No m´he llevat  amb ganes de citacions poètiques, avui. Ni de glosar diades assenyalades, ni d´explicar què fèien “les nines del Pirineu des del Cantàbric a Roses…” No oblidaré de dir, si de cas, que a la nostra família la vigília de Sant Joan ha estat sempre com la porta alegre i esperançada de l´estiu: les nenes de casa havíen acabat el curs a l´escola i només quedaven algunes proves de música i, de més grandetes i en el transcurs de bastantes anys,  aquell tradicional Concurs de Piano de Vilafranca del Penedès. I que la Nuri compleix  anys, una bona colla des que va néixer, cap  l´horabaixa, al barri  d´Hostafrancs de Barcelona, just quan espetegàven els primers coets…Començava l´estiu i les fogueres de Sant Joan semblaven culpables de l´inici de les calors forasteres.  L´èxode familiar a La Cerdanya s´anunciava amb maletes a mig fer i el canvi de vida del “pobre Rodríguez” que es quedava al peu del canó… Canons de fireta, que fan riure a l´enemic. Perquè tot apunta que a Madrid, allà on fan xup-xup  fòbies ancestralscontra Catalunya i els catalans, també estan a punt de tancar maletes bo i llançant a la paperera el text de l´Estatut. I no són pas de fiar les reaccions que això provoca a Catalunya; els partits, tant els del Govern com els del “Gobierno” no responen a raons ideològiques, sinò clarament a reaccions tan primàries com seguir amb el Moët Chandon del poder. Mossèn Cinto, sense esmentar dretes ni esquerres, faria sortir el dimoni i la Demcràcia se´l carregaria posant “un ram a la porta”… Provem-ho?

 

                                                                                                      martiolaya