Juny 2010


Vull imaginar-me a mi mateix lluny encara de la jubilació i treballant en un diari (hipótesis estimada com una oportunitat de fer-ho quan sigui gran) i renunciant a fer cap article sobre política perquè avui vull parlar de l´aniversari de la mort del poeta Verdaguer: dia 10 de juny de1902. Seguirè, doncs, estirant el fil de la ficció: la direcció del diari troba com de fer riure la decissió del seu subordinat i l´amenaça d´enviar-lo de pet a la pàgina de noticies de sardanes, castellers i efemérides de folklore local (un octau de pàgina cada quinze dies) i els comentaris polítics –li etziva- els penges en un bloc, que no seràs el primer…Tornem a la realitat: aquest aniversari l´he recordat cada any des que vivim a Sant Cugat, aviat farà quinze anys. Abans, a Sants (Barcelona), veia el coll de Vallvidrera des de casa estant; ara, des de casa a Coll Favà (Sant Cugat) mirant Collsarola des de l´altra costat. I a Vallvidrera hi ha “Vila Joana” i a “Vila Joana” hi va morir el poeta  (“tant de bò li ha fet Déu!”, que diu la Nuri) avui fa 108 anys. Em  dec tornar descarat, perquè l´altra dia, en  un col.loqui bo i berenant amb amics, em vaig deixar anar parlant d´un home poeta que es deia Jacint i d´un adolorit Mossen Cinto i les seves relacions amb la societat que li havia tocat viure. Heus ací un tema d´aquells que en diuen de trepitjar ous. Afermada la rebel.lia novel·lada d´avui, dia en que Verdaguer va morir a Vallvidrera, demà tornaré a parlar de política.

martiolaya

S´agafen lletres majúscules i es fan  farcellets amb dues o  tres lletres; es posen, ben separats els uns dels altres, en una cassola ampla i fonda, que hi han  de cabre quatre salses riques en diputacions (quatre; algú diu que no les posa, però d´amagat ho fa). Val a dir que en el darrer bull “el chef” és qui mana i pot posar les quatre, tan  reals com la monarquia mateixa. Cal salpebrar-ho tot segons la recepta secreta (no surt ni en el Costumari!) dels frares del Monestir de Sant Cugat, és a dir: vegueríes amb noms de comtats antics, amb drets de cuixa en casos de promiscuitat provocada per autopistes, autovíes, “aves”, “euromets” i d´altres víes desequilibrants del poder ancestral de les vegueríes del país, i en els casos d´haver de pernoctar en  hostals situats  entre vegueria i vegueria. Es deixa reposar una legislatura o dues (no és aconsellable més de  temps, que els farcellets es disgreguen) sense remenar ni res. En olla a part, s´han de fer bullir ossos  d´extremitats destres i sinestres  -la budellera no es bull, que fa pudor-  i el brou s´afegeix, poc a poc, i amb cullerot làbil escura-sucs, en  els farcellets marinats; tot plegat ha de fer xup-xup una estona. S´apaga el gas (d´importació i gestionat per una descendent llunyana de la princesa aquitana Lampègia) o bé es talla el foc de llenya de qualsevol bosc del país, i es cobreix la gran cassola amb parlament ratllat i uns branquillons de representants nostres a Europa (pocs, que agafen fums  i el tuf disgusta). Tot s´ha de dir: aquesta sopa surt cara. Molt cara!

