Temps era temps, quan les “caixes” es dèien “…d´estalvis” (o “d´orrus”, per ser més precís) i la gent com ara jo érem tan ignorants i poc capitalistes que ni tan sols sabíem què era un compte corrent, els que ens mocàvem amb mitja mànega limitàvem les transaccions econòmiques a anar de tant en tant a la “caixa d´orrus” més propera (llavors n´hi havia poques, tanmateix) a treure “cèntims” cada quan de celis, i a posar-ne més sovint i en quantitats que feien riure. En aquell temps era ben mirat estalviar de mica en mica i mal vist estirar més el braç que la mànega. Les coses es compraven pesseta sobre pesseta, trinco-trinco. Era petit, però em fixava en el recorregut dels diners. Abans de res, una mica de cua davant les taquilles (sempre ben protegides per barrots metàl-lics) una per treure i una altra per posar. Un empleat amb americana i corbata, ploma als dits i un tinter amb tinta a l´abast, escrivia amb bona lletra i números ben clars el què i el com de l´operació. No tocava mai diners. S´havia de passar per caixa i, segons s´hagués de cobrar o de pagar anaves alla on tocava (qui pagava i qui cobrava sempre fou per a mi un dubte que no havia de resoldre perquè a aquella edat, és clar, anava acompanyat). No us penseu, l´escriure amb tinta i l´assecar amb el secant, era tot un espectacle. I veure com comprovàven la signatura del client amb una cartolina brutejada i et miraven de cua d´ull, et feia pensar que d´un moment a l´altra et podíen fer agafar…Ah, m´oblidava de dir-ho. La dona casada no podia obrir compte sense l´atorització del marit. Què us sembla? Més pa que formatge? Si ho sé no dic res.

 

                                                                                                      martiolaya