BLOCDENOTES

   Prou que en deuen parlar els diaris i també els nois del temps, que  en  tiren un bon tros a l´olla. Demà comença l´estiu i la nit d´avui serà  la més curta de l´any. Si no és exactament així, vindrà de poques hores, potser només minuts. Som a Alp –un parell de díes sense diaris pot ser bo -i ahir vam veure des de casa com es ponia el sol gairebé a tocar del Puig Pedrós, ja a França. D´ara endavant, una mica cada dia per bé que imperceptible si no és mirant-ho amb alguns díes d´interval, el sol retornarà enrere fins a colgar-se, per Sant Silvestre, damunt la serra del Cadí. És l´observança de la natura, tan primària, tan constant, tan exacta, passi el que passi, gover-ni qui gover-ni, amb nova llei electoral o sense, faci calor o faci fred… Mai, cap any, el sol anirà més enllà o més ençà dels paràmetres seculars. I passaran milers de generacions que donant un cop d´ull a la serralada sabran per on es pon el sol, però potser també pensaran, com jo des que era petit, que l´oest a l´esquerra i l´est a la dreta, tenen el nord a davant i el sud a darrere; però no estan sempre al mateix lloc; evidentment, en el transcurs del temps oscil·len, perquè aixís ho marca el sol, ara més a la dreta, ara més a l´esquerra, d´allà on es diu que hauríen d´estar…com les ideologíes: què, en el trascurs de l´any, poden anar d´esquerres a dretes o a l´inrevés, segons d´on el sol escalfi.

                                                                                                      martiolaya

Si des de la nostàlgia del record voleu posar-vos de “mal raïm” –com deia aquell- i ja que ahir parlava d´operacions econòmiques fetes a mà amb tinter, ploma i paper secant, cantaré la lletania de noms  de Caixes  comptant també les desaparegudes, les “unnides” i les encara sense nom: la Caixa “…de Pensiones para la Vejez i de Ahorros”;  la “Caja Provincial i Monte de Piedad de Barcelona”;  la “Provincial” de la Diputació de Barcelona…(I ja que passem per Barcelona, i canviant la naturalesa de les institucions que enumero, citaré només el “Banco de Barcelona” mort per l´eutanàsia d´una llei llavors nova anomenada de suspensió de pagaments; i després el “Banco Hispano Colonial”, que sense ser originàriament català va arribar a tenir la xarxa més important de sucursals a Catalunya i que se´l va engolir, diguem que “de mala manera” el “Banco Central”; i més a prop, la Banca Catalana, massa aviat encara per a una història amb tots els ets i uts…). Per seguir amb la lletania de noms nostrats posats ara en diferents cocteleres a l´abast del “barman” amb barra oberta a Madrid, “cantau, angelets, cantau…”: les Caixes de Catalunya, de Girona, de Tarragona, de Sabadell (potser la més antiga del país), de Terrassa, de Manresa, de Manlleu, del Penedès, la Laietana…Una d´elles, amb una bona rodanxa de llimona salvatge de la que fa esmolar les dents, a la coctelera de la “Caja de Madrid” ara primera, és clar, del “ranquing” espanyol. Aquesta, sense perdre senyals d´identitat,

martiolaya

   Temps era temps, quan les “caixes” es dèien “…d´estalvis” (o “d´orrus”, per ser més precís) i la gent com ara jo érem tan ignorants i poc capitalistes que ni tan sols sabíem què era un compte corrent, els que ens mocàvem amb mitja mànega limitàvem les transaccions econòmiques a anar de tant en tant a la “caixa d´orrus” més propera (llavors n´hi havia poques, tanmateix) a treure “cèntims” cada quan de celis, i a posar-ne més sovint i en quantitats que feien riure. En aquell temps era ben mirat estalviar de mica en mica i mal vist estirar més el braç que la mànega. Les coses es compraven pesseta sobre pesseta, trinco-trinco. Era petit, però em fixava en el recorregut dels diners. Abans de res, una mica de cua davant les taquilles (sempre ben protegides per barrots metàl-lics) una per treure i una altra per posar. Un empleat amb americana i corbata, ploma als dits i un tinter amb tinta a l´abast, escrivia amb bona lletra i números ben clars el què i el com de l´operació. No tocava mai diners. S´havia de passar per caixa i, segons s´hagués de cobrar o de pagar anaves alla on tocava (qui pagava i qui cobrava sempre fou per a mi un dubte que no havia de resoldre perquè a aquella edat, és clar, anava acompanyat). No us penseu, l´escriure amb tinta i l´assecar amb el secant, era tot un espectacle. I veure com comprovàven la signatura del client amb una cartolina brutejada i et miraven de cua d´ull, et feia pensar que d´un moment a l´altra et podíen fer agafar…Ah, m´oblidava de dir-ho. La dona casada no podia obrir compte sense l´atorització del marit. Què us sembla? Més pa que formatge? Si ho sé no dic res.

