Juliol 2010


Volia posar junts en el títol de la glosa els noms de Catalunya i Tirso de Molina, pseudònim de Fray Gabriel Téllez. Nat a Madrid l´any 1854 i mort a Almazán el 1648. Ingressà a l´Ordre de la Mercè i això el feu viatjar per Catalunya. La seva biografia està plena de llacunes (censura, o senzillament supressions?). Fou un gran escriptor castellà de novel.les i  teatre –contemporani de Lope de  Vega-. Va escriure el “Burlador de Sevilla y Convidado de Piedra” antecedent d´un cèlebre “Don Juan Tenorio” del que parlaré per Tots Sants després d´haver-me vingut a la memòria, en un dels menjadors del santcugatenc restaurant “Can Cabassa”, els versos inicials de l´obra de Zorrilla:“Quan gritan esos malditos / pero mal rayo me parta /si en concluyendo esta carta / no pagan caros sus gritos!” Els “gritos” no  els van cobrar, però els que sèiem al seu entorn vam rebre un bon càrrec. (Eren vuit o deu. “gent de carrera”, que celebraven alguna cosa del final de curs). Tirso, -que és al què anava- va escriure el que va escriure sobre Catalunya amb més senderi que molts polítics catalans i catalanistes.  D´entrada, m´agrada transcriure alló que va anotar a les guardes del llibre “El Bandolero” l´avi de la Nuri, que solia fer-ho sempre i en tots els llibres que llegia: Doncs és interessant “El Bandolero” de Tirso de Molina. Amb un llenguatge confús però escollit i altisonant com tots els bons clàssics, desenrotlla una acció de gran envergadura barrejant fets històrics amb parts de novel·la, queda un llibre molt agradable, sobre tot per a un català, puig tracta els personatges, les lleis i costums de la Catalinya del seu temps, amb tant respecte i admiració que us sentiu corprès i agraït a Fray Gabriel Téllez (Tirso de M olina). N. Jordi 6/9/1945. Demà més dades certes. sense fer volar coloms.

martiolaya

Entre llibres mal ordenats vaig retrobar un dia, a La Ceredanya, la “Història Popular de Catalunya”, d´Alfons Roure. (L´Alfons era el pare del també escriptor i dramaturg Conrad Roure). El títol no enganya: “història popular”. I en unes paraules prèvies l´autor avisa: “…portat per l´amor a Catalunya he volgut intentar que les gestes glorioses del seu passat fossin conegudes de tots els seus fills…” (Vicens Vives va marcar una altre rumb: la història, tanmateix, no és explicar només gestes glorioses, sinó investigar i analitzar els fets a través de dades certes). El llibre està il·lustrat per Joan d´Ivori. M´agrada transcriure la llegenda de Manussa i Lampègia  tal com l´explica Roure, encara que una mica abreujada: «Manuza era governador de la Cerdasnya… En una de les seves correríes en terres de francs contra Eudes d´Aquitània conegué una filla d´aquest anomenada Lampejia…la bellesa de la donzella era tanta que Manuza pactà una trégua amb Eudes i la hi demanà en maridatge…Abderraman feu venir noves tropes d´Africa…les envià contra Manuza…      Sorprengueren Manuza i enviaren Lampejia davant Abderraman que va quedar admirat de l´hermosura d´aquesta”. Per saber-ne més, amics, no aneu a Salamanca, que us afanaríen els papers, ni tampoc a Roma, que ara fan dissabte.. Quedeu-vos amb la màgia poètica; afegiu-hi, si de cas, la de Mossèn Cinto que en parla una mica en el seu poema Canigó, o la encara més jocfloralesca de Víctor Balaguér (1824-1963). I per trepitjar més de peus a terra, llegiu l´esmentat Vicens i Vives i historiadors de la seva escola.

