Els darrers dies els diaris han parlat força del cantautor de Xàtiva,

en Raimon. Fa cinquanta anys que va estrenar la seva cançó “Al vent”i ho commemoraren amb un concert antològic a l´Auditori.  Vull fer-ne un breu comentari, que ja en tinc prou per a la glosa amb quatre pinzellades de records. Fa cinquanta anys d´una canço que tots, “plens de nit”, vam escoltar i vam cantar i que ara –ai, las!- el públic encara reclama en els concerts que fa en Raimon. Sense documentació a mà per confirmar dates, recordo un diumenge al migdia, en  acabar la darrera missa, i ja tancades les portes grans del temple, que un   Raimon  molt i molt jove ens va cantar unes cançons innovadores, clam i crit per a unes paraules que llavors no es podíen dir… Fou en algún racó de la sacristia de la Parròquia de Sant  Medir, de Barcelona, on tants concerts de voluntats socials i patriòtiques s´hi han afinat. Va venir en companyia del recordat  Jordi Gol, el metge i patriota que ens va deixar massa aviat. Anys després, en els finals de festa que programàvem per les  matinals del teatre per a  nois i noies de Cavall Fort (Teatre Romea, temporada 1967/1968), el Raimon va  venir a cantar i  va cobrar els guanys d´aplaudiments i entusiasme del públic que omplia de gom a gom el teatre. No va voler altra pagament.Va acceptar,  això sí, els volums de  la col·lecció completa de la revista que li va oferir el  seu director Josep Tremoleda.  És bonic de recordar-ho; malgrat seguir “buscant la llum, buscant la pau…” (I trobant encara, aquest Diumenge de Pascua de gloses i de cançons, neu al brancam del pi més alt, el de la núvia blanca… El del plorat amic Mestre Sala)

Martí Olaya