviment d´entsiasme popular, va preconitzar un Estat democràtic, regionalista, laic i obert a amples reformes socials. Era un sistema apropiat per a una burguesía d´esquerres, de classe mitjana liberal i de menestralia…”Ui! “Burguesia d´esquerres de classe mitjana…Això com es menja? Repetim l´exàmen. Deixem-ho pel setembre. I compte en passar pel 18 de juliol…

martiolaya

Això de la Història, als nens catalans que ja anàvem a estudi quan un general espanyol es va alçar en contra del govern de la República i es va carregar la Constitució espanyola llavors vigent, ens va deixar en una mar de dubtes. Vam viure una guerra llarga i cruenta on hi van intervenir –feixisme europeu que emergia- pràctiques malignes de bombardeigs contumassos damunt la població civil. I la victòria del qui manava “por la gràcia de Dios”, va portar quaranta anys de dictadura i seqüel·les de mai acabar. Als nois i noies que ja anàvem a escola, se´ns va negar la nostra història i la nostra llengua; es va intentar “formar-nos” en els cànons del “tanto monta monta tanto”, però sempre montant ells sobre nosaltres, endavan sempre, de cara “al imperio hacia Dios…” No era fàcil descubrir quina història era la bona. Uns fets són una història. Els que l´escriuen, només l´interpreten? I els que amaguen uns fets? Encara ara sorpèn de saber que fins l´any 1756 no es va autoritzar que els catalans tinguessin relacions comercials amb Amèrica! Recordem aquella “Història de Catalunya” de Ferran Soldevila per a escolars, l´abrandada Història d´Alfons Roure…i més tard l´arribada de Rovira i Virgili… Però el toc d atenció, el “ja sóc aquí” d´un historiador que havia de marcar pautes per investigar fets i no només glosar-los, va ser un historiador que va néixer ara fa cent anys i va m morir ara en fa cinquanta: Jaume Vicens i Vives. Insistiré.

martiolaya

Quaranta anys enrere i més enllà, encara hi havia autors de teatre i llocs (Centres Catòlics, Orfeons, Ateneus…) on poder estrenar alguna obreta. Per questió d´edat, d´aficions i d´ambients que freqüentava,  vaig conèixer autors i autores que sense ser el teatre,  ni molt menys, el seu mitjà de vida, sí que era el el seu principal mitjà de subsistència cultural. Eren temps de principis fonamentals: salut i feina. I vigilats per la censura, els autors aficionats estrenàven quan podíen, moltes vegades al límit d´allò que era permès i utilitzant fins el màxim allò que en dèiem “escriure entre línies”. Podria recordar un munt de gent i, buscant per casa, trobaria noms i noms, i anècdotes memorables, i fracassos per oblidar… Avui, una esquela mortuòria m´assabenta de la mort de Joaquim Espau i Solé, noi de Sants de la meva edat que va estrenar algunes obres en el  teatre de l´Orfeó de Sants. Voldria, al menys, donar alguna dada. L´any 1966, Joaquim Espau va guanyar el primer premi del Concurs de teatre infantil que organitzava “La Joventut de la Farándula”, de Sabadell, amb l´obra “El rei dels aires” que es va representar en el I Cicle de Teatre per a nois i noies de Cavall Fort, al Teatre Romea (febrer/març1967). La va representar “L´Aula de Teatre de la Institució Montserrat”, sota la direcció de Jaume Batiste. (Font de dades, i perdoneu que ho anunciï sense embuts, la meva història del teatre per a nois i noies a Catalunya que va aparèixer fa poc més d´un any. Jo mateix hi trobo coses).

martiolaya

Urbs propera a la meva, vull dir. Propera a Sant Cugat,  ciutat petitona que –com sovint i amb raó es proclama- és dins d´un poble gran. Tan a proa de   l´urbs veïna, que moltes vegades és centre d´opinions controvertides entre veïns del poble gran. Tan a prop, que molts hi vam néixer. Ara, diaris i converses en van plens: un Neró en forma d´alcalde va voler encendre foguera amb la Diagonal i els tranvies. Tot plegat, amb consulta inclosa, va resultar una piula que va fer llufa davant dels ciutadans, de la guàrdia pretoriana i de l´Alcalde-emperador. Algú podria arrufar el nas i preguntar-me quo vadis, noi? Estem en democràcia i un Ajuntament te camins lícits per tirar endavant un projecte. I la democràcia exigeix la bondat contrastada dels projectes. Demanant perdó pel símil imperialista (que voldria entenedor, però no gens faltat de respecte): ¿és que Neró no comptava amb els il·lustres pretorians? ¿De debó que treient galons al primer col·laborador s´allibera de cap culpa el que somniava en  una pira immortal? Si el pretorià primer manifesta, a l´àgora dels aclariments oficials, que ell mateix es va oferir de cap d´esquella! ¿No serà que, de debò, els qui van remenar les cireres van ser “el partit” i, aneu a saber perquè, se´ls van remullar les piules? Si el President de la Generalitat te vot a l´executiu del “Partido Socialista Obrero Español” i refermen el pretorià d´excel·lència dalt de tot del seu partit, però de cara a les  eleccions  autonomiques, és què  algú reconeix la pífia i amaga l´ou.

