Juliol 2010


A peu, camí del forn i del diari. Tan d´hora que convida a alentir    el pas, no fos cas que estés tot tancat, encara. Tinc alernatives: entre d´altres, enfilar per l´inici de la carretera que puja a Massella o bé seguir pel Passeig d´Agnés Fabra i  Passeig de La Cerdanya, paral·lels i més planers. Agnés Fabra enllà, és passejada de bon fer, cara a ponent. Et queda davant la  Serra del Cadi com un teló de fons que sovint canvia: avui, l´endemà de la manifestació històrica que ens referma com a catalans  d´un món sense fronteres, el teló és calitxós; d´altres dies o èpoques de l´any, enfarinat per la rufaca, nevat les llargues   hivernades, lluninós gairebé  sempre pel sol que a aquella hora li bat de front. I camí enllà, a mà dretra, hi ha un hort força gran amb arbres fruiters i, des de deu o dotze anys enrere, un gossot, gros i malcarat, babós i amb les galtes que li pengen, et surt –et sortia!- lladrant amb veu de baix i t´empaita fins al final del camp. Jo, al principi, li deia “calla, home!” Amb veu de San Francesc. Més tard,  ell borda que borda” jo li deia “calla, Tom!” amb to de veu de franciscà decedut. Només d´un parell d´anys ençà, ell callava en veurem passar i em seguia en silenci fins al final de la tanca. “Et fas gran, gos baladrer”! Li deia. Enguany, he passat dues vegades pel camp de les pareres i el silenci  plana damunt  de l´hort.“Bon dia, Tom”, el crido en silenci. I penso que Sant Francesc l´ha amansit per sempre. I ara em sap greu, que ja érem amics.

martiolaya

Fent neteja de papers en separo un, retall de diari amb anotacions meves al marge. Fa uns mesos va aparèixer en una pàgina sobre llibres del Diari AVUI el comentari sobre un llibre que ja fa alguns anys havia escrit el que  fou Conseller de Cultura del Govern   de la Generalitat, Joaquim Ferrer, que es titula Plantar cara a la por. És una biografia de Josep Tremoleda. Transcric literalment de l´esmentada nota: Plantar cara a la por és el subtítol d´aquesta biografia que recrea la vida i miracles de Josep Tremoleda,  promotor en ple franquisme de tota mena d´activitats de recuperació de la llengua. Va crear i dirigir CAVALL FORT, eina vital per introduir diverses generacions en el català escrit. Tremoleda va morir l´any  1999..Per tal de tirar endavant les seves iniciatives culturals, va haver d´enfrontar-se amb molta gent  i d´alts nivells. Va treballar i fer treballar al seu entorn, molts amics (alguns ja difunts) que el recordem i encara trobem a faltar els seus consells. Tremoleda sabia anteposar als seus interessos els interessos del país. Els darrers anys de la seva vida va arrossegar problemes de gestió cultural d´altris que potser podríen portar a recordar fets d´una certa semblança; i, com sempre, va preferir  el prestigi i la brillantor de l´acció de país per damunt de qualsevol contenciós.  Com mostra la saviesa del poble, no va saber evitar “posar-se pedres al fetxe” i  allargar així el luctuós termini de la seva malaltia. Tremoleda va morir amb aquesta preocupació; i  va saber guardar els papers.

