BLOCDENOTES

Ramon Vinyes i Clouet, podeu pujar-hi de peus, era el «sabio catalán» del que Garcia Márquez parla en la seva novel.la “Cien años de soledad”. Quan va sortir la novel.la i en comentar-la amb l´Albert Jané, aquest m´ho va dir: “…era amicdel meu pare”. Et sòna com si algú et diés: “La Mila de la novel·la Solitut, era besàvia de la meva mare…” Ara, no fa pas massa, vaig  llegir la crítica –no massa    favorable, per cert – d´una obra de teatre que Vinyes va estrenar a Barcelona ara ha fet 80 anys i que es titulava Peter´s Bar . L´amic Fàbregas va tenir cura de l´entrada del nom de l´autor a l´Enciclopèdia Catalana, i explica que va néixer a Berga l´any 1882 i va morir a Barcelona l´any 1952. Dramaturg (sempre en català) col.laborà en  la premsa  barcelonina des de molt jove. L´any 1909 va publicar el llibre “L´ardenta cavalcada”, recull de proses, i estrenà algunes obres teatrals. Es traslladà a Colombia, on hi dirigí un  diari i l´any 1931 s´establí de nou a Barcelona, on estrenà “Racó de xiprers” (1932) “La creu del Sud”(1933) i d´altres, fins que l´any 1939 retornà a Colombia on exercí de professor “i rebé els màxims honors del Govern d´aquell país”. El que són les coses: un  altre català, nat a Sabadell, Pau Vila, que també es va exiliar a Colombia arran de la guerra del 36, va adquirir-hi  gran rellevància i predicament com a geògraf. Fa pocs mesos es va fer una exposició entorn d´aquest personatge a l´Arxiu Històric de Puigcerdà. Per atzar, vaig visitar-la i em va quedar el rau-rau del munt de coses de les que els diaris no en diuen ni piu.. I vaig pensar que potser aprofitaria els dies de vacances de Setmana Santa per glosar la circumstància dels dos prohoms i deixar al menys constància de dos catalans exilats a Colombia. De Vinyes no en sé gaire més que allò que ha quedat escrit. Segurament al Berguedà en podríem tastar més coses, que a la revista “TASTA…El Berguedà” ensumen les coses des de Casserres estant.

martiolaya

AVUI COMENÇO VACANCES I DEIXARÈ DE PENJAR BLOCS. TINC UNA FEINA PENDENT D´ACABAR I SI DE CAS  JA US DIRÉ DIA, HORA I LLOC DE LECTURA

   Fa díes que no parlo d´amics. I m´adono que si ho faig sovint és perquè els tinc o els he tingut i també perquè més d´una vegada els trobo, sense buscar-los, entre els papers. Ahir, tafanejava el número d´ara fa un any d´una revista local, de Sant   Cugat, que es titula “ATE-NEU” i edita l´entitat que li dona nom. En conjunt, la     publicació m´agrada i de poc temps ençà ha pres volada. Hi ha localisme perquè n´hi ha d´haver i informació d´activitats de l´entitat perquè és irrenunciable i bàsicament útil; però també articles que es fan dir sí senyor (o sí senyora, que és el cas!). La Isabel, que no és ni filla ni néta meva,  parla de l´hora expressada en català; queda clar, i penso que és important, que els catalans  vivim l´hora que som i no pas les escorrialles o prórroga de l´hora que ja ha passat. (Res doncs de les dotze i quart, quan ja és un  quart d´una). I allò que deies dels amics, què? em podríeu preguntar, que l´espai s´acaba i sembla que em faci el ronso. Doncs corro per anar allà on anava: em trobo que a la revista interroguen a la bona amiga Dolors Vilarasau i a l´entrevista parla de la novel·la de Garcia Màrquez “Cien años de soledad” i dels seus personatges. Ho vaig comentar amb la Dolors i ara ho gloso: sabíeu que “el sabio catalán” va existir en la realitat? El meu amic Xavier Fàbregas, (que va morir un d´aquests dies fa 19 anys, a Sicília) en parla a l´Enciclopèdia Catalana. El savi es deia Ramon Vinyes i era dramaturg. Era fill de Berga i a Berga celebren , des de fa pocs anys, un concurs d´obres de teatre en memòria del “sabio catalán” que Garcia Márquez va immortalitzar. Tornaré a parlsar-ne.  

