A casa, sobre tot la mare i l´àvia (una i altra van conviure forces anys) teníen com una mena de por dels mesos tardorencs (octubre, novembre, desembre…) fins que Santa Llúcia ja era un alliberament i rebíen els mesos d´hivern com anunci joiós de que amb el fred també creix el dia i hi ha més llum i clapes de sol  que malden per ficar-se entre els racons i romandra-hi cada dia un pensament de temps més. S´ho dèien entre elles i la mare ho subratllava rient per sota el nas. Tot s´ha de dir: a mi m´agradava més allò que deia el Josep Pla: “l´octubre és el diumenge dels mesos” i veure els pàmpols daurats de la vinya i, quan podia –després la Guerra ho va trasbalsar tot-  havíem anat alguna vegada a caçar bolets, a peu fins a Sarrià i la Floresta muntanya amunt, algún pebràs blanc de cara i el rosadet rovelló. Els primera dies de novembre coincidia  amb allò de Tots Sants i “Dia dels Morts” i a mi sempre m´havia semblat que les flors aquells díes eren lletges i encara bo que els panellets,  moniatos i castanyes ho endolcíen tot. I les nenes aviat estrenàven abrics, i posat a semblar-me coses, també em semblava que els estrenàven no per què fes més fred, sinò perquè estàven més maques i els pujavens colors a les galtes…

 

martiolaya