martiolaya

Llençar papers és una  feina que  amb el  temps passa de convenient a necessària. Però se n´ha de saber: agafar aquella pila on des de fa mesos i anys s´amunteguen revistes, suplements de diaris, retalls de premsa, invitacions a exposicions i presentacions de llibres, i algún llibre comprat per compromís amb l´autor/a i que mai has pogut passar de la pàgina (la número 3), la  de la violació en un pàrqing del Rabal…Agafar aquella pila, deia, i amb una mà fent de safata i l´altra per aguantar l´equilibri inestabable del paquet, es deixa caure tot  plegat a la paperera i us rabegeu,  si en teniu ganes, en el so d´aquell “plaaaf” definitiu del paper quan deixa els fums de la trascendència i es mostra submís al futur reciclat que, segons diuen, és ecològic. Potser t´entretens una mica; sembla que et repensis i estas a pun de ficar mà a les fondàries de la paperera perquè recordes que entre els papers condemnats a pasta reclicada  hi havia una informació amb gràfiques estadístics i tot, de coloraines, com els “informes externs”que a canvid´uns honoraris enraonats encarreguen consellleries, regidories i altres ens faltats de senderi. Potser voldrieu aprofitar la informació per confegir aquell article que tenieu pensat sobre les noves versions ecològiques de yogurts i melmelades i explicar, els que ja som grans, experiències de cenetés i fais i comunistes nascuts abans o després de la caiguda del mur de Berlín. Deixem-ho córrer, que la memòria històrica mai no mor del tot. I allà  on no arriben els diaris, arribaran els blocs. (I demà, a la manfestació, hi haurà catalans d´abans i de després del 1977, “istes” o no. Catalans tots. Una sola bandera i un sol clam.

martiolaya

   Algú o alguna, només llegir el títol posarà el crit al cel: “no cal!”. És una manera d´amagar el cap sota l´ala i eludir la responsabilitat col·lectiva de que, d´uns anys ença (i sense cap prohibició explícita de fer-ho!) les nostres corals deixin de programar cançons catalanes o amb textos traduïts al català. És un tema recurrent que he portat més d´un cop al meu bloc. Sé que per molt que jo també posi el crit al cel penjant blocs a la xarxa, segueixen els concerts de final de curs sense ni una sola canço en català. (No puc oblidar el concert que en podríem dir institucional de fa sis o set anys a la sala Wintertur, plena a vessar, amb mitja dotzena de corals catalanes i una de convidada castellana, on ningú va cantar ni una sola paraula en català. Uns discursets, això sí, van ser llegits en el barceloní que ara es parla, o recordats de la cançó de l´enfadós d´anys anteriors recitada per manaies dels de treure i posar). Feia mesos que per diferents motius no en parlava; el principal, manifestacions clares de salut antiquada. I no es pas una mostra de debilitat; ben al contrari, com més evident sembla la resposta que “de Música només n´hi ha una” més penso en les apropiacions que seríen indegudes i delictives musicalment parlant: ei, Sr. Grieg, Mestre Rodrigo, Albèniz de tots “els cantares” que es fan  i es desfan…Ei, Morera, el de les sardanetes d´espines santes! Tothom dempeus, que una coral esperantista interpretarà, per cloure la glosa, el rèquiem de sempre, per si no l´heu sentit mai…(Us puc assegurar que tinc arguments en  marxa  força més enraonats).

 

                                                                                                      martiolaya

   La referència al recital “Maragall, íntim” era obligada. Molt més quan ahir tenia ibligacions a complir a la cada vegada més llunyana Barcelona i no podia assistir al recital. Fou un programa ben escollit i dignament representat, segons que m´expliquen. Amb  la  insospitada intervenció del crític literari Sam Abrams en la seva fasceta de gran rapsoda… “Escolta què ens va recitar”, va exclamar la Nuri, a casa, mentre deia de memòria:

 

                                                 En la pica de la font

                                                  neda una rosa vermella;

                                                  acotada al raig del broc

                                                  hi beu una joveneta;

                                                  per la barba i coll avall

                                                  li regala l´aigua fresca;

                                                  els gemans més petits

                                                  riu que riu de ,la mullena;

                                                  ella riu i beu ensems

                                                  i al capdevall s´ennuega…

                                                  Tots se posen a xisclar,

                                                  s´ esvaloten i s´alegren

                                                  i el més petitet de tots,

                                                  en bressol dins la caseta,

                                                  al sentir aquell brogijt

                                                  to nuet riu i perneja

                                                   i es posa a cantar tot sol

                                                   una romanza sens lletra.

 

Romanza sense paraules. L´Any Maragall tot just ha començat. Prou que ens vagarà, un altre dia, demanar a l´amic: “Torna-la a dir, Sam!”

