BLOCDENOTES

Fa uns quants mesos que es va inagurar a l´Arxiu Nacional de Catalunya l´exposició dedicada al President Macià.  Perquè penso qu us agradarà, voldria engrescar-vos a venir a l´Arxiu, a Sant Cugat, i donr una ullada a l´exposició. L´he visitda ja fa mesos i  un parell de vegades més mig de passada; perquè cada dia que assistim amb la Nuri a les conferències que es fan a la sala d´actes, he tingut ocasió de saludar, a l´entrada del vestí- bul una fotografia de tamany natural del President, dempeus i donant  la mà a una nena de cinc o sis anys; cada vegada, entre dents, dic: “Déu vos guard, senyor Macià”. (I penso que en el temps de la foto deuria tenir si fa o no fa l´edat d´aquella nena. I recordo que el 25 de desembre de 1933, anava a coll-i-bè del meu pare entre la gernació  que omplia la Diagonal, el dia que enterraven el President… Hi he pensat una mica. I anit vaig tenir un malson que, de debò, no m´invento. Representava una reunió del “Partit” i veia algunes cares conegudes i d´altres que no…El President callava, desolat, i el Vice-President del Govern d´ara tractava de fer-se escoltar i el Puigcercós no el deixava. El poble romania decebut i el malson no s´acabava… no s´acabava…

martiolaya

Una cosa que comporta la professió de periodista, és estar subjecte a eliminacions d´espais imprevistos. Ahir mateix, sota el pompós títol de l´articlet, vaig haver de vàldre´m del “(I)” afegit en acabar-lo, amb la idea d´acabar el d´avui amb un “(II)” bo i explicant coses que penso que ahir no van quedar prou clares. Veieu? Això és una cosa que em fa veure que tinc molt per aprendre, tant, que més em valdria de ventar-me d´haver dirigit una revista a Sants, el meu barri, fa més de mig segle i no sortir ara amb la broma de coses “per quan sigui gran”. El pragmatisme del dia em va portar a parlar del Temple de la Sagrada Família des d´una visió que podríem dir premonitòria. I intentar escatir si era silenciat el poeta de Catalunya amb la intenció de suprimer noms catalans. El què en dic premonició, podem llegir-la amb Verdaguer a Egipte, a la Muntanya de Montjuic, al temple en obres (124 anys de  llavors amb ara!) I escoltant textos incomparables de “Negra Sum” o del “Virolai”! I que el bloc sortís sense l´ajuda dels tipus de lletra que, negat com sóc en la pràctica del poc que sé, no me´n surto en les cabrioles informàtiques! (I gràcies que tinc familiars que  m´ajuden! Però hauré de vetllar per ser un deixeple aplicat, més que pensar en allò de què vull ser quan sigui gran.

martiolaya

Sempre he fet broma en allò de “quan sigui gran vull ser periodista”. I bromejant, bromejant,  així que tinc ocasió provo de parlar en el bloc de coses que justament han succeït hores abans. Tal és el cas d´ahir, dilluns, que vaig voler parlar del gran aconteixement mediàtic de la inauguració del Temple de la Sagrada Família amb la visita –que alguns esperàven i d´altres no, com passa en tantes coses en aquest món-  però què, es miri com es miri, ha tingut un gran èxit entre gent en  un principi alienes a l´acte. Un exemple: em va semblar que ahir algú es quieixava a la tele del “desastre” econòmic que va representar per als bars de la zona l´esperada -o no- visita. Ep! No! El desastre no fou la visita i l´acte en sí, sinó les previsions alegres i esbojarrades de qui, segurament comerciant oportunista i de conveniències, es pensava que hi hauria molta gent i que seria allò de “tants caps, tants entrepans” (què: “de atún, de chorizo?”) No hi veuen més enllà del nas i no saben, o no volen valorar,  la importantíssima publicitat gratuïta que s´ha fet de Barcelona i, amb ella, també dels bars i tasquetes de la cantonada. (I aquest cop sense intervenció de l´hereu, mestressa, que prou que li deu doldre!)

martiolaya

Les darreres ratlles del “Dietari d´un pelegrí a Terra Santa”, de Mossèn Cinto Verdaguer, parlen de Suez, de Barcelona i del Temple de la Sagrada Família. Al peu de la lletra: “Diada de l´Assenció, abril de 1886…Venim carregats de recorts preciosos d´aquells que no s´obliden: fins les imatges dels humils personatges de la Història Sagrada nos van seguint. ¡Dolça esperança! Al embarcarnos en Suez trobarem en la capella del barco´l  quadro de la Sagrada Familia que en Egipte trobabem y veyem per tot arreu i davant d´ell hem dit Missa tots los díes fins a Barcelona, ahont la Trinitat de la  terra tindrà, dintre de pocs anys, tal volta, lo temple més gran i més hermós que té en  lo món…” (124 anys).

