Vull dir el dret de proposar-nos de tenir  el dret de decidir. O fins i tot el dret a renunciar-hi. Catalunya, sigui quina sigui l´ullera de mirar de prop o l´ullera de veure-hi més clar, és  un dels països d´Europa amb més caràter per assolir d´una vegada la qualitat de nació. De manera ben objectiva cal reconèixer que tenim un idioma propi amb diccionari i gramàtica propis i, de natural, ben diferenciat, amb història també pròpia i manifestacions clares de país, que sap defensar la seva missió i fins i tot acceptar que hi hagi qui no estigui d´acord. Tot, d´entrada, amb respecte i fermesa a la vegada, que tenim el dret de decidir com ha de ser el nostre país i qui són i com són els que l´han de governar. No fou a Catalunya que hi va haver el Parlament més antic d´Europa? No va nèìxer l´idioma català quan també va néixer, o potser abans i tot, el castellà? Segles i segles de domini romà en cotacte amb altres idiomes autòctons, van originar barreges que a travès del temps van constituir idiomes nous: italià, francès, català, castellà… Per sort tenim a les Nacions Unides tres representants ben preparats i joves (Junqueres, Romeva i Tremosa) que estan fent bona feina a Brusel·les i ni els del seu propi partit la valoren com cal. Tenen por que es noti massa que alguns polítics més a prop del poderno van passar del “eso”?  Tenim el dret de, com a mínim, raonar-ho. Serà demà.

 

                                                                                                      martiolaya