blocdenotes

 

                                  DE  SANTORI  A  SANTALÓ

 

 

   De Santori (el monestir de Grècia, segons fullejo, mig endormiscat,  en un  suplement de diari) a Santaló, hi poden haver tots els misteris de de dos sants. En poques hores, ben caluroses, vaig contemplar des d´una terrassa de Llívia el Puigmal i uns altres cims aparentment tan alts com  l´esmentat. En un camp de futbol proper, una vintena de nois i algú que bufava un xiulet  aconduien amunt i avall, a crits i puntades de peu, una pilota. No es distingeix, des d´on sóc, cap paraula; només interjeccions, sons guturals i l´idioma clar i agut del xiulet. Els nois seguiran un dia més sense domini de la pilota i afònics com de costum. Si Mossen Cinto, amb el breviari a la ma, fes una passejada prop del camp de futbol, potser faria de Guardiola, asserenaria els nois i faríen un  gran rondó amb  la pilota corrent a ras de terra. I he enfrontat tot d´una el cognom Santaló que hi ha darrere del cognom Verdaguer (“Santaló, santaló, no seràs sant, no…”) amb el Santori de les illes gregues. Res a veure, és clar; però la calor embotorna el cap.  I veig el gran poeta de Folgueroles sortint de casa del seu amic de Llívia Lluís Cutchet i Font per fer una passejada fins al riu. Potser demà, de matinada, amb una maleta i un  paraigua i després d´haver dit missa a l´església de la Tor de Carol, s´arribarà, xano-xano, fins al Canigó. Jo diria que em vaig mig endormiscar. Camí d´Alp, ja dins del cotxe, em va semblar veure, entre els llums del capvespre i asseguts a la taula d´un bar, Lampègia i  Manussa  que feien manetes. (Potser era l´any passat i ara ho  torno a recordar! Tot barrejat, com els sants i les històries en un llarg poema. Però, sí. Feien   manetes…)                                            

   martiolaya