martiolaya

blocdenotes

                                  DE  SANTORI  A  SANTALÓ

   De Santori (el monestir de Grècia, segons fullejo, mig endormiscat,  en un  suplement de diari) a Santaló, hi poden haver tots els misteris de de dos sants. En poques hores, ben caluroses, vaig contemplar des d´una terrassa de Llívia el Puigmal i uns altres cims aparentment tan alts com  l´esmentat. En un camp de futbol proper, una vintena de nois i algú que bufava un xiulet  aconduien amunt i avall, a crits i puntades de peu, una pilota. No es distingeix, des d´on sóc, cap paraula; només interjeccions, sons guturals i l´idioma clar i agut del xiulet. Els nois seguiran un dia més sense domini de la pilota i afònics com de costum. Si Mossen Cinto, amb el breviari a la ma, fes una passejada prop del camp de futbol, potser faria de Guardiola, asserenaria els nois i faríen un  gran rondó amb  la pilota corrent a ras de terra. I he enfrontat tot d´una el cognom Santaló que hi ha darrere del cognom Verdaguer (“Santaló, santaló, no seràs sant, no…”) amb el Santori de les illes gregues. Res a veure, és clar; però la calor embotorna el cap.  I veig el gran poeta de Folgueroles sortint de casa del seu amic de Llívia Lluís Cutchet i Font per fer una passejada fins al riu. Potser demà, de matinada, amb una maleta i un  paraigua i després d´haver dit missa a l´església de la Tor de Carol, s´arribarà, xano-xano, fins al Canigó. Jo diria que em vaig mig endormiscar. Camí d´Alp, ja dins del cotxe, em va semblar veure, entre els llums del capvespre i asseguts a la taula d´un bar, Lampègia i  Manussa  que feien manetes. (Potser era l´any passat i ara ho  torno a recordar! Tot barrejat, com els sants i les històries en un llarg poema. Però, sí. Feien   manetes…)                                            

   martiolaya

   De ben segur que d´això que parlo avui ja n´he parlat d´altres vegades. Potser ho vaig escriure l´any passat i el text, en lloc de quedar penjat, va morir assassinat en una cuneta dels camins ignots de la revolta informàtica. I és que l´any passat, com aquest, i contra les habituds de dècades ençà, per Sant Cugat encara érem a Coll Favà. Això ha fet que podessim fruir de la Missa solemne, acte d´homenatge al Sant i de la “Moixiganga” a l´església i al Claustre. I valoressim  la solemnitat de l´acte i la importància de mantenir una tradició que, com la dansa de la “Moixiganga”, és de les més antigues del folklore català. Un altre dia en parlaré amb més detall.., Però vull avançar la meva felicitació a l´esbart Mediterrànea per la seriositat i comprensió en  la interpretació de la secular dansa. Dono una ullada al “Costumari català”. Ahir també era el dia de les Santes Juliana i Semproniana que, segons és tradició, havíen estat convertides per Sant Cugat i sacrificat aquest a casa d´elles,  que el van enterrar amorosament. Conegut el cas, foren sacrificades “com el seu mestre i en mig de la plaça de Sant Cugat”…Una cosa que no és tradició, afortunadament, em va passar a mi a Mataró el dia 27 de juliol de 1954,  amb  una calor de mil dimonis i el vestit militar de gala; fou la darrera missió castrense en aquell poble de la costa on vaig viure sis mesos, obligat, però també amb satisfacció. (Aquells berenars a la  pasisseria  Miracle!) I parlant de menjar, l´Amades explica que anys enrere, els nostres besavis anaven en munió a la Festa de les Santes “per tal de fer-se un  tip de llagosta”. Que n´eren de devots! Ja ho deia Eiximenis: “Menjar e beure”.

