Fa díes que no parlo d´amics. I m´adono que si ho faig sovint és perquè els tinc o els he tingut i també perquè més d´una vegada els trobo, sense buscar-los, entre els papers. Ahir, tafanejava el número d´ara fa un any d´una revista local, de Sant   Cugat, que es titula “ATE-NEU” i edita l´entitat que li dona nom. En conjunt, la     publicació m´agrada i de poc temps ençà ha pres volada. Hi ha localisme perquè n´hi ha d´haver i informació d´activitats de l´entitat perquè és irrenunciable i bàsicament útil; però també articles que es fan dir sí senyor (o sí senyora, que és el cas!). La Isabel, que no és ni filla ni néta meva,  parla de l´hora expressada en català; queda clar, i penso que és important, que els catalans  vivim l´hora que som i no pas les escorrialles o prórroga de l´hora que ja ha passat. (Res doncs de les dotze i quart, quan ja és un  quart d´una). I allò que deies dels amics, què? em podríeu preguntar, que l´espai s´acaba i sembla que em faci el ronso. Doncs corro per anar allà on anava: em trobo que a la revista interroguen a la bona amiga Dolors Vilarasau i a l´entrevista parla de la novel·la de Garcia Màrquez “Cien años de soledad” i dels seus personatges. Ho vaig comentar amb la Dolors i ara ho gloso: sabíeu que “el sabio catalán” va existir en la realitat? El meu amic Xavier Fàbregas, (que va morir un d´aquests dies fa 19 anys, a Sicília) en parla a l´Enciclopèdia Catalana. El savi es deia Ramon Vinyes i era dramaturg. Era fill de Berga i a Berga celebren , des de fa pocs anys, un concurs d´obres de teatre en memòria del “sabio catalán” que Garcia Márquez va immortalitzar. Tornaré a parlsar-ne.  

martiolaya