Avui podria fer l´orni i no parlar de futbol, que és el que està fent l´immensa majoria. Oblidar-me de que Espanya és campiona del món de futbol i constatar, amb la glosa per bandera, una realitat com un temple:  de casa al supermercat (parlo d´Alp, que hi passo uns dies) tenim ara una drecera en forma de carrer, ample i asfaltat, gris, i que manté més temps l´escalfor de les pijors hores del sol. A la dreta de la vorera del carrer ha crescut enguany una insòlita catifa de margarides silvestres, petites, però estranyament atapeides. Els camps són els mateixos d´aquells on s´hi plantaren, anys i anys, blat i cibada. Des de quan, doncs, existien les llavors de les margarides? Els misteris del camp, la fúria de la naturalesa! I els misteris del joc de la pilota, que de la Masia del Barça n´ha fet càtedra, amb un fill de Fuentealbilla,  Andrés Iniesta, que hi era des de petit i ara n´és membre il·lustre com els seus companys de parvulari futboler, Xavi, Piqué, Busquets, Cesc… L´Iniesta s´ha fet gran,  ara treballa a Can Barça, a Catalunya, i ningú no li ha regalat res: tot s´ho guanya amb el seu esforç, com tants i tants en d´altres feines, i en Puyal va començar a dir-li “Don Andrés”. Sembla que barregi camps i algú pot pensar que estic fora de joc i tot. Però barrino que tal com estan ara les coses, podríem suposar que a Catalunya assumim el campionat del món com una festa nostrada a la masia, amb sardanes, ball de bastons, i Guardiola i els seus deixebles fent país i guanyant copes. Hi ha d´haver gent per tot.

martiolaya