BLOCDENOTES

   Podríem dedicar la glosa al català que ara es parla o s´escriu. Val  la pena filar prim. No tothom parla el mateix català ni els escriptors (professionals o que de tant en tant escriuen en els diaris. cobrant o no)utilitzen el mateix vocabulari o fan servir els mateixos girs estilístics.Seria com el vestir, posem pere cas: cadascú té el seu gust particular, les seves maníes i les seves neures. I segur que els nostres diccionaris ens ofereixen tota una gamma de mots per, amb l´ajuda de la sintaxi, escriure  proses.  O poemes, que jo se d´un que tinc ben apamat i que sempre ho retreu des d´un dia que el van titllar de “poeta santcugatenc”i viu “sense viure en ell” (i que santa Teresa em perdoni) neguitós d´ensenyar un llautó que penso no haver mostrat mai ni tan sols fregant dissimuladament amb la mànega. Sí, ja ho sé: començo amb el català que ara es parla i em perdo en la seva lectura. Jo vull parlar de la coneguda frase amb la que titulo el bloc i que Pitarra i els escriptors de la seva època utilitzaven com advertiment del mal català que “es parlava”. I penso que, més que res, hi va haver un català que es parlava  -i s´escrivia!- abans de la normativa de Fabra, i el que es va acceptar i generalitzar després, que alguns encara es van obstinar a nadar contra corrent. I un català que tambè es parla ara, que “Déu n´hi dó” el malament que dominen la pilota de la parla els de l´escudella del futbol malgrat la gran quantitat que ens en donen.

                                                                                                      martiolaya

     Globus de colors mostrat-se airosos damunt l´horitzó? De mica en mica, el dret a decidir ha deixat de ser alló tan conegut de “Anirem a Madrid i exigirem la independència”. El pragmatisme, si de cas, és la substitució del globus per l´entesa, l´esquerda legal, l´acord…Tot està en el pensament de tohom, fins i tot de molts que, pocs anys enrere, encara crèiem que estimant Catalunya també estimàvem Espanya i podíem fer camí plegats. Tanmateix, el desengany no té camí de retorn. Però res no es pot fer en quatre díes; i si ja donem per començada la tasca, si cada dia som més gent  pensant en una Catalunya lliure, on ja ni  des de Castella  els intel·lectuals ens volen, no perdem més segles provant una reconciliació impossible. I afrontem l´amenaça, tan primària, de que no ens compraran cava. Faig jocs de paraules: els dijous, avui mateix, ni regalem globus a ningú, ni tampoc volem que a l´hora de propalar que ens regalen el paquet burocràtic i nefast d´horaris i manteniment de la RENFE, que ningú explica l´abast de les exclusions substancials (víes, estacions, combois, locomotores…). És a dir, tot allò que, clar i  català, se´n diuen trens. I tot escrit i articulat amb vigència  l´any proper i amb pretesa explosió propagandística que ningú es creu i fins i tot fa riure. Serà el darrer cop d´efecte del govern tripartit? No sé, jo encara espero poder veure els “dos homes forts” d´Esquerra Republicana fent un comiat tragi-comic micro en mà.

                                                                                                      martiolaya

   Vull dir el dret de proposar-nos de tenir  el dret de decidir. O fins i tot el dret a renunciar-hi. Catalunya, sigui quina sigui l´ullera de mirar de prop o l´ullera de veure-hi més clar, és  un dels països d´Europa amb més caràter per assolir d´una vegada la qualitat de nació. De manera ben objectiva cal reconèixer que tenim un idioma propi amb diccionari i gramàtica propis i, de natural, ben diferenciat, amb història també pròpia i manifestacions clares de país, que sap defensar la seva missió i fins i tot acceptar que hi hagi qui no estigui d´acord. Tot, d´entrada, amb respecte i fermesa a la vegada, que tenim el dret de decidir com ha de ser el nostre país i qui són i com són els que l´han de governar. No fou a Catalunya que hi va haver el Parlament més antic d´Europa? No va nèìxer l´idioma català quan també va néixer, o potser abans i tot, el castellà? Segles i segles de domini romà en cotacte amb altres idiomes autòctons, van originar barreges que a travès del temps van constituir idiomes nous: italià, francès, català, castellà… Per sort tenim a les Nacions Unides tres representants ben preparats i joves (Junqueres, Romeva i Tremosa) que estan fent bona feina a Brusel·les i ni els del seu propi partit la valoren com cal. Tenen por que es noti massa que alguns polítics més a prop del poderno van passar del “eso”?  Tenim el dret de, com a mínim, raonar-ho. Serà demà.

