BLOCDENOTES

   A  l´inrevés també s´hi val: de la llegenda a l´agenda. I poso en  el mateix sac de la llegenda allò que són tradicions o costums no sempre fàcils d´identificar com a tals. Les festes majors encara barregen programacions més o menys modernes; atraccions de fira que van més enllà dels “caballitus” i la barraca del pim-pam-pum. restes més o menys recordades, més o menys traïdes, però conservant sempre unes arrels indubtablement lligades amb el poble o la comarca i gairebé sempre, també, amb el santet o santeta que secularment exerceix de patró o patrona. O fets històrics més o menys conservats amb la sal de la conveniència i commemorats des que el món és món. Com els relacionats amb el cultiu de la terra: llaurar, sembrar, recollir els fruits…Cada any, setmana ençà setmana enllà pel mateix temps, amb les mateixes festes d´homenatge a la terra i a la gent que la treballa…Ja ho veieu: tanta filosofia arcaica (tothom sap que els cereals són una cosa torradeta i endolcida que venen en els supers dins de capses de cartró) només per haver donat un cop d´ull a l´agenda de la Festa Major de Sant Cugat i llegir coses com Albada de Sat Pere, matines amb gralles i timbals, seguici del Sant, el “Pàga-li Joan”, o la força de la tradició del Ball del Vano i el Ram… Fins aquí, la glosa. En el “Costumari” de l´Amades, moltes coses per aprendre i per “copiar i enganxar”. Em quedo amb el pragmatisme i saviesa del poble:

                                          Qui va a Sant Pere i hi dorm

                                           hi va el juny i torna el juliol                  

                                                                                                     martiolaya                                                             

   Sense generals sublevats. Però un “segunda Alzamiento”, aquest amb aparença rebuscada de defença de la Constitució i la “inegridad de España”. Sambla una extranya, sibil·lina, porfidiosament treballada labor d´anys i anys en què han aconseguit presentar l´expoli continuata Catalunya en uns “derechos de conquista”, així manifestat públicament, a Salamanca i no fa gaires anys, per un interl·lectual espanyol.  I fer que el poble espanyol s´ho cregui compartint,  si no ideologia, que cadascú té la seva, sí la creença de la calúmnia sobre la insolidaritat de Catalunya. Els diaris d´avui, (que encara no he anat a buscar i no vull escoltar el guirigall de la ràdio) es faran ressó, avui potser encara amb cautela, de la sentència del TC i els representants dels partits a Catalunya no podran amagar que en el fons només els interessa allò que pot interessar els seus respectius partits. Ahir a la nit hi va haver uns minuts de confusio; fins i tot es van cabalcar les impressions optimistes i fins i tot rialleres de la Vice-Presidenta del Govern del PSOE, des de Madrid,  amb les ben catastrofiestes –potser amb raó- del President de la Generalitat, que altrament no hem d´oblidar té un important càrrec en  la gestió estatal del Partido Socielista Obrero Español. No m´hi vull allargar i em guardo coses. Però no vull deixar de dir que el proper pas dels que ahir es mostraven contents amb la decissió dels nous “generals sublevats” pot ser, com ja va succeïr al País Basc, l´acord PP/PSOE per governar Catalunya.

                                                                                                     martiolaya

   No és per fer broma. Ni per jugar amb coses del Cel. I menys, sobre tot,  semblar que faig mofa de les creences de ningú. Si de cas, podria dir que hi ha vegades que els propìs subjectes, per activa o per passiva, fan ostentació d´una acció seva i procuren sortir a la foto amb un somriure que esquerda els taps de les orelles. Tothom recorda, perquè se´n va fer força ressò, com va acabar allò de les fustetes pintades de colors per senyalitzar el lloc –aigües manses, Segre avall, passant per Soriguerola- d´on havíen de prendre el caudal, i per on havía de passar la canalització que el portaria, aigües avall, fins a un lloc no del tot definit, encara. Sembla que el Conseller responsable de “l´acció de govern”  -lloa als girs de la terminologia política- va plantejar el cas a  la Moreneta i es va salvar l´esbart de coloms engoixats i les fustetes de colors per jugar a la xarranca amb pluges abundoses i neu a cor que vols. Potser un gra massa i tot. Però, atenció, que en els excessos hi ha el com i el per què de la glosa d´avui. En un diari d´abans d ahir, hi ha una foto on s´hi veuen, a l´esquerra, el Pare Abad de Montserrat; al centre, el President de la Generalitat, i a la dreta algú que no identifico. Tots tres senyalen el sostre. En el peu de foto s´explica que “el Govern –deu voler dir els representants de les tres fraccions de govern- va visitar Montserrat…” Compte! Quin miracle imploren, ara? Que potser hi ha  goteres? És l´allau que  ens cau damunt!  