martiolaya

Per molt que estigui advertit, ho hagi observat i estigui convençut de que la llibertat de premsa existeix sempre i quan no es passin uns determinats límits, unes determinades circumstàncies, o certs condicionants (morals, de preservació de bones costums, o de respecte a usatges, econòmics o, per dir-ho més clar, d´acceptació de l´axioma aquell de “qui paga mana”); malgrat tot això, deia, encara llegeixo els diaris (amb un de sol podria acabar convertit a la religió que predica) amb l´afany de què m´ajudin a  veure coses. Una cosa seria, posem per cas, advertir que van passant les dècades en el reialme barceloní de fòrums que han fet figa i de diagonals repudiades pel dreturer sistema del referèndum popular; i una altra, recordar que en el reíalme de la ciutat comtal s´han desenvolupat –legalment, tot s´ha de dir- quatre dinastíes de narcisos, des de Narcis I l´Instaurador, fins a l´actual hereu en funcions, passant pel Clos de les vinyes i el Maragall olímpic més tard propulsat per la idea del canvi necessari (vint anys de pujolisme a la Generalitat, es lamentàven els narcisistes de la monarquia absoluta municipal!). Endevino que potser us cansa que ensenyi el llautó de manera tan descarada (preferiu palesa?) Doncs, palesa: ara, només trascriurè allò que un diari diu que ha dit l´alcalde Hereu: “es compromet a impedir que la prostitució monopolice e invada aquest estiu, cap espai públic de la ciutat”. Això vol dir que altres estius  aquest monopoli i invasió ha existit. Ho confessen.

martiolaya

Estava buidant catúfols de records i ahir vaig adonar-me que, de fet, he estat una setmana fent rodar la sínia. A mí sí que “m´hi va i que m´hi vé” (maltracto el vers de Foix) això de la glosa diaria; i avui no em vull deixar perdre, malgrat sigui amb retard, glosar la conferència que va donar dimecres l´amic Esteve Sabaté en  el cicle que organitzen els “Amics de la UNESCO de Valldoreix i Sant Cugat”. Ja sabia el pa que s´hi dona en una conferència de l´Esteve, perquè no és la primera vegada que tinc la sort d´escoltar-lo i maldar per seguir-lo en exposicions on el temps es fa curt i els conceptes et sorprenen. Al menys a mi, explicador convuls, per escrit i de paraula, de coses que passen o han passat en un entorn d´estar per casa. I em faig creus de la sabiduría de l´amic, proper com a persona, però tan lluny meu en el coneixement de la ciència i la valoració i mesura del seu abast.  Ens desclou i explica misteris del demà i l´Esteve ens desembolica l´obsequi de manera que no es noti ni s´estripi el nostre paper de testimoni bocabadat. Tè un llibre “que volta pel món”, segons que ell mateix explica, “El paso de las Termópilas”, del que podeu trobar dades donant un cop d´ull al “google”; podeu llegir que “condueix a les equacions…”. Quàntiques? El dia que vam compartir vuitanta minuts entre conferència i debat, hauria pogut preguntar-li si hi ha límit entre el coneixement i la imaginació; i igual em raonava que el coneixement la supera…(És una glosa, només. Passar d´aquí, no en sabria).

martiolaya

La sínia –potser dita “nòria” pel glosador enderiat amb el contingut dels catúfols- l´aturaré a Port de la Selva, que anirà be d´arrodonir la idea que portava de cap feia uns quants dies: estirar un fil a Balaguer (el fil pictòric de Llimona) i trobar la troca, ara i aquí, amb uns versos del poeta Foix. Potser ja ho vaig començar a explicar alguna vegada; però l´altra dia, en un  diari, es parlava llargament de Joaquim Ventalló (“traductor de Tintín al català, pioner del futbol radiat, polític macianista, home clau en l´impuls educatiu republicà, primer a projectar un gran aeroport per a Barcelona…” (AVUI, Ignasi Aragay) que estiuejava amb la seva familia a Port de la Selva on també ho feia J.V. Foix. Eren vells amics. En el transcurs d´alguns anys (l950/1975) el “Josep”, que així signava els poemas (més de mig segle inèdits) dels que parlo breument, els enviava cada any, el dia 18 de setembre “per a Joana Givanel de Ventalló” (acompanyats d´una capsa de bombons). Amics com som de l´Eulàlia, filla dels Ventalló, un dia vam ser obsequiats per ella, a casa nostra de Coll Favà, amb el llibre que llavors acabava de sortit (1997): J.V.Foix. Entre algues, do´m la mà. Quaderns Crema. Una faixa cridanera feia l´article del text: FOIX INÈDIT. Heus ací un dels poemes, el primer:

¿A quina cala entre clarors suspesa

-Jungla de llum en irreal jonçar-

Oneja en flam ton cos, tija maresa,

Aigua i estel d´un son sense acabar?