                                                                                                      martiolaya

   Sempre n´han tingut de cua, tant els toros com els braus. I les vaques, submises, forneixen llet a pleret: les consagrades poèticament, la cega de Maragall o la de la mala llet de Pere Quart, també…A l´empara de frases històriques com el “tanto monta monta tanto…” podem dir que cada vaca té o ha tingut el seu toro que la monti. (Ooolé, criden uns aficionats de les localitats de sol; els que seuen a l´ombra, són més circumspectes). He conegut gent entesa entre catalans amics. I expliquen i no acaben d´aquells anys de Franco, Manolete i Arruza.  Parlen de la Monumental i de les Arenes plenes de gom a gom. Hi ha tota una herència literària sobre els toros i gent pobra que s´hi apassiona! Veritats que semblen llegenda: pa, toros i misèria…En el trascurs d´uns anys, però, vàig cultivar l´oportunitat d´una curiosa amistat amb un intel.lectual francès, casat amb una espanyola amiga que era corresponsal a Madrid d´una revista econòmica que s´editava a França. Quan ens vèiem a Madrid o ell venia a Barcelona, parlàvem distesament de l´economia del dia a dia, l´allunyada de borses i cotitzacions i prop de diagnòstics casolans sobre bancs mal dirigits, mercats parats o del Govern (encara manava el Fanco!) buscant desesperadament “planes de deserrollo”. Una vegada, a l´amic  francès, autor d´una història de la tauromaquia editada a París, el van convidar a presidir una “corrida” de la “Feria” de Sevilla. Mai no parlàvem de toros; però això m´ho va dir, més content que un gínjol. Jo també vaig estar content. I això que no m agraden  els toros!

                                                                                                      martiolaya

   No hauria de parlar de toros. I deixeu-me que ho escrigui així, toros, perquè per mi una cosa és el “toro” mascle de la vaca i un altre el dels toros com espectacle. La semàntica avalaria qualsevol discusió..Podem trobar en el nostre normatiu: toreig. acció de torejar, tauromàquia… I el torejador o torejadora (oh, el toreador afrancesat, que sembla una adulteració del torero!). I el torero i la torera definits, clar i català, com el que té per professió la de torejar a les places. Malgrat tant torero acceptat, de les places on es toreja se n´ha de dir plaça de braus?  Insisteixo: no hauria de parlar de toros perquè no hi he anat mai ni m´agraden. Ni  tampoc que se´n parli tant, els diaris en vagin plens i siguin tema de sessions parlamentàries (que cobren a tant l´hora?) Però si els toros ja s´estaven  morint sols! Si el mercat fa anys que va de baixa! A Catalunya, tot s´ha de dir, hi va haver i encara quden aficionats que hi entenen, més resignats que donats a la polèmica. A Alp, damunt del meu buró de treball, tinc un programa de toros de la plaça de Puigcerdà (gràcies  Miquel Llanas!) emmarcat i a l´altura de la vista: m´agrada el disseny tan conegut del cartell, llegir els noms del toreros (El Xiquet de València, amb llinatge Belguerel com l´admirat historiador i amic de Sant Cugat) i altres dades ara tan  interessants com la data (1934!), l´hora de començar l´espectacle, preus de les localitats…Segurament que ara, a la capital de la Cerdanya, fora difícil trobar algú que sabés on era la plaça de toros de Puigcerdà.

