Una cosa que comporta la professió de periodista, és estar subjecte a eliminacions d´espais imprevistos. Ahir mateix, sota el pompós títol de l´articlet, vaig haver de vàldre´m del “(I)” afegit en acabar-lo, amb la idea d´acabar el d´avui amb un “(II)” bo i explicant coses que penso que ahir no van quedar prou clares. Veieu? Això és una cosa que em fa veure que tinc molt per aprendre, tant, que més em valdria de ventar-me d´haver dirigit una revista a Sants, el meu barri, fa més de mig segle i no sortir ara amb la broma de coses “per quan sigui gran”. El pragmatisme del dia em va portar a parlar del Temple de la Sagrada Família des d´una visió que podríem dir premonitòria. I intentar escatir si era silenciat el poeta de Catalunya amb la intenció de suprimer noms catalans. El què en dic premonició, podem llegir-la amb Verdaguer a Egipte, a la Muntanya de Montjuic, al temple en obres (124 anys de  llavors amb ara!) I escoltant textos incomparables de “Negra Sum” o del “Virolai”! I que el bloc sortís sense l´ajuda dels tipus de lletra que, negat com sóc en la pràctica del poc que sé, no me´n surto en les cabrioles informàtiques! (I gràcies que tinc familiars que  m´ajuden! Però hauré de vetllar per ser un deixeple aplicat, més que pensar en allò de què vull ser quan sigui gran.

 

martiolaya