Nauta en mars teus en tardoral contesa,

Abrusa el temps i, entre algues, do´m la mà.

martiolaya

A la bona amiga Carme Suqué la vam conèixer arran  de la seva afició a escriure, col·laboracions a Cavall Fort i presència (algún cop distingida amb la publicació de llibres seus) en bastantes edicions del Premi “Folch i Torres”. Fora llarg d´explicar, i avui la glosa va de dret a Port de la Selva bo i deixant pel camí temes dels que avui no toca parlar. A la Carme, quan érem a Cadaquès, li agradava que fessim una passejada amb el cotxe fins al Port; i ho suggeria cada cop que es donava el cas, i aquells anys va ser sovint. Cal pujar un bon tros de carretera, sortint de Cadaqués, i en ser gairebé al coll agafar el trencall a la dreta que torna a baixar fins al Port de La Selva. El paisatge és llaminer, però no val a badar, que la carretera és estreta i les corbes tancades. Tot d´una endevines, de cua d´ull, que tens el mar a la vora i esperes veure´l a qualsevol revol proper. Llavors, gairebé a peu pla i en  passar per davant del Cementiri dels mariners, la Nuri i la Carme, invariablement, recordàven Josep Maria de Sagarra i recitàven  plegades fragment del poema:

Des de les blanques parets estretes

veus una mica de mar només;

i encara et poses una mica de puntetes

blanc cementiri dels mariners.

Después, aparcàvem prop del Café de la Marina. Visitàvem  amistats comunes, saludàvem gent pel carrer. I la Carme, un momento o altre, ens preguntava: “Què us agrada més. Port de la Selva o Cadaqués?”

martiolaya

Els records forneixen informació i no tota es sempre nostàlgica. Les petites històries de la gent, els fets i les històries de ciutats o de pobles per petits que siguin, també  ajuden a explicar –no sempre a entendre- la història d´un país. Tot està en voler –o atinar-hi- lligar uns fets amb uns altres. Hi ha cops que els fets es donen de manera que ens fan pensar en  allò de què el món és un mocador I en aquest mocador t´hi pots trobar, com dissabte passat a Balaguer, noms de persones que relaciones les unes amb les altres, i també llocs, i també dates. En una de les esglesies que vam visitar i ha un mural prop  l´altar i el seu autor es deia Llucià Navarro, amic mort fa uns quants any: fou el Director artístic, en  començar la revista i en  el transcurs de molts anys, d´aquell “Cavall Fort” de les tres o quatre primeres dècades i té alguna cosa a veure amb Balaguer. L´amic Pep Espar n´és de Balaguer,  i també té què  veure amb  l´agosarada fundació de la revista; va tornar a casa, a Barcelona, un cap de setmana, amb un nom per a la publicació que sortiria per Nadal de 1961: Cavall Fort. I aquest nom el va suggerir -i va ser acceptat amb entusiasme- una tieta balaguerina del Pep. I per acabar la nòria d´avui, una de les reproduccions de quadres exhibida era de Joan Llimona, germà de l´escultor Josep.  D´aquest Josep n´era nora, i vídua quan la vam conèixer, l´escriptora Carme Suqué amb la que sovint anàvem a Cadaqués. Voleu venir?

martiolaya

El glosador es fa seves les gloses, però no pot donar l´abast. Visita  pedres que són mausoleus d´història i a dreta i esquerra veu els horitzons que malden per aclarir boires ignotes: d´economia, de pobles esforçats, de crisis i d´esperances. També, amb la baluerna mòbil aparcada, visita esglésies, escolta paraules de guíes i comentaris amb esquitxos d´ironia de rectors ben disposats. Adès i ara, en el Monestir de les Abellanes (on està reclòs l´Arxiu Gavin) o descobrint o recordant noms a l´església de Santa Maria Major, torna a pensar en coïncidències d´aquelles que no arriben a miracles, però tampoc són casualitats que no et facin pensar.  Jo -aquí  glosador per seguir amb el protagonisme que m´assigno- tot just ahir comptava bancs en aquesta darrera església i poc podia pensar que al mateix temps, uns centenars de metres enllà, a l´altra banda del Segre i en el Teatre Principal de Balaguer, s´hi aplegaven  218 criatures en la VIII Trobada de Cant Coral a l´escola, que n´hi havia de la Pobla de Segur, de la Foliola, de Viella, de Tremp, de Guissona, d´Almacelles, de Castellserà…Diu que s´aplegaren en el teatre 600 persones. Cada coral cantava dues cançons populars i, juntes, dues composicions més d´autors catalans… Ni Govern ni “Gobierno” semblen saber fer la feina ben feta i no se´n surten; però tot d´una es pot omplir un teatre de nois i noies per   cantar junts i en  català. Hem de creure-ho: estem fent país, encara.

