De ben segur que d´això que parlo avui ja n´he parlat d´altres vegades. Potser ho vaig escriure l´any passat i el text, en lloc de quedar penjat, va morir assassinat en una cuneta dels camins ignots de la revolta informàtica. I és que l´any passat, com aquest, i contra les habituds de dècades ençà, per Sant Cugat encara érem a Coll Favà. Això ha fet que podessim fruir de la Missa solemne, acte d´homenatge al Sant i de la “Moixiganga” a l´església i al Claustre. I valoressim  la solemnitat de l´acte i la importància de mantenir una tradició que, com la dansa de la “Moixiganga”, és de les més antigues del folklore català. Un altre dia en parlaré amb més detall.., Però vull avançar la meva felicitació a l´esbart Mediterrànea per la seriositat i comprensió en  la interpretació de la secular dansa. Dono una ullada al “Costumari català”. Ahir també era el dia de les Santes Juliana i Semproniana que, segons és tradició, havíen estat convertides per Sant Cugat i sacrificat aquest a casa d´elles,  que el van enterrar amorosament. Conegut el cas, foren sacrificades “com el seu mestre i en mig de la plaça de Sant Cugat”…Una cosa que no és tradició, afortunadament, em va passar a mi a Mataró el dia 27 de juliol de 1954,  amb  una calor de mil dimonis i el vestit militar de gala; fou la darrera missió castrense en aquell poble de la costa on vaig viure sis mesos, obligat, però també amb satisfacció. (Aquells berenars a la  pasisseria  Miracle!) I parlant de menjar, l´Amades explica que anys enrere, els nostres besavis anaven en munió a la Festa de les Santes “per tal de fer-se un  tip de llagosta”. Que n´eren de devots! Ja ho deia Eiximenis: “Menjar e beure”.

 martiolaya