Dels diaris i altres mitjans de comunicació. El Papa visita Barcelona: Avui s´ha inaugrat (7/l0), no acabada del tot, però sí coberta i enllestida la nau principal, el temple de la Sagrada Família. S´hi canta “El Virolai” (sense esmentar autoríes i definint-lo públicament com a ”cant propi de la fe de Catalunya” i sense entendre per la meva part el comentari sobre l´autoria de “Negra sum”, al menys pel que fa a la lletra (mini-concert, fora de programa, de l´Escolania de Montserrat )

Paraules del Sant Pare 6/11/2010 : “l´anticlericalisme agressiu espanyol dels anys 30 del segle passat).

Dedicatòria d´un llibre del Canonge Carles CARDÓ “HISTOIRE SPIRITUELLE DES ESPAGNES” (1964), DEDICAT A LA MEMÒRIA DEL CARDENAL VIDAL I BARRAQUER AMB AQUESTES PARAULES: “A LA SAINTE MEMOIRE DU CARDINAL VIDAL I BARRAQUER ARCHEVEQUE DE TARRAGONE PRIMAT DES ESPAGNES MORT EN EXIL POUR AVOIR AIME LA JUSTICE ET DETESTE L´ÍNIQUITE.

Tria somera, butlla per a llibertat d´espai i

esforç per a obviar valoracion,

martiolaya

     Heus ací que una vegada, a tot Europa i a mitjans del segle XIX, va començar a despertar-se entre la gent una inquietud nova  que de seguida es va organitzar en forma de clubs i entitats. Era el naixement de l´activitat coneguda pel nom d´excursionisme i que a Catalunya va arrelar fortament. Anar a dalt d´un castell, travessar un  bosc, pujar a un cim…podia ser perillós per a qui ho intentava i no  anava vestit amb l´uniforme de la soldadesca del país o no podia acreditar que treballava per al Senyor del Castell, o era llenyataire dels seus boscos o vigilava  la integritat de les seves propietats per damunt de les necessitats i penúries de la gent… Aquí aniria bé una miqueta d´història, una ullada al paisatge, una mica de coneixement dels conreus i, sobre tot, consciència de que s´havien de perdre les pors a fantasmes i monstres, gegants i bruixes… Amb aquests coneixements i l´arribada de la industrialització i feina per a tothom, arribava l´oportunitat de comprendre que, d´una manera o altra, justa per a tothom, calia repartir la riquesa (adquirida amb la suor dels altres o en retribució justa de feines o serveis). Heus ací  que amb els anys els drets de propietat van arribar a salvaguardar-se i heus ací que, fa pocs dies, Collserola  ha estat considerat Parc Natural. Cal recordar què comporta: confrontació d´interessos i acceptar que allò que és just ha d´estar sempre per damunt d´allò que només  és legal.

                                                                                                      martíolaya

        Si una cosa ha passat a la història dels coneixements inútils, és la taquigrafia; fins al punt  que hi ha gent que no n´ha sentit parlar mai. Avui parlaré una mica de conferències perquè arran d´assistir a una he pensat que, amb tot i fer campana de tant en tant, segur que he assistit a més conferències els darrers quinze anys de la meva vida que en més de sis dècades de tirar de beta d´hores lectives sense “escaquejant-ne” cap de les laborals. I he après a valorar conferenciants segons criteris personals que poden o no coïncidir amb el d´altres companys.  La conferència d´ahir va ser formalment perfecta i la donava una jove Doctora en Filosofia i catedràtica en ètica de la UB. Tres quarts d´hora d´amable xerrada per definir “Fonamentalisme, laicitat i laicicisme” i un munt de dies d´estudis, de cursos, de Creuades, de Bíblies i d´Alcorans de mai acabar. I aquí el record, ja no massa freqüent, d´aprehendre conceptes com si m´arribessin amb signes taquigràfics –necessariament oblidats per innecessària aplicació de signes ja en desús.   Són conferències d´aquelles que tot just acabar ja desperten  ganes de contradir-les…o no. (Que recordo un dels exercicis de quan estudiava…taquigrafia! Que deia: si quieres ser feliz como me dices,  no analices amigo, no analices…I si em voleu creure, practiqueu les dues coses.)

                                                                                        martiolaya

Els darrers dies els diaris han parlat força del cantautor de Xàtiva,

en Raimon. Fa cinquanta anys que va estrenar la seva cançó “Al vent”i ho commemoraren amb un concert antològic a l´Auditori.  Vull fer-ne un breu comentari, que ja en tinc prou per a la glosa amb quatre pinzellades de records. Fa cinquanta anys d´una canço que tots, “plens de nit”, vam escoltar i vam cantar i que ara –ai, las!- el públic encara reclama en els concerts que fa en Raimon. Sense documentació a mà per confirmar dates, recordo un diumenge al migdia, en  acabar la darrera missa, i ja tancades les portes grans del temple, que un   Raimon  molt i molt jove ens va cantar unes cançons innovadores, clam i crit per a unes paraules que llavors no es podíen dir… Fou en algún racó de la sacristia de la Parròquia de Sant  Medir, de Barcelona, on tants concerts de voluntats socials i patriòtiques s´hi han afinat. Va venir en companyia del recordat  Jordi Gol, el metge i patriota que ens va deixar massa aviat. Anys després, en els finals de festa que programàvem per les  matinals del teatre per a  nois i noies de Cavall Fort (Teatre Romea, temporada 1967/1968), el Raimon va  venir a cantar i  va cobrar els guanys d´aplaudiments i entusiasme del públic que omplia de gom a gom el teatre. No va voler altra pagament.Va acceptar,  això sí, els volums de  la col·lecció completa de la revista que li va oferir el  seu director Josep Tremoleda.  És bonic de recordar-ho; malgrat seguir “buscant la llum, buscant la pau…” (I trobant encara, aquest Diumenge de Pascua de gloses i de cançons, neu al brancam del pi més alt, el de la núvia blanca… El del plorat amic Mestre Sala)

