No tinc perquè dirigir-me, altre cop, al “noi de la bicicleta”, que personalment no tinc res contra el ni contra d´altres (el del canti, el de la tele que passava per allà, els mags de les eleccions…)  Defenso, si de cas, el dret de parlar de coses viscudes, i de no acceptar bons i dolents entre els que, manats, van a les guerres. Quan s´etiqueta amb enganxines d´esquerres o de dretes no es fa per distingir unes carmanyoles de les altres com si fos fácil distingir entre pobres i rics: vaig conèixer unes germanes velletes  i amb dificultats econòmiques que votaven dretes perquè el seu pare (“que al cel sia”, sempre dèien ) tota la vida havia votat dretes; i tots coneixem més d´un polític dit d´esquerres (tot se sap!) que cobra cada mes – potser amb  prebendes  i dietes a banda-  més que en  un any no cobra de pensió  un  antic treballador qualificat i amb mig segle de cotització. I el de l´enganxina d´esquerres que clama contra “els rics” i ell té el pis mil·lionari a nom de la dona o d´una S.L. familiar…Recordo de dos advocats joves de l´Assessoria jurídica d´un Banc ja desaparegut, que eren amics i segueixen sent-ho, d´aquells que en diem de “famílies burgueses”, que en un moment donat –fa dècades, però no gaires– van  decidir dedicar-se a la política i, com aquell qui diu a l´atzar, van optar un, anar a treballar a un partit dels anomenats d´esquerres i l´altre, de dretes. Bons catalans tots dos. I assolint tots dos fites importants en  la seva feina. És així i és ben legal; però no hi ha lloc per a cites poètiques.

martiolaya