                                                                                                      martiolaya

Ahir, una bona colla de nostàlgics (més dels que no cabrien en un teatre Romea ple del tot) vam anar a l´Auditori a escoltar el text del drama de Zorrilla “Don Juan Tenorio”. Poca gent encara recorden haver vist alguna representació del drama, i dic poca perquè les darreres representacions en teatre professional podem contar-les entorn dels anys seixanta del segle passat amb l’incansable Alejandro Ulloa fent el bolo de sis o set dies entorn de Tots Sants en un bon escenari de Barcelona. Per cert que vaig conéixer personalment l’ Ulloa en la època en que, vivint ja a Barcelona havia fet algunes desmotivades i reduides representacions de “ teatro clásico español “ pagades pel “Ministerio de Cultura”. Ulloa era un bon actor, que també havia fet algunes coses de doblatge; un germà seu n’era un molt bon especialista. Fou en aquesta època que vaig tenir ocasió de tractar-lo una mica: Era persona educada, de brillant i merescut “curriculum”, cordial i considerat amb tothom qui de lluny o d’aprop estimava el teatre. Algunes persones de les que van anar a veure ahir el “Tenorio” varem fruir d’una excel.lent lectura i alguns vam tenir ocasió de recordar “Tanorios” en broma, “Don Quan Tanorio” i divertides paròdies . (Una, amb la després famosa Mary Sampere al Teatre Círcol de Sants en el paper de donya Inés i anys més tard de donya Brígida. Temps era temps …. )

martiolaya

Han  passat d’una volada aquells dies en què el record de l’amic Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol) va ser present a Sant Cugat en motiu del 10 Festival de Poesia. I vull parlar-ne encara avui, just quan demà farà quatre setmanes  del dia en que en l’agenda oficial d’activitats de la setmana es podia llegir: “17 diumenge. Inaguració amb la presència del poeta d’ honor Jordi-Pere Cerdà. Lluís Solà recita el poeta. I s´estrena una coreografia de Maria Rovira inspirada en la poesia de Jordi-Pere Cerdà creada especialment per la companyia Trànsit Dansa.” Es va lliurar una escultura de Frederic Gòmez al poeta de l’any. Però arribaven els primers freds tardorals i això va fer que a darrera hora, el poeta hagués d´excusar la seva assistència a l´acte i comunicar que no podia desplaçar-se… I, a darrera hora també,  vaig participar com a tal amic en el reajust del programa i recepció de l´obra d´art. Ara i aquí í em complau explicar de nou l’anècdota d’un dia de fa mig segle, a Perpinyà, en que la meva dona mostrava les seves pors per estrenar-hi “El somni d’una nit d’estiu” en una adaptació per a  nois i noies. Erem a la llibreria que en el transcurs d’una dotzena d’anys el poeta i amic regentava en el rovell de l’ou de Perpinyaà. Feiem tertúlia amb Cerdà una colla d’amics i amigues de la “troupe” que aquella tarda havien de representar l´esmentada obra. Devant els temors que expressava la Nuri, Cerdà va ser generós i galant: amb “politesse” exquisida va dir: “Amb el somriure que porteu a la cara, us entendran prou bé  tant els grans com les criatures….”

                                                                                                      martiolaya

       Ja  fa uns quants díes que amb allò de que el bloc d´avui és dels que es poden considerar com intemporals, m´he deixat portar pel joc dels despropòsits: els titulars de premsa, que avui poden dir blanc i demà, de la mateixa cosa, negre. No diré que em dono de baixa del gremi “amateur” dels politòlegs de temporada: però, de moment, vull dedicar l´espai d´avui a fer inventari d´aquests anys –més de dos- que em dedico al noble joc del bloc diari. Perquè el meu germà, també amb la complicitat de la meva cunyada, m´ha sorprès de nou amb el regal  d´un volum del meu bloc (ja sabeu que acataré el mot ”blog” fins que alguna autoritat lingüística el beneeixi). És a dir: un parell de mesos després del 4 de juliol de 2008, em van regalar l´edició única i personal dels meus blocs fins el 15 de setembre  de 2009, i  des d´aquesta darrera data fins a juliol complet de 2010. En total, doncs (i alguna campana esporàdica) els 295 blocs del I volum i els darrers del volum d´enguany. Me´n faig creus: més de 700 blocs, amb el seu titulet, la seva anècdota, o ironia…Dos volums ben enquadernats, que fan patxoca. Els dono les gràcies per tot. I també per  l´encert de cloure el darrer volum amb el bloc dedicat a la meva primera besnéta. Són ventatges de ser el germà gran.

