Ahir, més que cansat, vaig quedar fastiguejat de tanta política.  Les regles del joc jo mateix me les imposo i de tant en tant em censuro amb unes quantes jornades tranquil·les: citacions poètiques, comentaris sobre excursionetes, o coses extretes del  costumari català, que dóna molt de sí. Ahir, en acabar, ja vaig pensar-ho: demà   parlaré  amb tota la innocència del món, d´aquell embarbussament català que fa així:

 

                                              El Pinxo

                                              li va dir al Panxo:

                                              Panxo,

                                              vols que et punxi

                                              amb un punxó?

                                              I el Panxo

                                              li va dir al Pinxo:

                                              Pinxo, punxa´m;

                                              però a la panxa, no!

 

L´embarbussament és joganer; però et venen mals pensaments només tractar d´idenificar quin és el pinxo protagonista: el que fà de pinxo, o el pinxo que posa la panxa  – heus ací la mare dels ous-  com a condició sine quanon de qualsevol acord. Sembla, i Déu me´n guard d´un mal pensament, la situació actual d´un partit polític que el poble estimava molt, que té dos pinxos al davant: un, amb la panxa complaguda que dona el poder d´un alt càrrec; l´altre, amb la gana que dona manar-ho tot en el seu partit  però només poder ensumar la taula parada. Hom espera, per tot just passat l´estiu, batusses públiques per aclarir d´un cop quin dels dos panxos és més pìnxo. O quin dels dos pinxos més panxo! S´ha de veure. Però sabem qui perdrà, i dol: el partit.

 

 martiolaya