BLOCDENOTES

   Fa pocs dies, va ser el dia escollit per al dinar de germanor d´una entitat cultural d´arrel compartida entre Vallvoreix i Sant Cugat. Fa pocs anys que es celebra, segurament tants com anys de vida compta l´Associació local esmentada (la d´Amics de la Unesco”). Va ser el dia de bon humor i companyonia, mig de gala i mig d´anar només mudats, un d´aquells dies que si en lloc d´anar a dinar, com fèien els avis,  enssim a sopar, ren diríem “un sopar de duro”. Fet a escoltar, observar i, si convé, rumiar, penso que enguany hi haurà algú -o més aviat alguna- que dirà versos a la sobretaula d´un tiberi tan nostrat que porta nom d´emperador romà. Ara, doncs, que evoco temps tan reculats, vull recordar coses de fa quatre díes, de quan a força de voler ser progres, i moderns,  més laics que un “secula seculorum” i més clerical que comptar amb els dits, fem la nostra via i recitem versos si ens vé de gust i poden assemblar-se a cants d´absoltes o als cants joiosos del nostre temps. Resem amb germanor i amb les conviccions nostrades, amics. “In secula seculorum…”

                                                                         martiolaya

El més antic dels Cicles de conferències que es desenvolupen a Sant Cugat, el degá de tots ells en tant que celebren el desè aniversari, és el de “l´Aula d Extensió Universitària”. Tanca l´any –que no pas el curs- amb un concert de piano de Daniel Ligorio i conferència sobre Chopin a càrrec de Joan Vives. Per altra banda, “Amics de la Unesco de Valldoreig i Sant Cugat” ha tancat l´any amb el cicle monogràfic sobre “Maragall, el poeta i el polític”, amb la col.laboració d´Òmnium Cultural de Sant Cugat. De fet, tot plegat és cosa sabuda i no semblaria susceptible de tornar a ser objecte de comentari. Però m´atrau una vegada més la particularitat de que els cicles dels “Amics de la Unesco” siguin preferentment monotemàtics i a càrrec d´especialistes, cosa que fins i tot ajuda a què el col.loqui esdevingui forces vegades una mena de taula rodona entre la mesa del conferenciant i el públic. També m´agrada subratllar la puntualitat en començar les conferéncies d´un i altre cicle. Tot plegat ajuda al dinamisme en l´exposició, tractament i bon aprofitament de les conferències. Altrament, m´agradará tornar a parlar d´una de les sortides culturals darreres (L´Espluga de Francolí) i del patriarca Lluís Carulla. Casualment, dos díes després de la visita al Museu de l´Espluga (extraordinari panorama sobre la vida a pagès) vaig tenir ocasió de saludar a Barcelona el bon amic Carles Duarte, Director de la Fundació, que em va avançar informació sobre una esperada ampliació de l´esmentat Museu.

martiolaya

Ja des de la seva edició, fa a l´entorn d´un any, de d´opuscle “CORTS DE CATALUNYA AL MONESTIR! (amb carta al Papa) de Pere Vivó i Gili, exrector”, tenia el llibret damun la meva desordenada taula de teball. De fet, volia glossar una mica el contingut de les pàgines 12 i 13, allà on el mossèn escriu sobre aquells temps en què “Roma comença a intervenir més en els nomenaments de bisbes i alts càrrecs eclesiàstics. El pitjor arribarà amb els comentaris que els mateixos monjos titllen de plaga: molts, ni saben on rau el Monestir, en tenen prou en saber on cobrar les rendes…”. “Entre les actes trobo dues cartes extrardinàries escrites en el llatí més clàssic (no amb el macarrònic, ja ben abundós). Els diputats, amb el vist i plau del rei, s´adrecen al Papa Martí V,amb el que acabava el Cisma d´Occident…” Anem al gra: aquest Papa acabà amb el Cisma i portava el nom (Martí) del que fou el primer bisbe no elegit per cap altra bisbe o autoritat eclesiàstica, sinó nomenat pel poble. I entre altres coses, li diuen, en al.lusió a un Bisbe de la ciutat de Castelli( amb el títol d´adminiostrador perpetu, i sense embuts “…Creiem que aquest fet esdevindria en detriment dels nostres drets i dels de tota la Pàtria. (…) Si es dóna, serà un gran greuge per al Monestir, per als clergues i per a tot el poble del Principat de Catalunya”…”. Signat a Sant Cugat del Vallès, el 6 de novembre del 1419.

martiolaya

Els que mai no moren del tot. Hi ha una cerimònia, anunciada i comunicada entre amics i coneguts que ens reuneix a molts a l´entorn de les restes mortuòries de l´amic o amiga difunt. I resem. Resem amb les oracions conegudes de sempre o amb el record de les paraules amb l´amic o la seva imatge que ens acompanyarà tota la vida. I aquests records es classifiquen i diria que es fan eterns a mesura que s´apleguen entorn de determinades vivències més o menys extensives a gairebé tothom o només a determinades persones o circumstàncies: de l´escola, dels estudis, de veïnatge, del servei militar, de la feina, dels negocis, d´aficions comunes, de l´estueig… Avui, hem enterrat el Jordi . Gairebé tota una vida d´amistat. Si us dic els cognoms i sou un poc cinòfols, Vall i Escriu us recordaran uns Premis Ciutat de Barcelona de Cinematografia d´uns seixanta anys enrere o potser més i tot. O aquelles Festes Majors catalanes i en català en el poblet francès de la Tor del Querol, i les seves pel.lícules històriques, i la seva important obra pictòrica… Les dues Olgues de la seva vida, la dona i la filla, viuen de ple el dolor per la pèrdua del Jordi. Que Déu els doni, a elles i als amics que mai no moren, allò que el poeta demanava per a una altra vida: “Sia´m la mort una major naixença”!

martiolaya