A casa –Xina ens queda lluny- han florit aquests díes els lliris de Sant Antoni. Fan bonic i recorden com d´un brí d´herba que potser ha nascut per atzar, en surten lliris de colors, plantes  enfiladisses o cirerers que prometen florides mòrbides. No em desvío del camí: arribarem a Xina on, segons proven ginys tecnològics que espíen racons del món, pares i avis acompanyen fills i néts en  una ciutat d´aquell país llunyà el dia que fan els exàmens d´ingrés a la Universitat. Les mateixes proves, si fa no fa, que a Catalunya es fan aquests dies i els medis se´n fan ressò. Però, quedem-nos encara a l´inici del camí  i amb el Sant d avui, l´Antoni de Pàdua, que segons l´Amades és el més popular de Catalunya. Era temps -que la cosa ha anat molt de baixa-  d´enramades, ballaruques i jocs de carrer; molts de jocs amb remullades col·lectives i fruites d´esquer. Com el joc de remenar cireres, en el que es tractava d´agafar amb les  dents fruites que suraven en un bocoi  ple d´aigua. (Encara ara hi ha qui juga a remenar les cireres i aconsegueix fer-ho…sense ni mullarse!). I de Xina, què?  Doncs que es una terra  molt llunyana mesurant  la distància  en  milers de kilometres; pero molt propera si la medim amb les mirades amoroses de la gent gran –d´aquí i d´allà- als joves que ens han de rellevar, i les dels joves que comencen a afrontar reptes seriosos com són, entre d´altres, començar estudis a la Universitat. I veure com creix el brí d´herba abans de fer-se arbre fruiter.

martiolaya