M´agrada ser el Martí. I que la gent em conegui com el Martí i els néts –una bona colla- em coneguin com “l´avi Martí”. Em sorprèn, però no m´hi vull posar pedres al fetxe, la tendència a menystenir el valor cognitiu dels noms de les persones, el patronímic,  pel que fa a la seva commemoració una vegada a l´any. De fet, la gent ens coneixem, en el món familiar i d´amistats, pel patronímic: Pau, Pere, Berenguera…I quan no, pel cognom, sovint tan distant!..En les comèdies o cançons d´humor del repertori popular català, hi trobem la utilització festiva del cognom per senyalar amb una certa reticència (“…vinga. Xànxes, no em vinguis amb més romansos..!”) cognoms com Rafeques, Pujades…(“…què tal Sr. Pujades, molt be Sr. Castells..!). Doncs, seguint el fil. Costums, modes… Tradicions o creences? Tot plegat res que en el fons ens faci canviar gaire. De Joseps, Joans i ases ja no n´hi ha a totes les cases. En canvi les Maríes tornen, aneu a saber per què! I, amb els Martins, les Martines, que coviuen en un mateix replà: la veïneta Martina, de tres anyets, i un servidor,“menda larenda l´escaroler”, que ja passa de molts. (Amb propòsit de butlla dispensadora, sempre és bona una ullada al “ALCOVER-MOLL”)

 

martiolaya