Amb quatre gambades abasto (precisament d´unes estanteríes de l´habitació de les nenes) un llibre de L.N. Lavolle que es titula «L´Estany Perdut»; i del moble, mig llibreria mig aparador, de la sala d´estar, uns volums d´un diccionari enciclopèdic en català i un llibre monogràfic sobre Llívia. Res de llegir-los a corre-cuita ni de fer-ne cap resum. Aquests díes que passo a Alp es tracta, és com una dèria, de glosar les màgies i constatar els fets. Ho poso tot, llibres i propòsits, dins del barret de copa de les experiències i dels records, i en surt un àrab bon jan que es deia Manussa, manaia gros de Llívia, i Lampègia, bellíssima filla d´Eudes, duc d´Aquitània. Però també aquella regió francesa de les Landes, país de vi, de fusta, i una mica de petroli, que el fa més modern: és l´espai geogràfic on es desenvolupa l´acció de la novel·la per a joves “L´Estany perdut”, que la Nuri i jo vam traduïr del francès al català ja fa algunes dècades. Ja ho veieu, de tot un a mica: records personals i intransferibles, una llegenda d´amor, una novel·la juvenil, Llívia com aquell qui diu a tocar de casa, Aquitània un  poc més enllà… Però encara voldria fer sortir del barret de copa, com si fos el colom de la pau, un text de l´escriptor, dramaturg i periodista Alfons Roure que figura en la “Història Popular de Catalunya” publicada l´any 1919 i dedicada “a la memòria del gran patrici Enric Prat de la Riba, Primer President de la Mancomunitat Catalana”. Facto et iure endormiscats sota un pi. I demà, el text d´en Roure.

martiolaya