Martí Olaya

A casa, sobre tot la mare i l´àvia (una i altra van conviure forces anys) teníen com una mena de por dels mesos tardorencs (octubre, novembre, desembre…) fins que Santa Llúcia ja era un alliberament i rebíen els mesos d´hivern com anunci joiós de que amb el fred també creix el dia i hi ha més llum i clapes de sol  que malden per ficar-se entre els racons i romandra-hi cada dia un pensament de temps més. S´ho dèien entre elles i la mare ho subratllava rient per sota el nas. Tot s´ha de dir: a mi m´agradava més allò que deia el Josep Pla: “l´octubre és el diumenge dels mesos” i veure els pàmpols daurats de la vinya i, quan podia –després la Guerra ho va trasbalsar tot-  havíem anat alguna vegada a caçar bolets, a peu fins a Sarrià i la Floresta muntanya amunt, algún pebràs blanc de cara i el rosadet rovelló. Els primera dies de novembre coincidia  amb allò de Tots Sants i “Dia dels Morts” i a mi sempre m´havia semblat que les flors aquells díes eren lletges i encara bo que els panellets,  moniatos i castanyes ho endolcíen tot. I les nenes aviat estrenàven abrics, i posat a semblar-me coses, també em semblava que els estrenàven no per què fes més fred, sinò perquè estàven més maques i els pujavens colors a les galtes…

martiolaya

Ben mirat, no ve de Déu. Ahir tornàvem de vacances –és una manera de dir-  i avui referé el camí d´uns quants centenars de blocs. Tots de vint ratlles mal comptades. He tocat temes diversos, potser repetits i tot; alguns, els polítics, fins i tot et surten sense voler i sovint es donen a conèixer gràcies a commemoracions, efemèrides I festivitats: coses de l´antic poble de Sants, Sant Cugat la “ciutat dins d´un poble”… el teatre d´uns i altres, i les danses i els ressons que es barregen, fanfàrries que volen ser modestes, però platerets de festa que sumen Jocs Florals centenaris (corals i orfeons a cada cantonada, com dèia amb generositat,el Mestre Pérez Moya…). Avui fa deu díes que  es tancava la “X Setmana de la Poesia” a Sant Cugat. I tot just fa unes setmanes, a Sants, en el marc de la “Alcaldia”, memòria solemne d´uns Jocs Florals , mentre que a Sant Cugat ens menjàvem, sencer, sense pompa ni boato, un Centenari dels seus Joc Florals que, per raons mal estudiades, semblen els Jocs de l´Oblit. Parlant de coses que no es podran oblidar mai: ahir. com l´any passat, el meu germà i la cunyada em van regalar l´exemplar únic de “DES DEL MEU BLOG”. (Des del 5 de juliol 2OO8 al 30 de juliol 2Ol0). (II VOLUM!) I segueixo.

martiolaya

Fa tres mesos vaig començar unes vacances sense límit que deixava obertes a qualsevol contingència. Els familiars propers estan a l´aguait dels meus escrits i fan la gara-gara als meus blocs;  i d´altres amics  i coneguts que gasten –gastem- el bloc més costerut d´estar per casa, mereixen un aclariment. Han passat volant tres mesos, ben medits, dia per per dia, i hauré de complir l´oferta que feia d´aclarir motivacions. Tanmateix, no pretenia descansar de la feina dels blocs, sinò substituïr una comesa per una altra, cosa que vaig complir ara fa quinze díes (sala-teatre de la UAB) amb lectura pública de tres quarts d´hora i edició escrita de trenta set pàgines l´original de la qual vaig enviar ahir…Semblaria que tot va anar com una seda: però ja en tinc prou carregant els neulers del que podria semblar una exhibició de mèrits que, a la meva edat, seria cosa de consulta mèdica. Veureu que hem vaig equivocar i ho confesso de cor. Em vaig equivocar (deu ser cosa que afecta als Censors Jurats de Comptes llargs anys jubilats) en el càlcul dels espai del text i a corre-cuta en vaig haver de suprimir gairebé la meitat. No us extranyi, doncs, que de tant en tant no coli entre els meus blocs alguns amb el tema de “Teatre per a tothom”. Però avui, allò que em venia de gust escriure, amb salutacions a amics i coneguts, era fer el mateix que diu que va fer Fray Luis de León: començar la classe amb un “Com dèiem ahir…” sense haver-se reincorporat a la tasca després  de cinc anys en mans de la Inquisició o de tres mesets de blocs d´anar i tornar… (“Decíamos ayer”…la cançó de l´enfadós´).

martiolaya