Deuria ser un juliol de fa bastantes dècades (1958/1960?) Un amic de Barcelona que sabia que estiejava a Alp (amunt i avall, cada setmana, amb el tren) em va dir si podia anar a Puigcerdà, que veiés “M”, al carrer “P”, i parlessim de…Que ningú malpensi res de conspiracions arran de frontera. “M” era l´amic catalanista que ballava ballets (“danzas regionales”) i ballava sardanes, feia teatre, era directiu o presidia entitas culturals… Sabia on anar a salvar els mots gravant converses amb avis de La Cerdanya. Era un jove enfeinat, d´aquells cansats que fan la feina. Padrins i padrines, com tothom per si de cas, no parlaven gaire, i de coses de la guerra, gens. Tanmateix, la llengua estava en perill. Algú ho tenia calculat i ho inculcava amb el dret de la seva força: amb immigració organitzada i massiva i persecució contumaç dels picapedrers que, malgrat tot, intentàven “fer país”…Un juliol del 36, dia 18, un “Cojo de Mâlaga” i els seus  eixalabrats   anarquistes havíen sembrat el terror a La Ceredanya fins que a Bellver li van parar els peus. L´hivern del 39, milers de catalans s´exilaven; d´altres havíen mort en la guerra fratricida…Amb els anys, els fets apunten ara vers un retrocés que aquí no es lloc d´analitzar. Però és tant clara la intenció de sotmetre el país de nou, que precisament pel dia 18 de juliol d´enguany, a Puigcerdà,  tindrem opció d´expressar ben clarament què som i què volem ser: una nació on els catalans i tothom qui ens vulgui entendre, poguem viure en pau. Sense que ningú vulgui tractar-nos com un país ocupat.

martiolaya