                                                                                                      martiolaya

   Avui parlarem de teatre. Que fa dies que no en parlo i sovint quan tocaria fer-ho ho deixo per l´endemà. Però la mort, no per haver trucat a la porta amb obstinació és menys dolorosa: va morir no fa gaires dies la Sílvia Servan, una actriu de teatre de Sant Cugat. Amigues i amics seus de tota la vida (el poble en pes, el dia del comiat multitudinari), la van recordar plegats i van deixar penyora d´estimació amb escrits i accions que palesen la intenció generosa de mantenir viva  per sempre més la imatge de les vivències compartides amb la Sílvia.  A mi, nouvingut amb bagatge propi i mans exteses a l´ofrena franca dels santcugatencs de soca-rel, em plau unir-me a les seves expressions. La Sílvia era encara massa jove per morir. Deixa unes nenes que han d´afrontar, tot just encetar la vida, la pèrdua de la mare; l´actriu que va voler ser recordada amb un somriure als llavis i un nas de pallasso per tal que el gest dissimulés la pena. Avui, que no us vingui de nou que parli de teatre. Ni us vingui tampoc de nou que sense abaixar del tot el teló de la tragèdia, dimarts que vé (el dia abans haurà oficiat la “Tertúlia entre amics” el crític de teatre J.A. Benach) l´amic faci el diagnòstic, si algú li ho vol preguntar, sobre quina malura creu que té el teatre català perquè al Romea, la seva seu tradicional, s´estigui representant una obra que fou “de repertori” a Madrid molt anys enrere: “Eloísa està debajo de un almendro, o el honor de un brigadier”. I nosaltres, estem “bajando del huerto…”.

                                                                                                      martiolaya

    Vaig parlar de la Xina, d´herbetes que creixen i d´exàmens de joves que així que bades ja s´han fet grans. Ahir em va anar bé la imatge de Sant Antoni per vestir-la amb hàbits de metàfora entremaliada. La tradició no hi ha qui l´amagui i, una vegada implantada, l´alimenten els anys. He llegit què diu l´Amades, he escoltat amics del ram i m´he quedat a l´escapça en intentar trobar-lo a la G.E.C. (Em fa angúnia espiar en el google, no fos cas que l´hi trobés, vàlgam Déu val!…) I de la investigació somera resulta que d´haver viscut a Barcelona, només les ganes, si de cas; sembla que era portuguès i va morir als trenta i pocs anys a Pàdua (Italia). A Catalunya, aneu a saber com i perquè, el sant va agafar tanta fama entre el poble -el desvalgut de tota crisi– que li demanaven la seva protecció amb oracions com aquesta: Sant Antoni / feu que no em falti pa / ni per avui ni per demà. I algunes fadrines, amb  pragmatisme parell, reclamaven una protecció diguem-ne més classista i ecumènica amb la següent jaculatòria:

                                           Sant Antoni beneït

                                           feu-me trobar bon marit

                                           que sigui bon home i ric

                                          i, si pot ser de seguit.

Seriosament, sense presses. Sant Antoni fou un immigrat força integrat. Com l´africà Sant Cugat o com les santes venerades a Mataró,  

                                                                                                      martiolaya

A casa –Xina ens queda lluny- han florit aquests díes els lliris de Sant Antoni. Fan bonic i recorden com d´un brí d´herba que potser ha nascut per atzar, en surten lliris de colors, plantes  enfiladisses o cirerers que prometen florides mòrbides. No em desvío del camí: arribarem a Xina on, segons proven ginys tecnològics que espíen racons del món, pares i avis acompanyen fills i néts en  una ciutat d´aquell país llunyà el dia que fan els exàmens d´ingrés a la Universitat. Les mateixes proves, si fa no fa, que a Catalunya es fan aquests dies i els medis se´n fan ressò. Però, quedem-nos encara a l´inici del camí  i amb el Sant d avui, l´Antoni de Pàdua, que segons l´Amades és el més popular de Catalunya. Era temps -que la cosa ha anat molt de baixa-  d´enramades, ballaruques i jocs de carrer; molts de jocs amb remullades col·lectives i fruites d´esquer. Com el joc de remenar cireres, en el que es tractava d´agafar amb les  dents fruites que suraven en un bocoi  ple d´aigua. (Encara ara hi ha qui juga a remenar les cireres i aconsegueix fer-ho…sense ni mullarse!). I de Xina, què?  Doncs que es una terra  molt llunyana mesurant  la distància  en  milers de kilometres; pero molt propera si la medim amb les mirades amoroses de la gent gran –d´aquí i d´allà- als joves que ens han de rellevar, i les dels joves que comencen a afrontar reptes seriosos com són, entre d´altres, començar estudis a la Universitat. I veure com creix el brí d´herba abans de fer-se arbre fruiter.