martiolaya

Des del balcó de casa meva, el meu observatori al carrer, el veia passar gairebé cada dia, ara amunt, ara avall, al costat de la seva mare; seriosos, diligents, tots dos vestits de negre. Llavors, tot just acabada la guerra, els nens als que s´havia mort el pare i les mares a les que s´havia mort el marit, vestien tots de negre. (Llavors, acabada la guerra, es notava el dol pels carrers. La gent caminava diligent i seriosa, feinejant sense treva per redreçar la vida, per forjar-se l´avenir). Alguna vegada em creuava amb ells pel carrer, jo amb el pare i la mare, ells dos, diligents i seriosos, vestits de dol… Érem a Sants; ahir ho recordava el diari i jo me´n feia creus. S´ha mort el nen que jo veia passar, vestit de dol, pel carrer llarg i dreturer que anava de la Carretera a la Diagonal; amunt enllà, Vallvidrera. Passen els anys i algunes fesomies les recordes per un gest, o un mirar a terra, o unes passes diligents pel carrer de casa, a inicis del 39…Ens vam reconèixer quan els etzars de la feina em portaren, per pocs anys i valuós record, prop del gran treballador Lluís Carulla. Ell, el Jaume, ja era gendre del patrici. I algun cop recordàrem que fórem aquells dos nens que no ens coneixíem ni ens saludàvem quan ens creuàvem pel carrer. M´ha colpit veure al diari que va morir tot just ahír. Han passat dècades i veig que deixa, amb la vídua i familiars propers, llarga descendència. El recordo dirigint grans empreses amb un somriure bonhomiós. I el recordo més encara perquè era aquell nen del meu carrer, vestit de dol, com sa mare.

martiolaya

Potser no hauria escrit mai res sobre aquest novel·lista alemany, si l´altra dia no m´hagués sobtat un comentari –en les pàgines literàries d´un diari o potser d´un suplement dominical- sobre la influència de les  novel·les de Karl May en la formació del jove Adolf Hitler. Recordem que el novel·lista havia nascut a Alemanya l´any 1842 i hi va morir l´any 1912. En el google trobo informació per donar i per vendre (i res a la GEC!) I en angles, sobre el mateix autor, pàgines senceres i profusió de fotografies entorn d´una de les novel·les que van poder influïr en la formació (deformació?) del jove lector. Un  especialista català, Viader, m´ho aclareix a nivells que jo pugui entendre: May escrivia novel·les d´aventures i, en el seu temps, fou molt llegit a Alemanya (com Salgari a Italia, o Verne a França…). A Espanya i en castellà, “traducción directa del aleman”, llegeixo en un llibre que tinc als dits les  següents referències: “Ediciones LEO. Gustavo Glii Editor. 1928 y 1929”. Dos volums de “Entre los pieles rojas” i sis de “Por tierras del profeta”. No em sé imaginar l´autor de Mein Kampf inspirant-se en May. Tot plegat, però, m´ha servit per rememorar la figura de l´avi Jordi (“Jordi” de cognom, que és el segon de la meva dona) llegidor empedernit que posava una nota escrita a llapis a les guardes de les novel·les que llegia…excepte en els volums que acabo d´esmentar. Només, també escrit a llapis,  amb una lletra que no era la seva i en una pàgina que potser no sabria trobar de nou, el nom d´una dona. Secrets de família.

martiolaya

Sense tenir-ho pensat i sense intenció d´anar més enllà d´una glosa per parlar de bé a bé d´Ermessenda -la de Carcassona, la dels Berenguers i dels Ramons- el personatge s´ha colat tres dies seguits en el bloc de les gloses. Oi més, ahir mateix, disfressada de gallineta sàvia. I em sap una mica de greu, perquè ja l´endemà del dia 12, dimecres passat, vam celebrar a casa un parlament insòlit. I ho volia comentar. No fos que me´n descuidi i hagi de parlar de futbol. I és que dimecres vam tenir a casa, des de poc abans d´anar a dinar “al Casablanca” (un dia en parlarè, d´aquest restaurant santcugatenc, que la Nuri i jo hi anem com si fos a casa i m´agradarà glosar el fet, el colís, les verduretes a la planxa o els peus de porc desossats…). Bo i dinant, de sobretaula i después a casa fins gairebé fer-se fosc, vam parlar de coses d´anys enrere -tants anys d´amistat i records compartits!- de sers estimats absents, de descendències, de batalletes d´estudiants i de Carmen Sevilla i tot. I reivindiquem els nostres estudis de Comerç que  ara, amb nomíes específiques, potser tenen menys visió global. I evoquem  aquelles “Primeras materias” que de primer ens fèien riuere i ara ens ajuden a entendre el fet que es pugui vessar petroli deixant sense vida un oceà enfront del continent prodigi de riqueses. El parlament entre tres (l´August, la Nuri i el fedatari del bloc) arriba a consensos agosarats. (Esperem,  com tothom, que l´Obama ens faci un truc).