                                                                                        martiolaya

Alguna vegada he parlat d´una publicació que voltava per casa (més aviat s´hi estava aturada o en mans de la meva mare) que es deia “La dona Catalana”) i que a mi em criava l´atenció perquè “hi figuraven” – aquelles revistes teníen el nom generic de “figurins” – dibuixos de l´època 1927/1934, amb senyores molt ben vestides que algunes em recordaven la mare, sobre tot quan hi copiava alguna peça ”de mudar”… No és pas perquè sí que m´ha vingut a la memòria: no fa gaire que ha sortit un llibre de la distingida amiga Dra. Eulàlia Pérez-Vallverdú i en una de les primeres pàgines es parla de la revista “La dona Catalana” on s´hi publicaren algunes novel.les de la col.lecció “Patufet” temps després de ser publicades per primera vegada en l´esmentada col.lecció. La revista havia sortit al carrer per primera vegada el 5 d´octubre de 1925 amb el següent subtitol: “Revista de modes i de la llar”. Periodicitat setmanal. Director i editor, Magí Murià. Se sap quan va començar a sortir; però només se sap que el 1934 encara sortia…També publicava notícies i fotografíes de cinema. Encara bo… i sense googel!

martiolaya

O potser un titular menys gastronòmic que podria ser, donant protagonisme a les eleccions autonòmiques i als titulars i textos de portada dels diaris, entrar una mica, i no repetir-ho masses vegades, en el poti-poti que ja comença a cansar quan tot just s´inicia. Però parlem-ne, que per part meva vull justificar haver donat un parell d’ullades a dos diaris cada dia, amb el desencís que aixó comporta.. El dia 8, dilluns passat, per exemple, vaig  llegir en una portada: “Benedicto XVI consagra un templo que descubre al mundo su esplendor”. Entre els mateixos titulars, però  d’un altre diari: “La visita va tenir menys seguiment del previst”. El dia 9 es pot llegir en portada :  “La transmició de la visita del papa bat records d’audiència”. El dia 10 el polític Corbacho deixa caure, en lloc preferent :”És més honest dir ara que no repetirem el tripartit”. Montilla, per la seva banda, es “reivindica com la garantia del progrès.” I“El President augura fractura i confrontació social si Mas i Puigcercós, s’alien.” ( I si ho fan PSOE i PP , no?). El dia 12, encetant campanya, tots s’apunten contra Mas; i “Montilla i Camacho veuen una deriva independedntista si Mas s´ajunta ajunta amb CIU… I creuen que Puigcerósc s´ajuntarà –en què quedem?`- amb CIU i PP… (I seguiran governant en el Paí Basc, com ja fan ara, PSOE i PP).

martiolaya

Tot ha estat obrir el període electoral, com començar a sentir-se opinions disperses en el sentit majoritàri de no saber a qui votar. Algú matisa: és que ni partits ni persones! Segons els diaris (bona papereta la dels diaris, tanmateix!). El primer ja ha estat per detactar que tots els partits, PSOE. PP, ERC, Ciutadans i IC) si obren la boca és per atacar CIU I CIU sembla tenir coll avall que treurà majoria; però, suficient per assolir majoria absoluta? Hi ha tantes sumes a fer que sembla que ningú dubta que en alguna suma o altre es podria deixar el resultat enllestit. Es tanta la fermesa del PSOE en afirmar que no vol sumar amb ningú per fer un altre tripartit, que es pot tenir la seguretat que qualsevol forma de tamboret de quatre potes serviria per a l’argument de “atenent la veu del poble, accedir a formar quatripartit amb qualsevol dels partits que també accedirien a “salvar el país” afegint potes al desacreditat tamburet de. Sembla que s’espera molta abstenció i que cadascú bo i sumant es consideraria clar guanyador. Queden pocs dies, però jo proposeria que aquests dies que ens falten per a la gran suma ens servissin per recollir l’opinió  de tots i cadascún sobre l’arraconada llei electoral.

martiolaya

M´agrada ser el Martí. I que la gent em conegui com el Martí i els néts –una bona colla- em coneguin com “l´avi Martí”. Em sorprèn, però no m´hi vull posar pedres al fetxe, la tendència a menystenir el valor cognitiu dels noms de les persones, el patronímic,  pel que fa a la seva commemoració una vegada a l´any. De fet, la gent ens coneixem, en el món familiar i d´amistats, pel patronímic: Pau, Pere, Berenguera…I quan no, pel cognom, sovint tan distant!..En les comèdies o cançons d´humor del repertori popular català, hi trobem la utilització festiva del cognom per senyalar amb una certa reticència (“…vinga. Xànxes, no em vinguis amb més romansos..!”) cognoms com Rafeques, Pujades…(“…què tal Sr. Pujades, molt be Sr. Castells..!). Doncs, seguint el fil. Costums, modes… Tradicions o creences? Tot plegat res que en el fons ens faci canviar gaire. De Joseps, Joans i ases ja no n´hi ha a totes les cases. En canvi les Maríes tornen, aneu a saber per què! I, amb els Martins, les Martines, que coviuen en un mateix replà: la veïneta Martina, de tres anyets, i un servidor,“menda larenda l´escaroler”, que ja passa de molts. (Amb propòsit de butlla dispensadora, sempre és bona una ullada al “ALCOVER-MOLL”)

martiolaya