Fa tres mesos vaig començar unes vacances sense límit que deixava obertes a qualsevol contingència. Els familiars propers estan a l´aguait dels meus escrits i fan la gara-gara als meus blocs;  i d´altres amics  i coneguts que gasten –gastem- el bloc més costerut d´estar per casa, mereixen un aclariment. Han passat volant tres mesos, ben medits, dia per per dia, i hauré de complir l´oferta que feia d´aclarir motivacions. Tanmateix, no pretenia descansar de la feina dels blocs, sinò substituïr una comesa per una altra, cosa que vaig complir ara fa quinze díes (sala-teatre de la UAB) amb lectura pública de tres quarts d´hora i edició escrita de trenta set pàgines l´original de la qual vaig enviar ahir…Semblaria que tot va anar com una seda: però ja en tinc prou carregant els neulers del que podria semblar una exhibició de mèrits que, a la meva edat, seria cosa de consulta mèdica. Veureu que hem vaig equivocar i ho confesso de cor. Em vaig equivocar (deu ser cosa que afecta als Censors Jurats de Comptes llargs anys jubilats) en el càlcul dels espai del text i a corre-cuta en vaig haver de suprimir gairebé la meitat. No us extranyi, doncs, que de tant en tant no coli entre els meus blocs alguns amb el tema de “Teatre per a tothom”. Però avui, allò que em venia de gust escriure, amb salutacions a amics i coneguts, era fer el mateix que diu que va fer Fray Luis de León: començar la classe amb un “Com dèiem ahir…” sense haver-se reincorporat a la tasca després  de cinc anys en mans de la Inquisició o de tres mesets de blocs d´anar i tornar… (“Decíamos ayer”…la cançó de l´enfadós´).

martiolaya