martiolaya

Amb quatre gambades abasto (precisament d´unes estanteríes de l´habitació de les nenes) un llibre de L.N. Lavolle que es titula «L´Estany Perdut»; i del moble, mig llibreria mig aparador, de la sala d´estar, uns volums d´un diccionari enciclopèdic en català i un llibre monogràfic sobre Llívia. Res de llegir-los a corre-cuita ni de fer-ne cap resum. Aquests díes que passo a Alp es tracta, és com una dèria, de glosar les màgies i constatar els fets. Ho poso tot, llibres i propòsits, dins del barret de copa de les experiències i dels records, i en surt un àrab bon jan que es deia Manussa, manaia gros de Llívia, i Lampègia, bellíssima filla d´Eudes, duc d´Aquitània. Però també aquella regió francesa de les Landes, país de vi, de fusta, i una mica de petroli, que el fa més modern: és l´espai geogràfic on es desenvolupa l´acció de la novel·la per a joves “L´Estany perdut”, que la Nuri i jo vam traduïr del francès al català ja fa algunes dècades. Ja ho veieu, de tot un a mica: records personals i intransferibles, una llegenda d´amor, una novel·la juvenil, Llívia com aquell qui diu a tocar de casa, Aquitània un  poc més enllà… Però encara voldria fer sortir del barret de copa, com si fos el colom de la pau, un text de l´escriptor, dramaturg i periodista Alfons Roure que figura en la “Història Popular de Catalunya” publicada l´any 1919 i dedicada “a la memòria del gran patrici Enric Prat de la Riba, Primer President de la Mancomunitat Catalana”. Facto et iure endormiscats sota un pi. I demà, el text d´en Roure.

martiolaya

Després de la ventada de bruixes vindràn les tamborinades. La màgia de la Cerdanya s´imposa i les bruixes es pentinen tant si plou com si no plou. (Plou i fa  sol, les bruixes es pentinen…) En un racó del menjador de casa, damunt d´una butaca amb cul de boga, braços de fusta i adornada amb un coixí vermell, la més petita de les nostres nétes, quan ve a Alp, hi posa a dormir una nina. La Nuri li fa de besàvia,  li trena vestits de ganxet i li canta cançons inventades tant si l´Aina hi és com si no no hi és. I ho comenta amb mi per seguir el joc. I explica també a la nina que l´Aina i sa germana gran Milena havíen anat amb els pares, l´any passat, a  passar uns dies a França, a Aquitània, per aquelles landes que voregen Burdeus. I heus ací que l´avi, que sóc jo, donat a lligar caps amb fils que no es veuen i de treure conclusions de coses que sense màgia no conclouríen res, s´adona que si dues nétes i els seus pares marxàren  a fer estada a Aquitània i una altra néta, la Núria, seria  amb els seus a Llívia, hi ha algunes coses a lligar: potser, entre d´altres, l´amor de Lampègia i l´arab Manussa, que trepitjaren junts aquelles terres, i dels que em farà gràcia parlar-ne demà. (Que no me n´oblidi: aquest matí, en llevar-me, la nina no era a la butaca i sí ageguda en el banc. Feia la mateixa cara de sempre, però semblava riure per sota el nas; això que en prou feines en té, de nas!… I  és que son pare no té nas, son pare no té nas… sa mare és xata…). Canten en clau de sol. Perquè comptat i debatut a mi, com a elles, si  no fa sol, res m hí  fa…

martiolaya

És el fort de la calor, també a muntanya. Sort de les matinades fresques, dels finestrons mig closos, de la penombra dins de casa quan a fora bat el sol. Avui és dissabte i  mags i  bruixots ho celebren. Un, té les mans ocupades: a la dreta conserva un got de taronja espremuda; i a l´esquerra una batuta inventada  que farà servir –pica l´ullet amb murrieria – per dirigir “Els Segadors” quan dretes, esquerres i els del mig, s´adonin, amb Eiximenis, que no cal estar al cap de taula per presidir-la, sinó al mig, amb el poble content a banda i banda i en els seients de davant. El mag va amb samarreta pintada amb ninots d´en Cesc fent sardana ecumènica, pantalons curts i xancletes, i es disposa a tancar la setmana màgica fent exhibició de jocs de mans. I gronxant les paraules en la ziga-zaga de la citació, xiuxiueja: “Eiximenis i el llibre glosat; l´autor de la pesentació o pròleg esmenta en les  darreres ratlles Aramon i Serra, el que fou tants anys Secretari del Institut d´Estudis Catalans”. I aixecant més la veu es deixa de mags i de savis i llaura cap a casa: “l´Aramon era amic de la família de la Nuri i havia fet el batxillerat amb l´oncle Vaqué…La germana de l´Aramon era admionistradora de finques a Hostafrancs i directora i actriu de l´elenc dramàtic de l´Orfeó Atlàntida;  havia fet totes les protagonistes del teatre de Sagarra. També recorda una conferència que va donar l´Esteve Calzada i Alabedra fa molts anys, titulada “Les dones de Sagarra”. I les amigues que, magistralment, en van recitar fragments no fa gaire. (Tot és qüestió, ja ho veieu, d´encadenar unes coses amb les altres. I amb una mica de màgia).