martiolaya

Refem  el camí que ahir comentàvem: camps ubérrims a dreta i esquerra premonitoris d´un país, d´una terra rica i plena. Però seguim fent descobertes, que Balaguer ens rep vestit de festa i el Segre baixa ple i amb parsimònia de fadrí fatxenda que sap que l´estan mirant. Hem sentit tocar campanes, en el sentit literal de l´expressió, des de l´esplanada de l´església del Sant Crist: a baix, la presència noble del riu, les teules que foren vermelles d´un barri antic; i la vista de la ciutat que s´eixampla vers l´horitzó llunyà. Tot és ple d´històries de reis i de comtes i, enllà dels segles, de moros i de cristians, de temples que es superposen… Dins del temple de Santa Maria Major, donem una ullada a referències pictòriques ara depositades en diferents museus, amb observació de curiositats susceptibles de glosar en un bloc. Bo i barrinant, prenc mides mentalment:  “tants són els bancs que hi ha, tantes persones per banc, tants bancs més que hi cabrien, passadissos generosos on hi caben més seients…” Jo diria que hi cabrien a la ratlla de mil persones per interpretar i  escoltar–poso per cas, perquè el cas pot ser possible- l´Oratori del Pessebre de Pau Casals amb més d´un centenar d´intèrprets i públic dempeus i tot: convidats de vara alta, autoritats i poble ras. Aquest poble català al que Casals va dedicar el seu monument polifònic i que es va haver d´estrenar a l´exili, a Acapulco, el proper 17 de desembre farà cinquanta anys.

martiolaya

Dóna bo, en tancar aquest mes de maig ubèrrim, creuar de llevant a ponent gran part de la plana. Tota la Plana d´Urgell, amb cadències verdaguerianes i el record present encara d´haver passat, tot just fa una estona, pel peu de Montserrat. Carretera enllà, no tot són roselles i camps bucòlics per fer bonic. És també la lliçó viva de geografia econòmica; perquè on hi ha cultius hi ha riquesa.  Quin bé de Déu de verdor a dreta i esquerra de la baluerna mòbil! Passem pel Terròs, el poble on va néixer el President Companys i evoco, també en silenci, el President Macià; valoro diferències i constato que n´hi ha una de molt subjectiva lligada amb la meva infantesa: la mort de l´avi Macià i la Diagonal plena de gent fins allà on arribava la mirada del nen que anava a collibè de son pare; i un silenci pregon que feia com una esgarrifança i tot. De mes gran, però quan ja fa temps que un vol pensar pel seu compte, em colpeix l´assassinat, ben a prop de casa, de Lluís Companys. Assassinat flagrant: afusellen un President de la Generalitat, només pel fet de ser-ho. I com si fos un aclariment fortuït de tot plegat, poc temps después, i al mateix castell de Montjuic, assassinen un veí del barri, impressor catalanista que es deia Cochs. Vaig conèixer i tractar la seva vídua i el seu fill; i el seu nét, impressor encara… I conec la història, que sembla inventada, de quan la senyora

Roseta va pujar a peu  la muntanya en demanda d´un miracle que no va arribar. Uns anys después, en saber-ho, l´abad Escarré va baixar  a Sants per parlar a soles amb la vídua de l´impressor Cochs. (Pleguem veles i preneu-vos-ho només com un símbol, això de la falç al puny).

martiolaya

« Pàgina prèvia