Sempre he fet broma en allò de “quan sigui gran vull ser periodista”. I bromejant, bromejant,  així que tinc ocasió provo de parlar en el bloc de coses que justament han succeït hores abans. Tal és el cas d´ahir, dilluns, que vaig voler parlar del gran aconteixement mediàtic de la inauguració del Temple de la Sagrada Família amb la visita –que alguns esperàven i d´altres no, com passa en tantes coses en aquest món-  però què, es miri com es miri, ha tingut un gran èxit entre gent en  un principi alienes a l´acte. Un exemple: em va semblar que ahir algú es quieixava a la tele del “desastre” econòmic que va representar per als bars de la zona l´esperada -o no- visita. Ep! No! El desastre no fou la visita i l´acte en sí, sinó les previsions alegres i esbojarrades de qui, segurament comerciant oportunista i de conveniències, es pensava que hi hauria molta gent i que seria allò de “tants caps, tants entrepans” (què: “de atún, de chorizo?”) No hi veuen més enllà del nas i no saben, o no volen valorar,  la importantíssima publicitat gratuïta que s´ha fet de Barcelona i, amb ella, també dels bars i tasquetes de la cantonada. (I aquest cop sense intervenció de l´hereu, mestressa, que prou que li deu doldre!)

martiolaya