Mai 2010


Si ahir deixava penjada la glosa amb  les breus notes biogràfiques del poeta Lluís Calvo, em quedava sense la satisfacció de regalar-vos –i regalar-me- la transcripció dç un poema seu sencer per cloure-la amb un pinyol entonat. I ahir ho proclamava amb una certa il.lusió i ganes de cumplir l´oferiment de recitar la dècima: pujarè dempeus damunt la glosa i recitaré en veu alta per tal que em pugueu sentir més enllà i tot de Coll Favà i rodalia. Serà al final, sense oblidar la contundencia del títol, que ha de quedar ben rodó.  Abans, quatre coses encara sobre  l´amic que si quan tenia vint anys va guanyar un important Premi a la Parroquia on jo vaig viure més de trenta anys (la de Sant Medir, de la Bordeta, a Barcelona) ara, quan acaba de guanyar el Premi Octubre de Poesia a València, amb vint-i-tres anys més damunt, m´agrada deixar constància de la seva vàlua i el seu caminar segur pels verals per on caminàren –ell ho deia en la conferència d´ahir- Verdaguer, Maragall, Salvat Papasseit, Ferrater… camí de la modernitat poètica. Ahir, a la tertúlia, ho comentàvem mentre fèiem el mos saborós que va suggerir el poeta  -lloats siguin els déus immortals!- per a subsistència i gaudi dels mortals enllepollits.

E   S   P   L   E   T

Trossos de cel llunegen en l´ampit

que dóna a la mirada. Mínim recer de dies

ha unit cada paraula. L´esclat d´ombres punyents.

On brolla l´aigua incerta dels meus anys allí exulto,

tan fértil com els blats que encara cremen.

martiolaya

Abans d´ahir en parlava. Actes culturals de tota mena omplen l´agenda d´un Sant Cugat tocat per la crisi. I abans d´ahir em vaig quedar amb les ganes (plaer gratuït que avui no m´estalvio) de plantar en el meu text, en començar, acabar o entremig si no grinyola, una cita poètica. I la veritat és que venia a tomb fer-ho dissabte passat, quan vaig parlar del poeta Lluís Calvo; però vaig acabar la glosa (i no pas per fer la pilota, que no tinc l´edat ni el costum!) de la mà de l´alcalde de la nostra ciutat. Reprenc doncs el fil amb la cita desitjada:

Cada racó s´hi ret amb imprecís desig

de resurgir de nou, de negar amb fervor

-mal que sigui enganyant-se- l´endormiscat vessant

que dona a la penombra. Incauta resplendeix,

alesmores, la inmediata plenitud d´un món

que s´esparpella, àvid d´esborrar el dolor…

Són versos del poema “Contraclaror” que l´any 1989 encara era inèdit. El Lluís havia guanyat l´any 1987 el Premi Amadeu Oller de Poesia  amb 21 anyet a punt de fer. Avui he volgut parlar-ne, perquè avui s´inicia a Sant Cugat un cicle, que serà el quart, de “Tertúlies amb amics” i ell oficia l´acte. Com que no sé si hi podré anar, demà m´enfilaré dempeus a la glosa i li recitaré un poema seu tot sencer.

martiolaya

Ja sé que a tothom li passa. I que a mi, quan sigui més gran, ja no em passarà més. Però jo massa sovint em trobo que no puc penjar la glosa i el que queda penjat sóc jo. Sort que la Nuri m´ajuda! Sort de les filles que són expertes en les noves tecnologies, i del nét, i d’una de les nétes,  l´ Isolda, que conscient del que volia l´avi i des de Berlín estant, em va confeccionar un bon “com-se-fà” i des de fa gairebé dos anys ha carregat amb la direcció de les meves edicions (unes sis-centes gloses  o “blocs” amb “c”) sempre insegures i temorenques! El giny hi ha vegades que es passa d’estult i es dedica a tirar-me en cara més deficiències de les que sóc capaç d’assumir. Fins i tot, entre ratlles, he arribat a entendre que em tracta de ruc, i el ruc escrit i requadrat en pantalla, sona a més ruc que cap altre. Ara he recuperat de l´ordinador algunes coses que donava per perdudes i que em sap greu perdre del tot. Per exemple, descobrir que estas a dia 9 del mes 9 de l´any 99, i et fa gràcia la corrua de nous i fas esment de la coincidència.  I el mes d’octubre d´aquest any, si Déu vol, podem celebrar un bonic 10 del 10 de l´any 10… Per bonic, però, i irrepetible, i intransferible, i que no es pot comprar per cap preu, és que el dia 5 d’quest mes 5 , ha fet cinquanta cinc anys que ens vam casar la Nuri i jo.  Cinquanta cinc anys! Amb guarismes fa més bonic. I no cal repetir les paraules escrites. Nomes tancar els ulls: 55 d’aquell 5 del mes 5 de l´any 55…

