Si una cosa ha passat a la història dels coneixements inútils, és la taquigrafia; fins al punt  que hi ha gent que no n´ha sentit parlar mai. Avui parlaré una mica de conferències perquè arran d´assistir a una he pensat que, amb tot i fer campana de tant en tant, segur que he assistit a més conferències els darrers quinze anys de la meva vida que en més de sis dècades de tirar de beta d´hores lectives sense “escaquejant-ne” cap de les laborals. I he après a valorar conferenciants segons criteris personals que poden o no coïncidir amb el d´altres companys.  La conferència d´ahir va ser formalment perfecta i la donava una jove Doctora en Filosofia i catedràtica en ètica de la UB. Tres quarts d´hora d´amable xerrada per definir “Fonamentalisme, laicitat i laicicisme” i un munt de dies d´estudis, de cursos, de Creuades, de Bíblies i d´Alcorans de mai acabar. I aquí el record, ja no massa freqüent, d´aprehendre conceptes com si m´arribessin amb signes taquigràfics –necessariament oblidats per innecessària aplicació de signes ja en desús.   Són conferències d´aquelles que tot just acabar ja desperten  ganes de contradir-les…o no. (Que recordo un dels exercicis de quan estudiava…taquigrafia! Que deia: si quieres ser feliz como me dices,  no analices amigo, no analices…I si em voleu creure, practiqueu les dues coses.)

                                                                                        martiolaya