Avui parlarem de teatre. Que fa dies que no en parlo i sovint quan tocaria fer-ho ho deixo per l´endemà. Però la mort, no per haver trucat a la porta amb obstinació és menys dolorosa: va morir no fa gaires dies la Sílvia Servan, una actriu de teatre de Sant Cugat. Amigues i amics seus de tota la vida (el poble en pes, el dia del comiat multitudinari), la van recordar plegats i van deixar penyora d´estimació amb escrits i accions que palesen la intenció generosa de mantenir viva  per sempre més la imatge de les vivències compartides amb la Sílvia.  A mi, nouvingut amb bagatge propi i mans exteses a l´ofrena franca dels santcugatencs de soca-rel, em plau unir-me a les seves expressions. La Sílvia era encara massa jove per morir. Deixa unes nenes que han d´afrontar, tot just encetar la vida, la pèrdua de la mare; l´actriu que va voler ser recordada amb un somriure als llavis i un nas de pallasso per tal que el gest dissimulés la pena. Avui, que no us vingui de nou que parli de teatre. Ni us vingui tampoc de nou que sense abaixar del tot el teló de la tragèdia, dimarts que vé (el dia abans haurà oficiat la “Tertúlia entre amics” el crític de teatre J.A. Benach) l´amic faci el diagnòstic, si algú li ho vol preguntar, sobre quina malura creu que té el teatre català perquè al Romea, la seva seu tradicional, s´estigui representant una obra que fou “de repertori” a Madrid molt anys enrere: “Eloísa està debajo de un almendro, o el honor de un brigadier”. I nosaltres, estem “bajando del huerto…”.

 

                                                                                                      martiolaya