 martiolaya

   Penjo la glosa d´avui, dia 27 de juliol, dia del patró del poble, Sant Cugat, i de dues santes que són patrones de Mataró. Valdrà la pena que demà en parli; perquè avui vull lligar caps i relacionar la glosa amb amb les  altres dues o tres de no fa gaires dies en que parlava de màgia i en una,  d´Eximenis i tot. Les he rellegides  i com a lector penso que he  inventar una màgia a la  que se li veu el llautó. Hi ha alguna cosa –la política, redéu, la política! – que ara ja ha superat el seu moment mediàtic; però com que dic allò que penso en el moment  que es provoca el fet, ningú em podrà negar mai que no hagi proclamat  allò que voto (Convergència)  ni que, en criticar alguna cosa o col·lectiu no hagi criticat els meus quan he cregut que tocava, que no em lliga ni m´ha lligat mai cap carnet dels que alguns canvíen o amaguen quan ensumen un canvi que els pot propiciar l´apoteosi de la glòria del poder. Avui, en penjar aquest  bloc, la notícia del tamboret de tres potes agafat amb força per tres parells de mans, és premonitori; és la defensa aferrissada que s´avança als  aconteixements  bo i  pretenent seguir assegut a la taula que vaig glosar fa uns díes amb  l´ajuda d´un  Eiximenis docte en “beure e menjar”. Tinc testimonis per a les meves argumentacions: els papes Benet XIII i Gregori XII, d´Avinyó el prmer i de Roma el segon,  Un cisma els enfrontava. El d´Avinyó va voler que en el  Concili de Perpinyà (intent d´esmenar la trencadissa) hi hagués al seu costat el savi Eiximenis. L´Església trencada i els reis de diferents països hi posaven cullerada.Cismes, tamborets,         polítics… Embolica que fa fort! Ara i adés.

 martiolaya

     Per a molta gent, la darrera setmana abans de vacances comença avui. Qui més qui menys ho té programat segons les seves possibilitats o ganes. Però diria que els viatges a Cancún o destins similars, ja han  passat a la història; perquè ara els mateixos manats que estimulàven la cclientela a contractar un viatge a pagar a terminis –amb interessos, és clar!-  per poc que et descuidis, si t´ha vingut un càrrec inesperat i has estat un parell de díes en descobert de quatre xavos, et cobren “l´oru i el moru” (que deu ser una quantitat molt important segons entenia jo, de petit, quan els pares s´hi referíen posant el crit al cel, alarmats. Però amb les expectatives de vacances el mes dágost, vull deixar-me de crítiques i de visites a Hospitals i Centres Mèdics, i espero trobar-me millor. Us puc recordar, per agafar el to pre-festiu que abans predicava, que si teniu amigues o am ics que es diguin  Ana o Joaquim, els feliciteu encara que això dels sants i santetes vagi de baixa. Seria bo de recordar, als que diuen que ja no celebren  el di del seu sant, que tots plegats compartim un mateix tros de vida i ens agrada ser reconeguts amb un nom. Com l´altra dia la Carme, com ahir el Jaume, com avui el Joquim i l´Anna… I si convé, cantar-lis corrandes:

                                  Passa Santa Ana dalt d´un a tartana.

                                  Passa Sant Joaquim amb un mos de raïm…

I al lluny, corrent enllà i rient per sota el bigoti,

                                               Passa Sant Mart

                                               tocant el violí.   

martiolaya

     La dominica serà avui tan blanca; tan  blanca i pura la glosa que la glosarà, que podria imaginar-la vestida de primera comunió. Avui, i no puc esperar ni un dia més que m´agrada respectar els terminis, he d´enviar la meva col·laboració mensual  al diari del meu poble que ho és tan,  de puntual, que és diu diari amb tot i ser hebdomedari amb tots els ets i uts. Em sembla que ja n´he parlat alguna vegada, tant del que he dit com del què diré. Mireu: tinc tota una mesada per anar pensant en el text –gairebé de doble llargada que el de  la glosa diaria-  i alguna vegada he de confessar que embasto l´article amb pedacets escollits entre gloses ja penjades. Sovint coses properes, és clar, que Sant Cugat té i genera una pròspera història local.  Serà el cas d´avui; amb la glosa només pensada, però que acabarà  penjada ara en  un no res. I és que es tracta d´una cosa que vaig llegir dijous passat en el diari AVUI i ahir en el DIARI DE SANT CUGAT: el poeta Jordi-Pere Cerdà, l´amic Antoni Cairol, el de Sallagossa i resident a Perpinyà, ha estat  nomenat el poeta d´honor de la 10ª edició del Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès. No entraré a repetir coses que ja es diuen en la llarga nota de premsa. Però anuncio modestament, a bombo i platerets, que la Nuri i jo, amics del vell lluitador i de la seva família des de fa molts anys, tenim des d´ara moltes coses a recordar. I inèdites! I mai res no és blanc del tot, que la vida ho coloreja.

 martiolaya

    Ahir, més que cansat, vaig quedar fastiguejat de tanta política.  Les regles del joc jo mateix me les imposo i de tant en tant em censuro amb unes quantes jornades tranquil·les: citacions poètiques, comentaris sobre excursionetes, o coses extretes del  costumari català, que dóna molt de sí. Ahir, en acabar, ja vaig pensar-ho: demà   parlaré  amb tota la innocència del món, d´aquell embarbussament català que fa així:

                                              El Pinxo

                                              li va dir al Panxo:

                                              Panxo,

                                              vols que et punxi

                                              amb un punxó?