martiolaya

Tinc a la vista, però sé que n´hi ha més, butlletins, revistes i revistetes, que donen tota mena d´informació sobre La Cerdanya. Sé que n ´hi ha al menys un parell més; però no recordo altres noms que els que ara miro: “PANXING”, “RECLAM” i “EL FOLLET”. Informació general, programes de festes, notes històriques…I publicitat. Un gran nombre de pàgines consagrades a anuncis, més o menys grossos, d´immobles. Segueix l´oferta massiva i  encara hi ha immobiliàries i particulares que creuen en l´existència d´una demanda    tangible que tard o d´hora fruitarà una  bona  collita de vendes als preus d´ara fa tres o quatre anys. Val a dir que, qui disposava ja del “raconet”  necessari podia, si aconseguia deseixir-se del temor infantil de “no fer el ric” comprant en època de crisi, (¿cal recordar altre cop que les crisis econòmiques en termes generals empobreixen els pobres i enriqueixen més els rics?) disposar d´autèntiques gangues per triar i remenar. També es poden observar mostres de vivendes per encàrrec, comprades sobre plànol  i a estrenar un any després, que sempre hi ha qui pot prescindir de la missèrrima disponibilitat de crèdit de caixes d´estalvis i bancs; sí, aquelles entitats de crèdit que fa quatre díes et portaven a casa l´acceptació del crèdit per la compra del pis signada i, pel mateix preu, inclosos els mobles, el cotxet, i un viatje al Carib…

martiolaya

Ara fa un any vaig fer aquesta glosa i no la vaig poder penjar. En intentar de fer-ho ara, el cor em diu que ja ho he explicat un  altre dia. Si de cas. perdoneu la repetició; però penso que té el seu enjòlit i el seu final sorprenent. Modestament, i dispenseu. Sobre la valoració de mèrits poètics de Carner. no voldria polemitzar amb l´amic Sam Abrams, malgrat que un cop ho vam fingir. Tinc la màgia de Carner tancada a Alp i entre llibres pengen fils per estirar i tecles virtuals per tocar. Ara sabreu què ès allò que vaig trobar i us proposo que  busqueu un espai convenient per a posar-hi un piano, i jo em comprometo a trobar un/a pianista, una soprano o contralto, un  tenor i un parell o tres de rapsodes, per tal de donar vida en dues hores escasses (amb  breus pauses obligades) al següent programa que és la troballa que em complau publicitar: Primera part: cançons amb lletra de Josep Carner interpretades per la soprano/contralto. Segona part : poemes recitats pels rapsodes. Tercera part : més cançons amb lletra de Carner. La música de les cançons és de compositors catalans com Blancafort (quin ?), Fontova, Mompou, Llongueres, Gerhard, Toldrà, Pujol, Català, Zamacois…Interpretades, les d´aquesta tercera part, per un tenor. No em feliciteu, que no em puc penjar pas cap medalla. Exactament això que he explicat ja es va fer, al Palau de la Música Catalana, l´any 1927. El pianista es deia Pere Vallribera i la contralto i el tenor eren la Concepció Callao i l´Emili Vendrell. El rapsoda, un de sol, era el propi Josep Carner. (Aquestes dades  i el títol de les cançons me les vaig trobar per art de màgia a Alp. La màgia de Josep Carner).