martiolaya

Hi ha vida cultural,a Sant Cugat. I l´entorn et convida a participar-hi. Algú podria entrar en el camp de la polémica –potser jo mateix- i posar en quarentena la bondat del concepte cultura per identificar què, a on i quan. Potser sí; però l´etzar ha volgut que, en un espai de temps molt breu, una setmana a tot estirar, estessim presents (i gaudint de debò) a la proclamació del Premi Gabriel Ferrater i de narrativa per a joves; a una conferència viva i moguda sobre immigració amb autenticitat serena  i constructiva; a la festa santcugatenca d´Omniu Cultural (5ª Nit Literària), curulla com sempre del quefer dels molts autors santcugatencs que any darrere any donen a conèixer nous llibres…I el pròleg literari, aquest any del poeta, amic i veí de Coll Favà, Lluís Calvo, i les paraules d´un altre amic des que èrem joves (ell encara més que jo, és clar) l´Herman Bonnin en ocasió d´anunciar-nos el proper homenatge que la ciutat dedica a Baltasar Porcel en dies propers. I l´alcalde, Lluís Recoder, que (amb tots els respectes) encara el veig com aquell noi seriós, però proper i assequible, ben preparat i amb gran futur, polític ja veterà encara que jove. però senzill i amic de tothom. Ell va fer la clausura de l´acte amb la brillantor de sempre; però -algu podria objectar- sense prometre grans coses…ni petites tampoc! No n´és propens, no. Això sí. Quan cal, sap trobar la menera de poder donar un cop de mà. (Que si sóc amic seu? És clar, i de molts ciutadans de l´oposició, també!) Vivim al mateix poble. I en aquest poble hi ha vida També esperança.

martiolaya

Porto temps reivindicant qüestions de repertori. Vull recordar que un concert de final de curs de dues corals en les quals hi canten o cantaven una néta i un nét d´aquest avi rondinaire, em va revifar records que creia arxivats en el dossier dels agravis a oblidar. Ni en el concert conjunt de les dues corals catalanes ni en aquell que intentava oblidar de final de curs de diferents corals també catalanes (sala Wintenthur de Barcelona, deu fer quatre o cinc  anys) no es va cantar ni una – no exagero: ni una – canço catalana o en català. Això ha produït discusions en l´àmbit familiar que l´arbitratge de la Nuri (mare, àvia i esposa que vetlla per la bona harmonia entre tots) ha intentat tallar. Per aconseguir-ho ha calgut apel·lar a la naturalesa intel·lectual de l´enfrontament (conceptes meus, radicals, sobre la persecució més o menys encoberta de la cultura catalana i el concepte global de que la música és universal i no té idiomes). I doncs, ¿per què es parla tant de música alemanya, francesa,  italiana o, amb nom i cognom internacionals, ”Summertime” de Gershwin?.. Sort tenim de què no desentonaríen, entre d´altres, Albèniz, Casals, Gerhard, Mompou… Ni Nicolau, Pérez Moya, Toldrà, Brotons…Deixem-ho. Tot això que he dit són refilets preparatoris del pinyol final. Ainoa Arteta, l´any passat, en un concert a Cardona, va interpretar “Summertime” com a darrer bis dedicat a un amic. Per al seu concert, però, la cantant vasca resident a Barcelona “va sel·leccionar un  repertori compost íntegrament per obres de compositors vascos i catalans…” I enguany, ho podeu comprovar rellegint la premsa dels darrers dies, torna a dedicar bona part del seu nou repertori, a la música catalana.. Ben mirat, això, més que una glosa, és una constatació.

martiolaya

Catalunya la sents a prop quan a Lleida el poble descobreix que la Seu és seva i els l´havien amagada, anys i anys, disfressada de quarter i soldadesca! Quan no saps ben bé com, el Vallès, el Bages i el Berguedà es revifen miraculosament después de l´ensulsiada de la indústria tèxtil; no busqueu propietaris d´antigues fàbriques demanant caritat a la porta d´una església; però admireu-vos de què milers de ciutadans i ciutadanes encara recordin l´antiga recepta de fer pans de les pedres…  Admireu-vos de que a Berga, o en un petit poble proper per admirar-vos més encara, hi surt una revista que es diu “Tasta…” (…el Berguedà, en aquest cas) que és com una mena de “Reader Digest” molt ben fet, escrit en el bon català de casa, però que es fa entendre també entrant pels ulls (costums, llegenda i paisatge!) o per l´internet que se´t posa a casa encara que no entenguis com. Una Catalunya amb barcasses imaginades curulles de cultura anant de banda a banda de l´Ebre; o present allà on els aires són més cantàbrics que mediterranis, parlant i escrivint el seu aranès secular; o Girona, per fer-ho entenedor i senzill, amb la seva “Presència” incombustible de catalanitat. I catalans i catalanes grans i joves que parlen català encara que des de TV3 sembla que vulguin evitar-ho per allò de la crosta i els bocamolls que parlen clar. Tan tendre, però tan explícit, com recordar que el meu amic barceloní (amb arrels a Osona, això sí), Esteve Calzada i Castell, va guanyar aquest any un premi lierari a Campdevànol, i un nét seu que hi viu, també. Felicitem-nos-en, de tot plegat.

martiolaya

Per prop que visquis de Barcelona, la Ciutat-gran, és vivint a  comarques quan t´adones que, de més lluny o de més a prop, Catalunya t´envolta. Vius a Catalunya i sense voler fer jocs de paraules ni el milhomes des de la Ciutat comtal estant, ningú, et podrà fer creure que els problemes del nostre país  són a la Diagonal. (Llegiu, si us plau, el meu germà Miquel, que en el diari “Avui” d´avui, 5 de maig, posa el dit a la nafra de les notícies inflades…i això que segueix vivint a Barcelona!). Sembla que algú ha escollit el moment que li sembla propici, amb eleccions a la vista, per inventar-se l´urgència de canviar la Diagonal i,  això sí, armar un bon mullader amb votacions que ningu no entén ni de fet volen que s´entenguin i sense que a ningú li hagi passat pel cap que els de comarques també hi tindriem alguna cosa a dir, que alguns potser hi hem viscut, o treballat més o menys a la vora, o hi visitem botigues, professionals, familiars o coneguts…o hi passem sovint en cotxe i no pas “per anar als toros”. No sembla sinó, d´altra banda, que la salvació de Barcelona d´un perill incert descobert fa un parell de mesos, rau en la idea mai vista, gossos a ramades lligats amb llonganisses, dels Jocs d´Hivern del proper –escric “proper”, per estar també al dia-  any 2022. Gent, engrasseu els esquís i demaneu taula, no sigui que feu tard, que a la Cerdanya diu que ja encenen els fogons per preparar raccions de trinxat amb rosta!. Catalunya la sents a prop, i deixem de fer-hi broma, quan…Demà m´explico, si us va bé.

martiolaya

Ho he dit alguna vegada. Carner és el poeta que dóna nom al meu carrer. M´agrada la seva elegància i senzillesa i no sabria dir si m´agrada més o menys que Maragall. Podeu estar segurs que sobre aquesta valoració de mèrits no voldria polemitzar amb l´amic Sam Abrams, malgrat que un cop ho vam fingir. Tinc la màgia tancada a casa i arreu pengen fils per estirar i tecles virtuals per tocar. Ara sabreu què ès allò que he trobat i us proposo que em busqueu una sala o espai convenient per a posar-hi un piano, i jo em comprometo a trobar un/a pianista, una soprano o contralto, un  tenor i un parell o tres de rapsodes, per tal de donar vida en dues hores escasses (amb  breus pauses obligades) al següent programa que és la troballa que em´complau publicitar: Primera part: Cançons amb lletra de Josep Carner interpretades per la soprano/contralto. Segona part : Poemes recitats pels rapsodes. Tercera part : Més cançons amb lletra de Carner. La música de les cançons és de compositors catalans com Blancafort (quin ?), Fontova, Mompou, Llongueres, Gerhard, Toldrà, Pujol, Català, Zamacois…Interpretades, les d´aquesta tercera part, per un tenor. No em feliciteu, que no em puc penjar pas cap medalla. Exactament això que he explicat ja es va fer, al Palau de la Música Catalana, l´any 1927. El pianista es deia Pere Vallribera i la contralto i el tenor eren la Concepció Callao i l´Emili Vendrell. El rapsoda, un de sol, era el propi Josep Carner. (Ja he donat a entendre que aquestes dades – i el títol de les cançons i tot – me les vaig trobar com per art de màgia. La màgia de Josep Carner).

martiolaya

M´interessava dibuixar, per damunt de dades objectives sobre la revista “En Patufet”, un esboç d´itinerari per camins de la Renaixença, foto modernista i berenar d´esbarjo a la muntanya pelada precursora d´Estevets rebels i somiatruites. Ahir en parlava; la premsa del temps –premsa i revistes- són testimoni fefaent d´una època en  que les crisis esdeveníen progrés i el progrés originava crisis… El  text del Dr. Pedro Pons no mereixia estar amagat en les pàgines d´un pròleg. Potser mereix una difusió precisa i extensa: l´ull clínic del professor, abasta més enllà de la cultura malaltissa: “Fullejant els setmanaris del segle XIX, trobem tot el nostre poble: la moda, els costums, la vida de la llar, l´humor, tot el que representa la personalitat d´uns ciutadans, el seu clima social, ha quedat plasmat en aquells dibuixos prodigiosos…/ L´aparició de la premsa a Catalunya es produeix al segle XVII, però l´impuls que havia de portar-la a la seva maduresa comença als voltants de la meitat del segle XIX…Després hi ha un esplet de publicacions periòdiques, diaris i setmanaris, que atenyen la fabulosa xifra de 3.152…tot i haver tancat la seva revisió l´any 1925 (publicacions en llengua catalana…)/El brot de creixement de la nostra premsa coincideix amb  l`apoca de la Renaixença…/Després d´unes quantes centúries en  que les manifestacions culturals de Catalunya van quedar…al menys reduïdes a brots esporàdics, emprén, des de la tercera dècada del segle XIX, una ascensió progressiva d´expressió autóctona que no havia de parar fins aprop dels nostres dies…Mai des de l´Edat Mitjana s´ha donat a Catalunya aquest fenomen col·lectiu d´un poble que es deixondeix..” Només és un tast: “Els fets de la història estan per damunt del pas efímer de les generacions”.

martiolaya

altra dia, en començar la conferència auspiciada per “Amics de la UNESCO” a l´Arxiu Nacional de Catalunya, vaig estar a punt de dedicar-la, públicament, a la memòria del Dr. Agustí Pedro Pons, amb qui vaig tenir l´honor de compartir una bona amistat els darrers anys de la seva vida (morí a Barcelona el 17 de març de 1971). Teníem coses de què parlar: teatre (era un dels prohoms copropietaris del Teatre Romea), llibres antics (m´havia ensenyat amb orgull la col·lecció completa del Patufet) cultura en general, i Catalunya des de tots els aspectes… També una mica de medecina, anecdòtes sobre tot, que fan de bon recordar: “Tenia pressa d´acabar la carrera –m´explicava un dia – per començar de seguida a aprendre medicina…”. L´altra dia,  21 d´abril,  tenia al costat meu un deixeble i admirador del Professor amb el que, cinquanta cinc anys enrere, havíem jugat a soldats al Campament de Los Castllejos. Ell acabava de presentar-me i si no vaig caure en la  temptació de la dedicatòria esmentada, fou perquè anàvem  justos de temps. Explico però el motiu de la interferència: anotant dades per a la conferència, m´havia adonat amb sorpresa que el Dr. Pedro Pons té escrit el pròleg del llibre que consulto (“Història de la Premsa Catalana. Joan Torrent i Rafael Tasis. Editorial Bruguera. 1965”. L´edició és a cura del bon amic Joan Agut, que llavors dirigia les edicions en català de “Can Bruguera”). I demà, amb un tast de l´esmentat pròleg, potser veurem més clar el perquè de tot plegat.

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »