Si des de la nostàlgia del record voleu posar-vos de “mal raïm” –com deia aquell- i ja que ahir parlava d´operacions econòmiques fetes a mà amb tinter, ploma i paper secant, cantaré la lletania de noms  de Caixes  comptant també les desaparegudes, les “unnides” i les encara sense nom: la Caixa “…de Pensiones para la Vejez i de Ahorros”;  la “Caja Provincial i Monte de Piedad de Barcelona”;  la “Provincial” de la Diputació de Barcelona…(I ja que passem per Barcelona, i canviant la naturalesa de les institucions que enumero, citaré només el “Banco de Barcelona” mort per l´eutanàsia d´una llei llavors nova anomenada de suspensió de pagaments; i després el “Banco Hispano Colonial”, que sense ser originàriament català va arribar a tenir la xarxa més important de sucursals a Catalunya i que se´l va engolir, diguem que “de mala manera” el “Banco Central”; i més a prop, la Banca Catalana, massa aviat encara per a una història amb tots els ets i uts…). Per seguir amb la lletania de noms nostrats posats ara en diferents cocteleres a l´abast del “barman” amb barra oberta a Madrid, “cantau, angelets, cantau…”: les Caixes de Catalunya, de Girona, de Tarragona, de Sabadell (potser la més antiga del país), de Terrassa, de Manresa, de Manlleu, del Penedès, la Laietana…Una d´elles, amb una bona rodanxa de llimona salvatge de la que fa esmolar les dents, a la coctelera de la “Caja de Madrid” ara primera, és clar, del “ranquing” espanyol. Aquesta, sense perdre senyals d´identitat,

martiolaya