Vaig parlar de la Xina, d´herbetes que creixen i d´exàmens de joves que així que bades ja s´han fet grans. Ahir em va anar bé la imatge de Sant Antoni per vestir-la amb hàbits de metàfora entremaliada. La tradició no hi ha qui l´amagui i, una vegada implantada, l´alimenten els anys. He llegit què diu l´Amades, he escoltat amics del ram i m´he quedat a l´escapça en intentar trobar-lo a la G.E.C. (Em fa angúnia espiar en el google, no fos cas que l´hi trobés, vàlgam Déu val!…) I de la investigació somera resulta que d´haver viscut a Barcelona, només les ganes, si de cas; sembla que era portuguès i va morir als trenta i pocs anys a Pàdua (Italia). A Catalunya, aneu a saber com i perquè, el sant va agafar tanta fama entre el poble -el desvalgut de tota crisi– que li demanaven la seva protecció amb oracions com aquesta: Sant Antoni / feu que no em falti pa / ni per avui ni per demà. I algunes fadrines, amb  pragmatisme parell, reclamaven una protecció diguem-ne més classista i ecumènica amb la següent jaculatòria:

 

                                           Sant Antoni beneït

                                           feu-me trobar bon marit

                                           que sigui bon home i ric

                                          i, si pot ser de seguit.

 

Seriosament, sense presses. Sant Antoni fou un immigrat força integrat. Com l´africà Sant Cugat o com les santes venerades a Mataró,  

                                                                                           

                                                                                                      martiolaya