martiolaya

L´any passat per aquest temps gaudíem, un grupet de parents, en la preparació d´un àlbum de fotografies que seguíen els cent anys de vida d´una tieta sobrevinguda d´una branca dels Tubaus. Val a dir que, en el transcurs dels anys, hi ha parentius que  s´obliden o es perden del tot pels trencacolls de calendaris, distàncies geogràfiques o raons de tarannàs. Amb la tieta Antonieta i la seva branca de Tubaus, hem viscut, i estem vivint, molt més de mig segle de parentiu i també d´amistat  que s´ha anat forjant, sobre tot, pel fet de coïncidir, dècades i més dècades, en el mateix poble de la Cerdanya. A l´album de fotos, és clar: la tieta quan encara era nena, la tieta quan va conèixer el tiet Tubau cosí del meu sogre; i casoris, i fill, i primeres comunions, i nebots i nebodes, i les àvies presents a les instantànies, però que intueixes pendents de les rauxes del temps, rufacades o bonança, el carcanet de llevant, el sol-solet de l´hivern fent el ronso pels racons de l´era…O potser pendents de la vianda que es cou en un fogó que no es veu a la foto, o d´aquell flascó de mel per a la reneboda que vé de visita a presentar-los el  promès…Ara, la tieta farà un bonic cap-i-cua: cent un anys. A la darrera foto de l´àlbum, l´Antonieta llegeix asseguda a casa seva d´Alp. Una gallineta nana està posada damunt del seu cap i seguéix amb atenció la lectura. De tant de temps que és a la foto, de tant  de temps de llegir, la gallineta s´ha fet sàvia. Es diu Ermessenda. El fill de l´Antonieta, el cosí capellà, la va batejar un dia, quan encara pujaven a Alp i buscàven el sol-solet fent el ronso pels racons de l´era.

martiolaya

Ahir vaig començar a parlar-ne, una mica amb peus de plom. Em va sortir la paraula simonia en el text, sempre mesurat, de Coll Alentorn, i em va fer por entrar en el tema com si fos el cavall sicilià de la dita. Jo el que volia, i encara vull, és parlar de l´Ermessenda que vaig conèixer més de prop en ocasió de l´estrena a Sant Cugat de l´obra “Sota la capa del cel”, de Jordi Teixidor i Gerard Vàzquez, ara farà set anys. L´actriu protagonista, que debutava en el teatre interpretant  el paper de la “jove, valent i tremenda” Ermessenda, en va fer una creació. Ermessenda –el personatge històric, no pas l´actriu- temps després, quan quedà vídua, i sempre envoltada de consellers clergues de major o menor vàlua, governà com a tutora del seu fill Berenguer Ramon i. anys después ho torná a fer essent àvia del seu nét Ramon Berenguer I. Entre noms de Berenguers i Ramons, i de bisbes, abats i togats de tota mena, em va sortir la parauleta que adjectivava un pecat  i em  sonava malament a l´orella. Els diccionaris serveixen per aquestes coses i, entre ahir i avui, he paït el concepte malsonant (simonia: compra o venda de coses espirituals –sacraments, prebendes, etc.- per diner o altra avantage temporal).I prefereixo recordar, més aprop d´Ermesendes encara desconegudes i guions per a TV3 que hem d´esperar siguin fidels a la història vera, la Montse Soto (tras, tras!) desfent-se, espasa en  mà, dels seus enemics a l´escenari del claustre del Monestir. Sense deixar penyora de cap castell: només amb la seva vàlua de bona actriu.

martiolaya

No us diré que aneu a Roma, però si  voleu saber més coses, acudiu a la G.E.C, i doneu una ullada l´entrada que dedica a Ermessenda de Carcassona (morí a Sant Quirze de Besora el 1058) aquell plorat i distingit amic, home savi i bondadós, que es deia Miquel Coll i Alentorn. En tinc un record global i un parell de pinzellades de les que no s´esborren mai més: un dia d´inicis dels anys seixanta, amb les sabates mullades i el paraigua regalimant, me´l vaig trobar al metro de Sants quan  anava  a impartir unes classes d´història de Catalunya; i anys después, quan era Conseller adjunt  de la  Presidència de la Generalitat (1980/1984) em va rebre per a parlar amb ell de no recordo quina cosa… Del 1984 al 1988, fou President de la “Cambra autonòmica”. D´antuvi no era el propòsit d´aquesta glosa parlar de Coll i Alentorn; però –atenció joves polítics o aspirants a ser-ne!- tingueu en compte les seves investigacions històriques i estudis, que afortunadament té publicats. Però ho deixarem aquí, per ara. Que del que vull parlar avui és de l´Ermessenda de l´enunciat, un personatge que segons acabo de llegir en algun periòdic, serà protagonista d´una sèrie que emetrà en breu TV3. No em vull passar explicant històries, que hauria de copiar massa i això fa tafaner. És més, llegeixo coses molt gruixudes que parlen de Bisbes, Abats, Comtesses i trifulques amb or i castells, i tot fa com un tuf de contemporaneïtat. Però demà seguiré parlant de l´Ermessenda, protagonista d´un serial.

martiolaya