martiolaya

Deuria ser un juliol de fa bastantes dècades (1958/1960?) Un amic de Barcelona que sabia que estiejava a Alp (amunt i avall, cada setmana, amb el tren) em va dir si podia anar a Puigcerdà, que veiés “M”, al carrer “P”, i parlessim de…Que ningú malpensi res de conspiracions arran de frontera. “M” era l´amic catalanista que ballava ballets (“danzas regionales”) i ballava sardanes, feia teatre, era directiu o presidia entitas culturals… Sabia on anar a salvar els mots gravant converses amb avis de La Cerdanya. Era un jove enfeinat, d´aquells cansats que fan la feina. Padrins i padrines, com tothom per si de cas, no parlaven gaire, i de coses de la guerra, gens. Tanmateix, la llengua estava en perill. Algú ho tenia calculat i ho inculcava amb el dret de la seva força: amb immigració organitzada i massiva i persecució contumaç dels picapedrers que, malgrat tot, intentàven “fer país”…Un juliol del 36, dia 18, un “Cojo de Mâlaga” i els seus  eixalabrats   anarquistes havíen sembrat el terror a La Ceredanya fins que a Bellver li van parar els peus. L´hivern del 39, milers de catalans s´exilaven; d´altres havíen mort en la guerra fratricida…Amb els anys, els fets apunten ara vers un retrocés que aquí no es lloc d´analitzar. Però és tant clara la intenció de sotmetre el país de nou, que precisament pel dia 18 de juliol d´enguany, a Puigcerdà,  tindrem opció d´expressar ben clarament què som i què volem ser: una nació on els catalans i tothom qui ens vulgui entendre, poguem viure en pau. Sense que ningú vulgui tractar-nos com un país ocupat.

martiolaya

El calendari té aquestes coses. De tant en tant i quan menys t´ho esperes, t´encoloma un dimarts que cau en tretze i sempre hi ha al, jo mateix, que posa la banya en la circumstància –dimarts i tretze!- hi fa broma i fins i tot pensa en els amics que avui ni es casen ni s´embarquen, però inicíen un viatge per la Pirene ageguda i ondulada que, de tan llarga com és, reposa el cap al que ho és de Creus i els peus al Finisterre…Bon viatge, amics! I prescindim de tretzes, que potser algú, buscant els tres peus al gat i donant un cop d´ull a enciclopèdies saberudes, pot adonar-se de seguida que calendarium és una paraula llatina i vé de calenda que és el nom que es donava al primer dia del mes. Hi va haver més d´un Papa que hi va posar cullerada i a l´hora d´afinar les medicions van deixar coix  el menystingut mes de febrer amb només 28 dies i un de consol cada quatre amb un nom que fa fredat de lleig, bixest; però que en català, algún pragmàtic de la nostra sobirania lingüística va batejar amb la catalanesca expressió d´any de traspàs.  I encara hi ha un problema de serrells que ens portaria pels camins de Galileu i de les excomunions escandaloses. I si et passes a l´any musulmà (vàlgam Déu,val!) observeu que el nostre vacacional “Augustus” (César), els moros celebren el seu Ramadà, i afegint-nos a la festa tindríem algun any menys  Tot plegat, i per acabar, el dimarts i treze queda en un no res. I jo, amb els meus tretze, em quedo també amb la meva opció tossuda d´escriure un bloc diari mal que ara, calendes julianes, hi hagi dies que no el pugui penjar.

.                                                                                                                             martiolaya

Avui podria fer l´orni i no parlar de futbol, que és el que està fent l´immensa majoria. Oblidar-me de que Espanya és campiona del món de futbol i constatar, amb la glosa per bandera, una realitat com un temple:  de casa al supermercat (parlo d´Alp, que hi passo uns dies) tenim ara una drecera en forma de carrer, ample i asfaltat, gris, i que manté més temps l´escalfor de les pijors hores del sol. A la dreta de la vorera del carrer ha crescut enguany una insòlita catifa de margarides silvestres, petites, però estranyament atapeides. Els camps són els mateixos d´aquells on s´hi plantaren, anys i anys, blat i cibada. Des de quan, doncs, existien les llavors de les margarides? Els misteris del camp, la fúria de la naturalesa! I els misteris del joc de la pilota, que de la Masia del Barça n´ha fet càtedra, amb un fill de Fuentealbilla,  Andrés Iniesta, que hi era des de petit i ara n´és membre il·lustre com els seus companys de parvulari futboler, Xavi, Piqué, Busquets, Cesc… L´Iniesta s´ha fet gran,  ara treballa a Can Barça, a Catalunya, i ningú no li ha regalat res: tot s´ho guanya amb el seu esforç, com tants i tants en d´altres feines, i en Puyal va començar a dir-li “Don Andrés”. Sembla que barregi camps i algú pot pensar que estic fora de joc i tot. Però barrino que tal com estan ara les coses, podríem suposar que a Catalunya assumim el campionat del món com una festa nostrada a la masia, amb sardanes, ball de bastons, i Guardiola i els seus deixebles fent país i guanyant copes. Hi ha d´haver gent per tot.

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »