Pot ser que a algú li vingui de nou. Però la meva tossuderia de penjar un bloc cada dia com si d´això depengués la intendència familiar, no és fruit de l´obediència a res ni a ningú. Tampoc a una necessitat obsessiva d´haver d´escriure i penjar una glosa cada dia del món; que també m´agrada preparar amb calma el meu article mensual en el DIARI DE SANT CUGAT bo i procurant (com va aconsellar una vegada el mestre Ibàñez Escofet a un periodista jove que començava i després va ser famós) no fer servir el diari per abocar problemes propis, no parlar de la recollida de la brossa, ni dels sorolls que provoquen les festes majors…Però, seguim per on anava, que començo parlant de naps i acabo parlant de cols. Avui vull parlar de la cara de babau que et queda quan t´adones que allò que has pensat, escrit o penjat en el teu bloc, pot coïncidir o assemblar-se molt, amb coses que han escrit d´altres. En el darrer número del Diari (divendres) el meu article era ben casolà i poca cosa, però amb la frase remarcada un xic pujada de tò (…recuperant la gent treballadora i assenyalant amb el dit ganduls, vividors i esgarriacríes…). I no fa gaires mesos, Ferran Mascarell remarcava en un article seu a l´Avui: “El ciutadà té dret a vetar aquells en qui no té confiança, a qüestionar els emboscats sorgits sense cap altre mèrit dels aparells dels partits, a esborrar els no complidors, a un sistema electoral que li permeti ser subjectiu…” Clar i català. Sé que ell i jo no votem el mateix; però a mi m´agrada el gestor i polític Mascarell. Si les llistes fossin obertes…

 

                                                                                                      martiolaya