martiolaya

No tinc perquè dirigir-me, altre cop, al “noi de la bicicleta”, que personalment no tinc res contra el ni contra d´altres (el del canti, el de la tele que passava per allà, els mags de les eleccions…)  Defenso, si de cas, el dret de parlar de coses viscudes, i de no acceptar bons i dolents entre els que, manats, van a les guerres. Quan s´etiqueta amb enganxines d´esquerres o de dretes no es fa per distingir unes carmanyoles de les altres com si fos fácil distingir entre pobres i rics: vaig conèixer unes germanes velletes  i amb dificultats econòmiques que votaven dretes perquè el seu pare (“que al cel sia”, sempre dèien ) tota la vida havia votat dretes; i tots coneixem més d´un polític dit d´esquerres (tot se sap!) que cobra cada mes – potser amb  prebendes  i dietes a banda-  més que en  un any no cobra de pensió  un  antic treballador qualificat i amb mig segle de cotització. I el de l´enganxina d´esquerres que clama contra “els rics” i ell té el pis mil·lionari a nom de la dona o d´una S.L. familiar…Recordo de dos advocats joves de l´Assessoria jurídica d´un Banc ja desaparegut, que eren amics i segueixen sent-ho, d´aquells que en diem de “famílies burgueses”, que en un moment donat –fa dècades, però no gaires– van  decidir dedicar-se a la política i, com aquell qui diu a l´atzar, van optar un, anar a treballar a un partit dels anomenats d´esquerres i l´altre, de dretes. Bons catalans tots dos. I assolint tots dos fites importants en  la seva feina. És així i és ben legal; però no hi ha lloc per a cites poètiques.

martiolaya

Tu, a la teva; jo, a la meva, i ells –els que siguin- a la seva, també. I en alló que puguem treballar plegats, braç a braç, fer-ho amb generositat i, si cal i es pot, amb tolerancia; fer-ho amb tota l´il·lusió i ganes de servir el país per damunt de dèries partidistes que alguns vènen com ideals. Aquest anar a la teva, en el meu cas comporta dir, o escriure si fa al cas, allò que des de l´esmentat punt de vista penso, faig o faria; o dir, només si cal, allò que modestament ja he fet. Escriure-ho; però no sovint, que cansa. Que un es daleix per explicar l´excursió a Montserrat d´una neta, la conferència d´un amic o l´observació de com de bé arrela al jardinet de casa aquell cirerer portat de fòra…Els que som grans en edat, és a dir, majors d´edat en el DNI i experts i graduats en fer camí per la vida, de tant en tant hem de donar-ne fè abans no ens ho vulguin esborrar o ens canviïn un passat proper per nosaltres i menystingut per molts. Per sort, ara ja ni ens cal passar el sedàs de les “Cartas al Director” per fer bullir, penosament, l´olla de la discrepancia i des de la iformàtica insondable dir, per esemple, al “noi de la bicicleta”, que la seva combinació ecològico-comunista no se sembla de res als joves i esforçats comunistes del PSUC que van  donar la cara abans de la transició. Dir que ell no sap que això de dretes i esquerres no és jugar a bons i dolents, que… (Tant que m´agrada a cabar els meus blocs amb una cita poètica i avui no hi cap. Provaré demà, que  em queden coses a dir, encara).

martiolaya