 

                                                                                                      martiolaya                                      

   Avui, cap a l´horabaixa, a les vuit per ser precís, el pati de la Biblioteca del Mil.lenari s´omplirà de poesia. Suposada una seu capitalina del poeta Maragall en  el carrer de Coll Favà que porta el seu nom, no seria estrany percebre un raig eteri de paraules baixant, de nord a sud, pel Passeig de Francesc Macià, camí dreturer vers l´inici, a Sant Cugat, de “L´any Maragall commemoratiu dels  cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta”. La commemoració s´iniciava el dia 2 de març d´aquest any, al Palau Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Jo diria que, del març ençà, hi ha hagut una certa timidesa de ser els primers en  aixecar la llebre voladora de la poesia de Maragall. I d´empaitar-la, racons de Calalunya, homes i dones, nois i noies, armats de caçapapallones. Maragall –ho explicarà avui a la Bibiloteca qui millor pot fer-ho, el santcugatenc Sam Abrams- és un poeta universal i actual. De ben segur que ens estimularà a conèixer-lo i a aprendre a recitar-lo, univeral com és, com a poeta de casa, amic dels avis i dels pares, poeta de Catalunya i també, més proper encara, un dels poetes de Coll Favà i per a molts el “poeta del meu carrer…” Cal intentar elevar avui la glosa al rang de nota informativa, això sí, veraç i engrescadora. Sota el títol de “MARAGALL INTIM”, l´actriu i rapsoda Georgina Cardona recitarà versos de l´autor homenatjat i el músic Pep Poblet l´acompanyarà amb el saxo. Enhorabona a aquells que han volgut tirar la primera pedra i tant de bo que el pecat de la poesia plani, ara i sempre, per damunt de Sant Cugat.

 

                                                                                                      martiolaya

   Qui no corre vola, es diu sovint en el sentit de que la gent és llestai va de cara a aconseguir,ben de pressa (i a vegades més volant que corrent) allò que de debò li interessa. Em posaria en un bon ball de despropòsits si gosava entrar en el camp del coneixement i tractés de trobar la veritat de les coses. Però la glosa està engegada i amb un titular de  frase feta que ja no vull canviar. La cosa va de cavil.lacions  pròpies i converses amb amics a l´entorn de mitjans de comunicacio i de la facilitat que ara tenim de comunicar-nos. La possibilitat d´anar més enllà del  que “diu el diari” per fer saber allò que diem la gent, o que creiem la gent, o que  tem la gent, o que la gent s´ensuma… Qui no corre vola, i si corrent hi ha risc de topar amb “notícies” que tendeixen  a ensopegades i relliscades d´interpretació, volant et situes en el núvol d´internet, en la xarxa sense límits d´una informació –per  rebre i per donar- que no té límit conegut. El límit, si de cas, neix del propi discerniment i de la confiança en unes fonts que han deixat ja de tenir només noms de diaris, de ràdios o de teles multicolors. Hi ha qui diu o creu que les cosos canvien molt ràpidament (a grans titulars un tècnic explica en un diari que entre dos corredors de bicicletes, un vuit o deu anys més jove que l´atra, hi ha generacions de diferència, i també de personalitat i cultura… No serà tant! Però, això que acabo d´escriure ara, ho sabrà en aquest mateix moment l´amic que pensa com jo. O no. I dir-ho, negar-ho o afirmar-ho, des de la xarxa estant.

 

                                                                                                                      martiolaya   martiolaya                 

    De segur que en tornaré a parlar. De moment, com que ahir era dissabte i no tenia res preparat per avui, aprofito per guardar en l´ordinador, com si literalment es tractés de recordar-ho en el meu bloc de prendre notes, unes dades –una fitxa- que qualsevol dia em poden servir per fer una glosa amb cap i peus i qui sap si també alguna descoberta sobre fets i històries dels vallesans. O del Vallès Occidental. I més específicament de Terrasa o de Sabadell…O de Sabadell i Terrassa. O, més precís encara, de Sant Cugat!  Situats posem per cas a la novella estació de Vullpalleres…(ai, perdó, que algú em pica els dits amb la palmeta, toca l´ase i mira al cel, desesperat: vol-pe-lle-res!) tenim nord enllà Sabadell i més a l´Oest Terrassa. Enllà dels records, rius i rieres de no res van segar moltes vides i es van endur, Ripoll avall, la indústria vallesana. Però anem a la fitxa: l´any 1966 va néixer a Matadepera Joan Comasòlives, que és el director de l´Arxiu Històric de Sabadell (un record per al vell amic Rafael Subirana que en fou director molts anys). i una salutació afectuosa, via internet, als seus fills) i va guanyar el “Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 2009) amb el llibre ara editat per Moll, titulat Conill amb sajolida. En el llibre es parla de l´extingida vida rural al Vallès. De moment, i com que no fa gaire he tocat el tema en el DIARI i també en el bloc, prenc nota de comprar el llibre i fer-lo servir. De moment, ja tinc endegada alguna consulta: (“escolta una cosa…”).  I en tiraré un bon tros a l´olla,