                                              I el Panxo

                                              li va dir al Pinxo:

                                              Pinxo, punxa´m;

                                              però a la panxa, no!

L´embarbussament és joganer; però et venen mals pensaments només tractar d´idenificar quin és el pinxo protagonista: el que fà de pinxo, o el pinxo que posa la panxa  – heus ací la mare dels ous-  com a condició sine quanon de qualsevol acord. Sembla, i Déu me´n guard d´un mal pensament, la situació actual d´un partit polític que el poble estimava molt, que té dos pinxos al davant: un, amb la panxa complaguda que dona el poder d´un alt càrrec; l´altre, amb la gana que dona manar-ho tot en el seu partit  però només poder ensumar la taula parada. Hom espera, per tot just passat l´estiu, batusses públiques per aclarir d´un cop quin dels dos panxos és més pìnxo. O quin dels dos pinxos més panxo! S´ha de veure. Però sabem qui perdrà, i dol: el partit.

 martiolaya

   Hi ha un futur que s´escurça a cuita-corrents; és el que va d´ara, a les acaballes del mes de juliol i vigílies de vacances generals pagades (els qui estan a l´atur pateixen d´altres mancances molt ben comptabilitzades en les estadístiques oficials), a una data més aviat propera: “d´octubre/novembre” que vé! Parlo de les properes eleccions autonòmiques a Catalunya, que oficialment i pràcticament ja estan al caure, i de les ganes que els ha agafat tot d´una a algun partit de que les eleccions es convoquin ipso facto i així s´avancin sis o set setmanes a tot estirar. ¿Tot a conseqüència de la sentència del TC i de la lectura del seu text amb les ulleres graduades de fa anys per un tal Alfonso Guerra i una immensa majoria de castellans? ¿Tot perquè Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds  –quan fou mort el        combregaren-  aparenten recordar velles ideologíes? ¿Volen aparentar que trenquen ells el tamboret quan, nascut coix de les tres potes, tampoc no van aconseguir mai que tingués ni cap ni peus?¿Tracten d´afanar, amb la seva decisió, noves expectatives d´assegurar-se el ”mòmio” a l´ombra de qualsevol majoria més o menys estantissa  dels que havíen titllat grosserament “de dretes”? Malfieu-vos –jo ja ho feia i ara ho predico- dels que sense cap força ni argument ideologic eficaç, es postulen per armar tamborets a canvi d´assegurar-se poltrones.

 martiolaya

   Heus ací  les dades per potser poder trobar en una llibreria de vell o poder localitzar en una biblioteca pública, l´edició de la novel·la de Fray Gabriel Téllez, Tirso de Molina, titulada “El Bandolero”: any de l´edició del  llibre, no consta, però es pot calcular l´any 1935 o poc abans; “Editorial Ibérica”, J. Pagès (S. en Cia,) Paseo de Gracia 62, Barcelona. Col·lecció “Los Grandes Autores – Novelas”. La novel·la va precedida d´un pròleg força interessant que es presenta com “novísima edición, prologada, transcrita i revisada por Luis Carlos Vilada i Lluch”. Aquest autor el podem trobar al GEC; va néixer a Barcelona (1862/1938) i era escriptor i periodista; era membre de l´Acadèmia  de Bones Lletres. Transcric d´aquest estudi, referint-se a Doña Blanca de los Ríos que l´any 1907 havia fet una conferència sobre el tema a l´Ateneu Barcelones i per la quan sabíen “cuanto amó i elogió Fray Téllez  a Cataluña…”, acaba el seu estudi amb les paraules següents: “…lo que tan fervorosamente ha dicho Doña Blaca…recoger los elogios que a la nación catalana y a su metropolitana ciudad, Barcelona, ha perpetuado         quien, nacido en Madrid, confiésase oriundo de Cataluña y a los muy  ilustres Conselleres y ciudad de Barcelona dedicó uno de sus libros…”. Fins a la Guerra del 36, sempre hi va haver a Espanya intel·lectuals que deixaven sentir la seva veu a favor de Catalunya. Ara, ni això. (Si de cas, recordem el Professor Torrente Ballesteros que va raonar l´apropiació indeguda de documents de Catalunya a Salamanca, amb un confundent “derecho de conquista”).

 martiolaya