                                                                                                      martiolaya

   Pot ser que a algú li vingui de nou. Però la meva tossuderia de penjar un bloc cada dia com si d´això depengués la intendència familiar, no és fruit de l´obediència a res ni a ningú. Tampoc a una necessitat obsessiva d´haver d´escriure i penjar una glosa cada dia del món; que també m´agrada preparar amb calma el meu article mensual en el DIARI DE SANT CUGAT bo i procurant (com va aconsellar una vegada el mestre Ibàñez Escofet a un periodista jove que començava i després va ser famós) no fer servir el diari per abocar problemes propis, no parlar de la recollida de la brossa, ni dels sorolls que provoquen les festes majors…Però, seguim per on anava, que començo parlant de naps i acabo parlant de cols. Avui vull parlar de la cara de babau que et queda quan t´adones que allò que has pensat, escrit o penjat en el teu bloc, pot coïncidir o assemblar-se molt, amb coses que han escrit d´altres. En el darrer número del Diari (divendres) el meu article era ben casolà i poca cosa, però amb la frase remarcada un xic pujada de tò (…recuperant la gent treballadora i assenyalant amb el dit ganduls, vividors i esgarriacríes…). I no fa gaires mesos, Ferran Mascarell remarcava en un article seu a l´Avui: “El ciutadà té dret a vetar aquells en qui no té confiança, a qüestionar els emboscats sorgits sense cap altre mèrit dels aparells dels partits, a esborrar els no complidors, a un sistema electoral que li permeti ser subjectiu…” Clar i català. Sé que ell i jo no votem el mateix; però a mi m´agrada el gestor i polític Mascarell. Si les llistes fossin obertes…

                                                                                                      martiolaya

   De tant en tant, procurant no molestar ningú, et ve de gust jugar amb les paraules. Fer-ne servir alguna d´aquelles que ja no estan en el normatiu vigent; o, fent entramaliadures, inventar-ne una com la del titular d´avui. Raono: la paraula transgressora ve de la correcta utilització de la paraula panorama amb l´afegitó o desinència que li dona categoria d´estudi científic del panorama. I no em moc de les definicions usuals, gens rebuscades. Ni tan sols manllevo del malvist “Alcover-Moll” paraules  encara  vives en algún racó del país, però desnonades de diccionaris més vigents. Deu ser per això que diuen que el viatjar ensenya molt; i per això també goso insinuar que començo a ser un expert en l´itinerari panoràmic Alp/Sant Cugat que es pot contemplar des de la baluerna mòbil de l´”Alsina Graells” de torn. El viatge és lent, s´ha de reconèixer, que quan creus que vas fent via eix enllà del Llobregat, la baluerna s´abraona damunt sengles rotondes que indiquen on cal fer el gir: cap a Bagà, Berga, Gironella, Puig-Reig… I entres a pobles tranquils, carrers endormiscats i gent que va i ve o  només es queda per veure si el tiet conco arriba amb el bus de les tres. Ací i allà, algun cartell assenyala camins mes recòndits: Casserres, Serrateix…Sí, sí! Per aquí viu l´amic que sap fer, com bufant fer ampolles, una revista insòlita que parla del Berguedà  amb un mot provocador: “Tàsta´m!”. I recordo quan, ja fa anys i amb el cotxe familiar, fèiem parada i fonda, compràvem pa en el forn i ens donàvem el bon dia amb un amic de “Purreig”… Cal tastar el país.