 

                                                                                                     martiolaya

 

   Podria escriure, però no escriuré, un llibre entre irònic i humorístic sobre les memòries d´un jurat. Un jurat  literari que, temps era temps, quan les edicions de llibres en català  no abundàven i es creaven premis amb visió més promocional que estrictament literària, esdeveníen   feines com aquell qui diu clandestines. I que es feien perquè algú les havia de fer i hi havia una mena d´entesa entre qui i com es repartíen els deures. Quan, vint anys enrere, es va convocar el premi literari que comento, la cosa ja estava força normalitzada, però quedava el regust de les aventures, sinó interdites, sí difícils de mantenir en peu. La prova seria la constatació de que, en vint anys, el Concurs no es va tornat a repetir. Va venir a tomb parlar-ne i avui, enderiat amb la lectura del text d´un pròleg que em va caure als dits sense buscar-lo, em complau reproduïr un paràgraf força confidencial: Fer de jurat té aspectes agradosos i d´altres que no ho són tant. De fet, al menys des del meu punt de vista, qui ets tu per valorar la feina dels altres?Sort que amb el col·lectiu de companys valoradors de mèrits s´estableix un equilibri i sents repartida, com a mínim, la reesponsabiliat i magnirficada la sensació de ser dels primers que participen en els afanys creatius de gent del teu propi barri Gent que viu, treballa, sofreix,estima, s´alegra, pensa, escriu…Gent que vaig conéixer després del veredicte. Alguns potser han madurat en la pràctiva de l´escriptura i tots, sens dubte, tenen el record il·lusionat d´aquell dia que van guanyar un premi literari. Tant de bò en els Jocs Florals del proper setembre, a l´Alcaldia,  alguns puguin repetir i tots tinguem l´oportunita de retrobar-nos. Ha de ser una festa grossa!

 

                                                                                                      martiolaya

    Vull parlar de Sant Jordi ara que ja fa més de dos mesos que ha passat el dia del Sant i han transcorregut vint anys des de la festa literària que ve a tomb glosar. I és que vint anys són molts anys i voldria fer-me entendre en explicar el perquè em fixo avui en aquesta data. En el meu antic barri de Sants, de Barcelona, s´havia organitzat el concurs literari entre escolars i veïns del barri  i malgrat la bona informació de què disposo, no he pogut identificar-ne els guanyadors. Explicaré allò que sé i seguiré amb les meves pistes… L´anomenat “Concurs  Literari de Sant Jordi 1990” el va organtzar el Secretariat d´Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i la Delegació de Sants-Montjuic del CNL de Barcelona. (Reconec la meva ineptud identificadora i us brindo la solució trobada al google: Centre de  Normalització Lingüística), En fórem jurats els amics Rosa Vilalta i Emili Teixidor  i jo mateix; i vaig escriure el pròleg  en una publicació amb els textos premiats, editada l´any següent. La cosa curiosa és que en el llibre es publiquen els dos accèssits i els dos premis de l´apartat de narrativa; l´accèssit i dos premis del de Poesia: i entre els treballs presentats per veïns, un accèssit i dos premis en narrativa i dos premis en poesia. Però enlloc es donen els noms dels premiats. I ara, en  portes de fer-se públic el veredicte del Jurat dels propers Jocs Florals (setembre 2010), m´haria agradat poder retrobar els bons escriptors i escriptores premiats ara fa vint anys. Algú m´ajuda?..

 

                                                                                                                             martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »