Tu, a la teva; jo, a la meva, i ells –els que siguin- a la seva, també. I en alló que puguem treballar plegats, braç a braç, fer-ho amb generositat i, si cal i es pot, amb tolerancia; fer-ho amb tota l´il·lusió i ganes de servir el país per damunt de dèries partidistes que alguns vènen com ideals. Aquest anar a la teva, en el meu cas comporta dir, o escriure si fa al cas, allò que des de l´esmentat punt de vista penso, faig o faria; o dir, només si cal, allò que modestament ja he fet. Escriure-ho; però no sovint, que cansa. Que un es daleix per explicar l´excursió a Montserrat d´una neta, la conferència d´un amic o l´observació de com de bé arrela al jardinet de casa aquell cirerer portat de fòra…Els que som grans en edat, és a dir, majors d´edat en el DNI i experts i graduats en fer camí per la vida, de tant en tant hem de donar-ne fè abans no ens ho vulguin esborrar o ens canviïn un passat proper per nosaltres i menystingut per molts. Per sort, ara ja ni ens cal passar el sedàs de les “Cartas al Director” per fer bullir, penosament, l´olla de la discrepancia i des de la iformàtica insondable dir, per esemple, al “noi de la bicicleta”, que la seva combinació ecològico-comunista no se sembla de res als joves i esforçats comunistes del PSUC que van  donar la cara abans de la transició. Dir que ell no sap que això de dretes i esquerres no és jugar a bons i dolents, que… (Tant que m´agrada a cabar els meus blocs amb una cita poètica i avui no hi cap. Provaré demà, que  em queden coses a dir, encara).

martiolaya