                                                                                                      martiolaya

    Ahir, un bon amic em va enviar un email amb pensaments de l´obra del Pare Llimona; Jordi Llimona i Barret, religiós caputxí nat a Barcelona l´any 1924. Va morir l´11 de setembre de 1999. El vàrem conèixer i tractar. Llavors feien forrolla les teoríes de Teilhard de Chardin. Va començar a publicar llibres l´any 1963 i va seguir fent-ho fins poc abans de morir. No pretenc fer un esbós biogràfic. Però en veure la seva fotografia a la pantalla de l´ordinador i llegir uns quants textos seus, m´han vingut a la memòria alguns d´aquells atzars que sovint em colpeixen. Ho explicava fa un parell de setmanes: fórem amics, els darrers anys de la seva vida, de l´escriptora Carme Suqué, vídua Llimona… A partir d´aquí, parlaré d´altres Llimones, potser sense ordre ni concert, però fent del record homenatge a la tieta del caputxi i expressió de respecte a una saga admirable d´artistes catalans. La Carme fou la dona del Lluís, un dels fills de l´escultor Josep Llimona, germà del pintor Joan (el projecte de la senyera modernista de l Orefó de Sants, fou obra de Josep Llimona). Un germà del Lluis fou el pintor Rafael Llimona…I unes quantes noies Llimona les trobem en el camp del dibuix i de la il.lustració (la Mercè, de bell record, amb el seu marit i la seva amabilitat exquisida; la Maria, la Núria…) I el pintor Serra Llimona, germà del meu amic Jaume, amb qui tantes vegades compartírem lluites aferrissades en el camp de les Duanes i dels Arancels…I esmorzars de forquilla, sovint transformats en  fòrums parlant del seu avi  Llimona i de la tieta Carme Suqué.

                                                                                                      martiolaya

    En aquests dies  de l´any, el sol matineja més que mai. La glosa sembla adormida i el silenci es pot tallar. Avui és festa i Sant Joan la fa. Sant Joan dóna nom a la festa, i l´equinocci d´estiu la fa: petards i fogueres, piules i cohets…Ara, de bon matí, el silenci es pot tallar, però d´aquí uns minuts ja podré anar a buscar el diari. Potser a la portada, potser en un racó “d´última hora”, hi haurà la notícia de la tragèdia de Castelldefels. No fa ni set hores i res no fa pensar que la mala sort, la desgràcia, la divina providència en forma d´Euromed, segués tantes vides prop del mar. Potser el silenci que es pot tallar… A casa estàvem ja acomiadant la família: la filla mitjana amb el seu marit, la néta Núria, la de quinze anys, i la seva amiga i cosina Jorgina, filla d´amics i néta d´amic dilecte, lleidetà il·lustre…Havíem  improvisat un sopar d´estiu a la fresca amb dues mostres de coca, per acabar; la casolana, castissa i bona, de llardons, i la comprada a la pastisseria del costat de casa,  tan flonja i olorosa…) Concert de cohets. I el timbre del telèfon, encara, que no ha parat en tot el dia: l´àvia Nuri, que compleix anys, ha estat felicitada fins al darrer moment: filles, gendres, nétes i nét, germans, cosins i cosines, amics i coneguts…Hem begut el xampany català de les nostres festes i tradicions.. Espeteguen els cohets. En tancar portes i finestres, un cop d´ull a la informació televisiva del “3/24” i la notícia del tràgic accident de Castelldefels. Ara, encara hi ha un  silenci que es pot tallar. En avançar el dia, sanglots de tristesa trencaran el silenci de moltes llars.  

                                                                                                      martiolaya

   No m´he llevat  amb ganes de citacions poètiques, avui. Ni de glosar diades assenyalades, ni d´explicar què fèien “les nines del Pirineu des del Cantàbric a Roses…” No oblidaré de dir, si de cas, que a la nostra família la vigília de Sant Joan ha estat sempre com la porta alegre i esperançada de l´estiu: les nenes de casa havíen acabat el curs a l´escola i només quedaven algunes proves de música i, de més grandetes i en el transcurs de bastantes anys,  aquell tradicional Concurs de Piano de Vilafranca del Penedès. I que la Nuri compleix  anys, una bona colla des que va néixer, cap  l´horabaixa, al barri  d´Hostafrancs de Barcelona, just quan espetegàven els primers coets…Començava l´estiu i les fogueres de Sant Joan semblaven culpables de l´inici de les calors forasteres.  L´èxode familiar a La Cerdanya s´anunciava amb maletes a mig fer i el canvi de vida del “pobre Rodríguez” que es quedava al peu del canó… Canons de fireta, que fan riure a l´enemic. Perquè tot apunta que a Madrid, allà on fan xup-xup  fòbies ancestralscontra Catalunya i els catalans, també estan a punt de tancar maletes bo i llançant a la paperera el text de l´Estatut. I no són pas de fiar les reaccions que això provoca a Catalunya; els partits, tant els del Govern com els del “Gobierno” no responen a raons ideològiques, sinò clarament a reaccions tan primàries com seguir amb el Moët Chandon del poder. Mossèn Cinto, sense esmentar dretes ni esquerres, faria sortir el dimoni i la Demcràcia se´l carregaria posant “un ram a la porta”… Provem-ho?

                                                                                                      martiolaya

   Tant se val!  De fet recordo poques coses de la conferència de l´amic Benach: que Porcel fou home de teatre, però no de  dramatúrgies, potser. En el llibre (Arran de Mar) que comentava ahir, un jove Porcel es fa, sense ni poder-s´ho imaginar, l´auto-homenatge. Per això dic que, en el fons, tant se val medalles i panegírics si tenim a l´abast la seva obra immensa. Podem fer un tast de dramatúrgia enfervorida. Heus ací  un diàleg divertit entre Porcel i un Guàrdia Civil que està pescant a la riba del Fluvià: “digo yo…digo yo…” el guàrdia rubrica pensaments entorn del trasllat demanat a cert lloc de la Mancha, d´on és fill i les places són escasses. Porcel acaba el capítol que parla del pescador, amb el que podria semblar citació poètica en prosa: Passa, amb gran soroll d´ales, un esbart d`ànecs, estirant el coll. Volen baix. Són blancs. Sobtosament, un raig de sol els fa brillar, encén un moment les tonalitats del paisatge, de les aigües. Per acabar, allò del llenguatge que vaig deixar embastat. Ho escrivia Porcel l´any 1962 i en profit de l´espai ho deixo en la pell i l`òs: Però  per què  escrius en mallorquí? / Mira perquè és la nostra llengua. / Però en castellà tindries més difusió…/ És clar, però resulta que sóc mallorquí (…) Si jo fos de Montilla del Palancar en lloc d´ésser andritxol, escriuria en castellà. Som com som…/ …molta gent, jo mateix, no entén el mallorqui o li costa. / Què dius, no enteneu la vostra llengua? Jo veig que la parles…/ Sí, però escrita no em va tan bé. / Perquè no   l´ensenyenen a l´escola. Però si t´esforces una mica, a veure si no ho entens millor en mallorquí que en castellà / En això tens raó veus! Passo més gust d´anar al teatre en mallorquí que al teatre en castellà, i això que en  mallorquí sols fan coses de riure; però no sé…m´entra més…també és un poc absurd que no ens ensenyin el mallorquí… Porcel ho deia: “El meu ofici és contar coses en prosa o dialogant”. I m´ho faig meu. Un dia és un dia i si em passo de ratlla és de ben poc.

                                                                                                     martiolaya     

   Avui, aquest vespre, l´amic Joan A.Benach vé a Sant Cugat a parlar-nos de “Porcel, el teatre i la velocitat”. Potser un dia glosaré la conferència, però ara faré colla amb els molts que, amb motiu de la mort recent de l´escriptor mallorquí afincat a Valldoreix, han parlat del seu teatre i en parlaran  encara en el “Teatre a la fresca” que està per venir. Tot d´una, fa més de mig segle, lletraferits de Barcelona i els seus barris perifèrics, vàrem començar a sentir parlar d´un noi d´Andratx que l´any 1956, quan només en tenia 19, ja començava (ho diu en el pròleg d´un llibre seu editat l´any 1967) “…a escriure i publicar en català, quan feia quatre anys que ja ho practicava en castellà, sense sospitar que seria la llengua dins la qual treballaria com a escriptor”. D´aquest mateix llibre –Arran de Mar.  Viatges fantàstics. Editorial Selecta. 1967- vull copiar, perquè avui és avui i potser no s´escauria de fer-ho un altre dia, un fragment on Porcel parla amb naturalitat, sense enfarfegaments intel·lectuals, del teatre mallorquí, de llenguatge i de coses tan senzilles com les que explicaré demà. Ara, deixeu-me que faci de periodista d´actualitat i pengi a la intempèrie informàtica una nova que s´ha produït avui, fa poques hores: l´Ajuntament de Sant Cugat ha pres l´acord d´atorgar la Medalla d´Or a  Baltasar Porcel- (Si algún partit ha votat en contra, que no ho sé o bé s´ha posat fort en que han de ser dues medalles en lloc d´una perquè el seu partit ja l´havia demanada abans que ningú, ja ni ho comentaré, que després diuen que sempre parlo de política).

                                                                                                    martiolaya