Després de la ventada de bruixes vindràn les tamborinades. La màgia de la Cerdanya s´imposa i les bruixes es pentinen tant si plou com si no plou. (Plou i fa  sol, les bruixes es pentinen…) En un racó del menjador de casa, damunt d´una butaca amb cul de boga, braços de fusta i adornada amb un coixí vermell, la més petita de les nostres nétes, quan ve a Alp, hi posa a dormir una nina. La Nuri li fa de besàvia,  li trena vestits de ganxet i li canta cançons inventades tant si l´Aina hi és com si no no hi és. I ho comenta amb mi per seguir el joc. I explica també a la nina que l´Aina i sa germana gran Milena havíen anat amb els pares, l´any passat, a  passar uns dies a França, a Aquitània, per aquelles landes que voregen Burdeus. I heus ací que l´avi, que sóc jo, donat a lligar caps amb fils que no es veuen i de treure conclusions de coses que sense màgia no conclouríen res, s´adona que si dues nétes i els seus pares marxàren  a fer estada a Aquitània i una altra néta, la Núria, seria  amb els seus a Llívia, hi ha algunes coses a lligar: potser, entre d´altres, l´amor de Lampègia i l´arab Manussa, que trepitjaren junts aquelles terres, i dels que em farà gràcia parlar-ne demà. (Que no me n´oblidi: aquest matí, en llevar-me, la nina no era a la butaca i sí ageguda en el banc. Feia la mateixa cara de sempre, però semblava riure per sota el nas; això que en prou feines en té, de nas!… I  és que son pare no té nas, son pare no té nas… sa mare és xata…). Canten en clau de sol. Perquè comptat i debatut a mi, com a elles, si  no fa sol, res m hí  fa…

martiolaya